Desactiva els comentaris

“Ribera de boires”, de Felip Tobar

Publicat: 17 de novembre de 2011 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Felip Tobar. Ribera de boires. Editorial Tria, Barcelona, 2011.

UNA HISTÒRIA D’HISTÒRIES

Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la critica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —”boníssimes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundència que no per al matís, anava al gra i amb uns talls de navalla tan incisius, que per la novetat descol·locava alguns lectors i delectava a molts. Ara exerceix la crítica ocasionalment. Una llàstima.

El seu ofici actual és la traducció, fonamentalment en castellà i centrada sobretot en els còmics que publica Planeta. El cuquet de Tobar no es limitava a la literatura sobre la literatura, sinó que la seua obsessió primera era la creació i, de fet, escrigué alguna ficció que despertà l’interés d’alguns lectors i d’alguna editorial per la seua singularitat en la literatura nostra d’aquells moments, però l’excés en dificultà la viabilitat. Anys després, amb bon criteri, li ha fet un liffting radical i l’ha reescrita de dalt a baix.

El resultat és Ribera de boires. El protagonista, un estudiant, és un personatge excèntric, “tronat, com s’autoqualifica, ja que parla amb un avi mort, va vestit amb una gavardina seua i té el costum de confondre les coses. Tot comença quan, després de ser segrestada, apareix morta la seua millor amiga en circumstàncies gens clares. El jove, amb l’ajuda d’amics, d’un periodista i d’un forense s’entesta a resoldre el cas. A partir d’ací es gesta la particularitat del llibre: entrem en un món delirant, en què la fantasia i la realitat es barregen i no saben sovint en qui pla se situen. És una història que avança amb enginy i giravolts constants i fets sorprenents. Ribera de boires integra registres diferents: a banda de la proximitat i la fantasia, juga amb la resolució d’enigmes i un thriller estrany d’històries de secrets, un context familiar i elements de la nostra cultura (referències a l’obra de Ramon Llull, als moriscos, a la guerra civil del 1936) al costat d’al·lusions a cultures exòtiques.

Amb tots aquests ingredients i la juxtaposició continua de temps i d’històries, l’autor construeix una rapsòdia única i que llisca amb tota naturalitat. Allò estrany i la incertesa suren sobre la ficció, perquè el llibre esdevé un món de mons, una història d’històries, on la fantasia i la veritat es confonen i acaben sent veritat, si més no per a la persona que ho viu. És fàcil que a certs lectors aquesta literatura no li faça el pes, i que l’acumulació d’elements i les transicions ràpides puguen crear confusions, però cal reconéixer que el sentit del ritme, la velocitat narrativa i l’obsessió per una trama sòlida ens obliga a pensar en Felip Tobar com un narrador que cal tenir en compte.

Francesc Calafat

El País,  Quadern. Juny 2011

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

«Viure amb la senyora Parkinson». Ignasi Mora

Publicat: 13 de octubre de 2011 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Ignasi Mora, Viure amb la senyora Parkinson.  Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

LA JOIA DE VIURE A PESAR DE TOT

Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa. Primerament, amb personatges marginals, fóra de la de circulació habitual, ja foren personatges sota el patró de Bernhard, personatges purs o místics, cisellats amb una psicologia i un realisme líric pròxims a Dreyder. A partir de Maig, Mora fa un salt sobre el precipici i se situa a l’altra banda del que havia fet fins aleshores: explora l’univers de l’amoralitat.

En la línia de jugar amb les convencions, l’autor escriu ara també un llibre singular sobre la gestió d’una malaltia terrible, el Parkinson, perquè no és una novel•la, ni un assaig, ni un dietari. Però treballa amb anotacions, el gros del llibre, que semblen notes d’un dietari, introdueix, en la tercera part i en la quarta, relats de personatges, típics de l’univers d’Ignasi Mora: individus un punt estranys que viuen en l’excentricitat, els quals hi aporten perspectives noves i injecten perplexitats que, en més d’un punt, capgiren aspectes tractats abans. I, si fa no fa, la mascletada final pot servir de metàfora de l’actitud del narrador-malalt. Per si no en tenim prou, en la segona part escriu, amb una ironia sense pèrdues, un testament i diversos obituaris per tal que puguen ser del gust del consumidor.

Diu l’autor que ha escrit el llibre “per desdramatitzar les malalties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor, que és tan escàs arreu”. I ho fa amb prosa, directa, lúcida i tallant. Aboca sobre el paper el procés d’adaptació de la malaltia, de la seua evolució, el canvi permanent i la irreversibilitat del temps, dels quals la gent comença a ser plenament conscient quan cau a les mans de les múltiples madames catalogades per la medicina. A través de flaixos, sensacions, anècdotes, paraules que voregen la profunditat i la filosofia, tot just al costat de descàrregues agosarades i provocadores. El bisturí de l’escriptor és directe i de, tant en tant, trau la seua artilleria de sabotejador contra les convencions o les mentalitats que uniformitzen els sentiments o adormen l’horror de la realitat. En aquesta dinàmica, no estalvia la provocació ni projectils grossos sobre la ignorància dels metges, tot i els avanços, i sobretot contra els hospitals, que, a banda del costat humà, projecten una ombra inquietant: són una “fàbrica de dolor i mort lenta, i per tant, de la indecisió humana”. O “ens duen a l’hospital com duien els jueus ala cambra de gas: esperant que algú ens salve”.

Des d’un to generalment amable, solcat pel somriure i, de vegades, per la rialla oberta, ens condueix pel viàtic de la soledat del moribund, per dir-ho a l’estil de Norbert Elias, encara que amb la finalitat de no plegar-se a la por —tot i habitar-la—, a la passivitat i, per tant, es planta amb “una voluntat fèrria de subvertir la decadència”. Sap que la malaltia és una amant absorbent, tirànica, però li permet de veure el món amb uns altres ulls i veure un grapat de coses d’allò més simples que abans li passaven desapercebudes. Ignasi Mora no ens estalviarà les punxes de la tragèdia, però sap que el drama i el goig són un continu sense fronteres clares o dues cares de la mateixa moneda. Per això, des la ràbia de la vitalitat no es deixarà enxampar per les urpes de la senyora insaciable, i proclamarà des dels budells de la decadència un cant i una acció per la joia de viure. I fins al final. Perquè, com diu Ignasi Mora, nàixer és començar a morir, però “també comencem a viure” fins al darrer alé.

Francesc Calafat

El País, Quadern, maig de 2011

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar