La sala Coll Alas acull una exposició de Just Quadrado, un pintor que ens va deixar massa prompte. ¿Qui era Just Quadrado? Un home de Sueca que va començar en el cinema alternatiu, cap a la primeria dels setanta del segle passat, i acabà amb un pinzell a les mans i un món de quimeres en el cap. No van ser massa les ocasions que ens poguérem trobar, però ara sé que entre tots dos brollaren afectes intensos. De Just tinc la imatge d’un home cordial, amable i generós, bon conversador, ingenu i amb aquelles eixides de mare genials que et feien tombar de cul de riure, encara que també podien neguitejar-te, sobretot quan anaven servides en la safata d’esoterismes i misticismes astrals. Mira que jo sóc l’antítesi del misticisme, i mira que ens volíem, no ho entenc.
El vaig conèixer la tardor de 1977, per mediació de Joana Vidal. La Joana experimentava amb el fang i Just amb la pintura. Ambdós eren un producte d’aquell temps de temptatives, descobertes, pausribes, jaumesises i, a voltes, de vols per altures superiors a la consistència de les ales. N’hi ha que no pogueren aterrar ja mai més. Just es quedà en una estrella desconeguda. Abans visqué un temps a Gandia, féu molta lliga amb Ximo Vidal, el germà de Joana, en coses de cine i publicitat i fins i tot va escriure papers en revistes de circulació local. Un dia va ensopegar amb Altea i una caseta dalt del turonet de Sant Roc, i li degué parèixer un apèndix meravellós de la seua estrella. Allí va començar a treballar de valent amb els quadres. Entorn seu s’ajuntaven pintors, artistes, bogets i visionaris. Sort que el Just tenia l’Anna –l’Anna Banyuls– que l’aferrava amb els peus a terra i li escudellava un arròs com Déu mana per tal que no s’alimentara només de pols de la seua estrella.
Just obrí una galeria a Altea i s’inventà la festa del solstici d’estiu. Una festa de la cultura, no cal dir-ho. El noranta-sis m’hi va dur a presentar el Per espaiar la malenconia. Allà s’ajuntà el milloret de cada casa. N’hi havia un, que havia passat per la Fura dels Baus, que assegurava que, quan es concentrava, era capaç de recordar la seua condició primigènia de rèptil: i feia un moviment fugaç de sargantana. I jo que creia que veníem de les mones, i no, resulta que veníem de les sargantanes!
Com a pintor, Just Quadrado desconcerta: hi ha una distància abismal entre l’afable Just de superfície i el Just de l’ànima. Feia una pintura cada volta més retorçuda, més complexa i més dura: inquietant. No et pot deixar impassible. Hi has de reaccionar i tractar de mirar què vol dir, què vol dir-te. Segurament no ho entendràs, però hi intueixes algun advertiment. De vegades l’advertiment et sembla que és la crida col·lectiva del “món va a la catàstrofe, Belissa”, de l’Estellés. De vegades, una crida purament individual, i llavors penses en aquell vers marquià del “Jo són aquell de qui es deu hom complànyer”. Segurament Just era una persona de qui ens devíem complànyer.
Escriu Tolstoi en el seu diari que “una veritable obra d’art –la que transmet– sols és possible quan l’artista busca, intenta”. Per a Just el quadre era precisament una recerca. És allò del coneix-te millor socràtic. Els racons de l’ànima de Just eren insondables, una laberint en què ell ara i adés es perdia. Amb la carbó –quin bon dibuixant era el Just!– i el pinzell indagava, temptava dreceres i és probable que en les seues exploracions traguera algunes clarícies, però l’art, és a dir, el coneixement del món, sempre és fragmentari i incomplet, i per això Just retornava a la tasca del quadre. Diuen que el pintor sempre pinta el mateix, i el que el poeta sempre gira entorn d’uns quants i elementals versos. En Just, això és absolutament cert: no pintava sinó les excrescències de la seua ànima, sota el mantell de somnis, visions, quimeres i follies. Pot agradar-nos o no l’intent, però no hi ha dubte que en Just Quadrado, en la seua pintura, no hi ha ni vulgaritat ni artifici. Paga la pena d’acostar-se a la sala d’exposicions i veure el seu món enigmàtic.
Ferran Garcia-Oliver
