La història dels premis Ausiàs March de Gandia va començar l’any 1959 com a celebració del cinqué centenari de la mort del nostre poeta fundacional. Per què, doncs, parlem de cinquanta premis només, si n’haurien de ser uns quants més? Perquè tot no van ser flors i violes, durant aquells anys iniciàtics, precisament.

Els premis Ausiàs March del 1959 van ser una excepció a la mediocre rutina d’una època trista en què la nostra literatura vivia entre la catacumba i la clandestinitat, per no dir en la més trista misèria artística i intel·lectual; per això, entre altres coses, els considerem excepcionals, com un punt de partida, o com l’esclat que va fer brollar l’esperit dels valencians. En aquells anys, parafrasejant el que Raimon diria després, nosaltres, els valencians, no sols veníem d’un silenci de segles, sinó que vivíem en un silenci de dol. Per això, la brillantor d’aquella convocatòria va ser enlluernadora, gràcies als dos guanyadors, Pere Quart i José A. Goytisolo, exponents d’una nova tendència poètica, la del realisme crític, que se’n digué.

Tanta energia poètica, però, encegà més d’un, i durant els tres anys següents els premis no es van poder convocar. I en reprendre’s ja va ser tot diferent. No cal sinó repassar els llibres guanyadors al llarg de la dècada dels seixanta per a adonar-se de fins a quin punt la qualitat poètica havia caigut al mínim, i com, vist el panorama des d’ara, a penes si se salven uns quants títols i autors de la carrincloneria oficial de l’època. L’excepció que confirma la regla seria Vicent A. Estellés, guanyador l’any 1966 amb L’inventari clement, un llibre que no es publicaria fins al cap de cinc anys per problemes diversos.

Els premis Ausiàs March reprendrien volada, per tant, a partir dels anys 70, i això, tant en valencià com en castellà. Una dècada, aquesta dels 70, de què, amb el pas del temps, tot i no estar encara molt ben estudiada, cada dia se’n veu més clara la rellevància i la significació estètiques, i també la vitalitat. Una dècada en què els Ausiàs March esdevindran, més que abans, una referència de prestigi literari i una plataforma de llançament de noves veus, com és el cas de Marc Granell, que en resultà guanyador l’any 1979 amb el poemari Materials per a una mort meditada.

A partir d’aquest any, tot i els problemes civils de l’època, dels quals Gandia i els premis no se’n pogueren deslliurar (i que provocaren la convocatòria d’uns altres premis alternatius, primerament —els premis La Safor—, i el naixement dels Premis Senyoriu d’Ausiàs March, després), gràcies a l’espenta creativa de la nova fornada de poetes joves, i als canvis de mentalitat i d’estètica que es produïren, els premis de Gandia consolidaren una trajectòria realment exemplar. De fet, la major part dels noms referencials de la poesia valenciana i catalana dels últims trenta anys, des dels huitanta fins a l’actualitat, formen part de la història dels premis gandians. Noms com els de Vicent Alonso, Gaspar Jaén, Enric Casassas, Albert Roig, Josep Ballester, Anna Montero, Iban Llop, Rubén Luzón, Àngels Gregori, entre altres, seran una mostra de l’aportació poètica que han fet els premis de Gandia a la renovació de la tradició lírica que Ausiàs March inicià fa més de cinc-cents anys.

La modernitat i la tradició de la paraula bellament escrita en vers, per tant, s’han fos en un cos poètic que ara mateix marca la pauta i l’excel·lència d’uns premis literaris que formen part de la memòria culta dels valencians. I que són un senyal lluminós del que Gandia és —una ciutat literària, la ciutat dels nostres clàssics, tant dels antics com dels moderns— i vol i aspira a ser, un lloc de referència literària a Europa, el nostre context cultural de present, i de futur. I això, tant dins del nostre àmbit lingüístic com en el conjunt hispànic, i mediterrani, espais culturals dels quals ens sentim formar part vitalment. Un somni? Un desig? Una il·lusió? Una realitat que hem construït entre molts, i que esperem dur encara més amunt, amb l’ajuda de tots. Fins al cim o el cel. Perquè d’ales, de ganes, d’idees, i de projectes, als poetes no ens en falten. I cap crisi no ens farà callar. Perquè ens neguem a tornar al silenci d’on vam voler eixir fa ja més de cinquanta anys.

Josep Piera.

Font: Quadern (El País). 15-11-2012.

Fotografia: Natxo Francés.

Espectacle poeticomusical ‘For sale’, basat en el llibre de poemes de ‘For sale, 50 veus de la terra’, d’Edicions 96

QUAN:  Dissabte 24 de març de 2012, a les 20 hores

ON: Auditori de Rafelcofer

QUAN: Dimarts 29 de novembre, a les 20 hores

ON: Biblioteca Central Convent de sant Roc (sala d’actes)

Dins de la col·lecció ‘Tast de Clàssics’, encetada recentment per l’editorial Barcino, s’hi ha publicat Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.

El somni d’una pàtria de paraules, una biografia novel·lada sobre Teodor Llorente, ha estat guardonada amb el  XIII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. El seu autor, Josep Piera, afirma que vol traure de  “l’Alzheimer valencià” el qui va ser el poeta i el personatge més rellevant del nostre segle XIX.

Segons l’opinió del jurat, “la seua obra i la seua vida, revisades i rellegides ara, permeten veure la idea en què va creure: fer renàixer un món d’emocions vindicant la llengua i la cultura històriques dels valencians”.

Per la seua banda, l’escriptor Urbà Lozano fou el guanyador del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb La trampa del desig, una obra que parla dels anhels més profunds. Pel que fa al Premi de Poesia Ibn Jafadja, l’ha guanyat Berna Blanch amb Pol·len, un poemari elaborat pels llargs camins de la geografia valenciana.

Recital-Concert sobre poemes de Teodor Llorente, amb Josep Piera i músics mediterranis contemporanis.

QUAN: Dissabte 29 de novembre, a les 20 hores

ON: Casa de Cultura Marqués González de Quirós

ORGANITZA: CEIC Alfons el Vell

I

He aprofitat uns dies d’aquesta primavera acodonyada que la tardor sol regalar, per visitar un dels paratges més desconeguts de l’imaginari literari valencià, tot i tractar-se d’un dels llocs més celebrats, poetitzats i citats del nostre paisatge cultural durant la Renaixença. Clar que, d’aquest periode de la nostra moderna història literària, sembla que poca gent en guarde cap record, cosa que confirmaria, una vegada més, que els valencians som més hereus arruïnats d’una tradició d’oblits que no un país de memòries compartides.

El lloc al que em referesc és Bétera, un paisatge que, com exaltaven aquells poetes romàntics, té a tocar, com un secret meravellós, les ruïnes de la cartoixa de Portaceli, la “Porta del Cel” -on diuen que s’escrigué en l’edat mitjana la versió valenciana de la Bíblia, atribuïda a Bonifaci Ferrer, el germà de sant Vicent Ferrer- i perquè, en temps més recents, tot i llunyans, alguns dels millors poetes valencians del segle XIX, els que conformaren la Renaixença, convertiren Bétera, i el seu entorn, en el seu personal jardí de les delícies, o, si es vol, en el raconet on se sentien a tocar del paradís. Perquè a Bétera hi anaven de comboi, de paella, i de tertúlia amical, els més acreditats d’aquells homes de lletres, tots ells amants de la poesia. Em referesc a Teodor Llorente, a Vicent W. Querol, a Josep Aguirre, i algun que altre més. ¿Qui recorda aquests personatges actualment?

A Bétera, en el conegut com el Mas d’Aguirre ( també el Mas de Guirri), aquella colla d’artistes amics trobaren un refugi magnífic, i un jardí amable, creat al seu gust; un indret ideal que durant un temps els resultà festiu, i després es convertí en un celestial santuari del record, en la seua particular “muntanyeta màgica”. L’anomenaren “la Caseta Blanca”, així, en diminutiu, que sol ser més íntim. I transformaren el recinte, no sols en una vivència amigable del paradís terrenal, sinó en la seua pròpia Porta del Cel.

¿Què quedarà ara d’aquell hort cantat, dibuixat, pintat, i fotografiat per alguns bons artistes de fa cent anys?

II

Sí, és cert, que els poetes de la Renaixença valenciana van saber crear-se, fa més de cent anys, un racó enjardinat al que anomenaren “la Caseta blanca de Bétera”. L’artífex d’aquest jardí edènic va ser, com s’ha suggerit, Josep Aguirre, un consignatari de vaixells del Grau de València, exportador de taronges -el primer, diuen-, i, a més, poeta, amic dels seus amics, mecenes d’artistes i de projectes culturals ambiciosos, com va ser la creació de “Lo Rat-Penat” (en el seu moment, és clar).

Quan, amb uns pocs amics de l’Ateneu de Bétera, i amb l’acompanyament de Rafael Roca, l’estudiós de la Renaixença, vaig visitar el lloc, convidat pels propietaris actuals, els hereus de Josep Tormo, en vaig quedar commocionat, perquè, d’aquell paisatge imaginat, hi havia encara els vius vestigis reals, si més no en part. Els actuals propietaris han mantingut aquell hort i “caseta”, tot i haver-los adquirits posteriorment, com a part del seu patrimoni íntim i familiar (quina meravella la pèrgola en flor, com eixida d’un Sorolla!), i l’han conservat de manera que encara ara resulta imaginable el que va ser el paratge fa cent-trenta anys. Quina sorpresa feliç, passejar aquell jardí abans imaginari, o només literari, i veure’n la capella (datada el 1880), més romàntica ara que mai (el temps no passa de bades), i recordar aquells poetes en moments feliços, i veure la làpida de marbre que Marià Benlliure dedicà a Querol, que hi morí el 1889. Quina passejada per la memòria, la poesia, la realitat, la fantasia, i per tot alhora! A la Caseta Blanca, aquells poetes amics tornaven a mi de paraula, i em feien sentir bellament d’ànima el que veia amable pels ulls, i me’ls imaginava, menjant i bevent, xarrant i recitant versos, amb un aire familiar, càlid i antic alhora. Tot tenia la gràcia madura de la bellesa humil del mediterrani clàsssic. Bétera, per unes hores, més que en la Porta del cel (Portaceli), se’m convertí en un raconet del paradís terrenal. Amb perfum de café, a més.

III

En tornar de Bétera, he recordat que, tal dia com el 24 d’octubre -de fa 122 anys- va morir en la Caseta Blanca el poeta Vicent W. Querol, un nom que a molts els sonarà més com un carrer de València que no per uns versos. I vull recordar la data pel que té, al meu entendre, de provocació contra l’amnèsia col·lectiva. Rar és el memorialista valencià del segle XIX que no descriga la mort del poeta Querol, recentment tornat malaltós de París, que abandona Madrid perquè intenta recuperar la salut, i marxa al xalet d’un amic, i inesperadament hi mor, just quan les seues germanes, que en tenien cura, li posaven al braç un ram d’herba-sana, de murta, romer, timó, i altres plantes perfumades acabades de collir. Així ho contarà Llorente, ho repetirà després Azorín, i ho citarà don Lluís Guarner, i d’altres cronistes o poetes.

Ja sabem que el pas del temps fa estralls en la memòria personal i col·lectiva, com sabem que recordar és recrear la vida, i que això, a més de bonic -si ho volem fer bonic-, és saludable. Per això els metges recomanen als malalts d’Alzheimer que llegesquen llibres, que recorden històries i persones volgudes, i que aprenguen poesies de memòria i les reciten, no importa si en silenci o en veu alta, en privat o en públic. La memòria és vida, encara que ara jo recorde la mort d’un poeta.

Jo sóc dels que opina que per Tots Sants és més bell dur flors als morts volguts que no disfressar els xiquets de fantasma, de calavera, o de carabassa esperpèntica. Per això, als amics de l’Ateneu de Bétera els demanaria que enguany, el dia de Tots Sants, posaren una corona de llorer, o de crisantems, al bust i làpida del poeta Querol que hi ha a la Caseta Blanca. I no estaria malament que, com a colofó i projecte alhora, a partir de l’any vinent muntaren un festival de poesia com a record i homenatge als millors poetes de la Renaixença, i així de pas les paraules unirien el passat, el present, i el futur poètic dels valencians. Actualment en són molts i bons, els poetes que diuen ben dits els seus versos en veu alta, i els que els han sabut posar noves músiques.

1. Preparat la vespra de Tots Sants de 2011, a partir de les tres darreres col·laboracions fetes al “Dominical” del diari LEVANTE-EMV.

El passat 13 d’octubre es van presentar a València els dos primers volums de la col·lecció ‘Tast de Clàssics”, de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March.Una tria, en versió de Josep Piera.

Més informació a: Pols d’estels-Els blocs de Vilaweb