Havia de ser a Gandia, precisament, on una petita confabulació a càrrec d’alguns lletraferits locals féu prosperar uns premis literaris. El 1959, quan la musculatura del franquisme prenia unes proporcions temibles, tota maniobra amb la llengua indígena partia d’una operació confabuladora, sovint nocturna, amenitzada amb notes de jazz, licors forts i una profusió ben densa de nicotina. Em pregunte amb tota la honestedat que sabria arrogar-me si uns premis com aquests, que obrien una finestra inèdita al català, podien germinar dins la geografia valenciana en cap altre lloc que no fóra Gandia. No sóc gens propens al patriotisme municipal, ni, tot siga dit de passada, a cap mena de patriotisme estentori. Pague els meus impostos a la il·lustre vila borjana i hi faig la vida més o menys regular de qualsevol altre ciutadà, però no per això subscriuria disbarats patrioters de campanar, tan habituals pels nostres verals. Però, ja ho dic, havia de ser a Gandia. A Morella, Llíria, Alcoi o Elx la maquinació, d’entrada, tenia poques possibilitats d’èxit, per no dir-ne cap. Ni la demografia, ni la riquesa en circulació ni qualsevol altre actiu econòmic es presentaven com a causes que enlairaven la capital de la Safor per damunt de la resta. Totes vegetaven en una somnolència semblant, just abans de la sacsejada dels seixanta, amb el turisme i l’engreixament industrial. Tampoc la pul·lulació de conreadors de les belles lletres, i encara menys en valenciana prosa, situava Gandia al capdavant. El cens de manobres de la ploma era irrisori i d’incidència marginal en la coreografia social.

Tot és més senzill, o aparentment més senzill. És Ausias Marc qui s’invoca com a excusa per a la convocatòria literària. El 1959 es complien cinc-cents anys de la defunció del poeta que havia nascut i viscut la major part de la seua vida a Gandia. Aquesta raó no la podien esgrimir les altres, ni tan sols València, encara sota les commocions de la riuada del cinquanta-set. Un abisme de discontinuïtats, però, separava la vila del 400 de la ciutat del 900. A la memòria col·lectiva hi faltaven els engranatges i els lubrificants que solen proporcionar els historiadors. Aquesta mancança eleva gairebé a la categoria de miracle la creació del premi. Si bé es mira, tot és «miracle» en la «resurrecció» de la llengua i la cultura valencianes sota la dictadura de Franco. Ara bé, Gandia pogué exhumar un fil, tènue, però eficaç, que la lligava al més gran poeta que havia donat les lletres vernacles. L’atzar de tant en tant dóna colps de mà a les causes nobles. I el saberen aprofitar per a deixar amb un pam de nas els capitostos del règim, i aspergir amb gotes de cultura distingida la coentor de les commemoracions municipals: el besamà de Joan Fuster a la reina de les festes, immortalitzat en una foto, no té preu.

La cosa anà més lluny. Resulta que no era solament el fabulós Ausias. Uns altres fils conduïen al seu pare, el no menys memorable Pere Marc, i a Martorell i al duc Alfons el Vell i als Borja de papes i sants. La constel·lació de figures impressiona per la seua potència il·luminadora. I havia de ser a Gandia, una vegada més. Fins i tot les discontinuïtats començaven a ser menys dramàtiques, a mesura que les recerques s’obrien camí i inventariaven produccions desconegudes. Entre la «Florència» valenciana del xv, com algú massa optimista l’ha qualificada, i la turistitzada Gandia de la darreria del xx podien portar-se a col·lació una nòmina acceptable de sainets, poemes i cançons populars i valuosos homenots com el pare Miret. La coartada de la cultura va fer fruits insospitats. Cap als setanta col·locava Gandia en una mena de pol position del valencianisme polític i sociològic, reeditada diverses vegades. Enlloc es podien permetre el joc que consentien «els clàssics»: congressos, revistes, premis, institucions, auques escolars, documentals, llibres… I això que la societat política ara i adés s’ha entretingut a posar bastons a les rodes i a dinamitar il·lusions.

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments. Veles i vents, el Tirant o la sucosa correspondència d’Alexandre VI són patrimoni universal, només faltaria. Però, com aquell qui diu, són com de casa i comparteixen un mateix espai viscut, una mateixos espais de l’ànima, i passeu-me l’excés d’englantinisme. En la cultura, com en la nació, hi ha molt d’invenció, ja ho crec. Però és una invenció que parteix de dades més o menys objectivables. És el que permeté la carambola del 1959 i, ara mateix, Saforíssims, aquesta alegre i tumultuosa confraria d’escriptors dels primers compassos del tercer mil·lenari. I havia de ser a Gandia, vés per on.

Ferran Garcia-Oliver.

Font: Quadern (El País). 15-11-2012.

He passat el darrer Nadal a França, on, entre d’altres coses, he visitat la catedral de Chartres, cosa que no us heu de perdre els que encara teniu alguna confiança en l’esperit humà. El cas és que, per desemboirar, m’he endut una revista d’Història Medieval, i ves per on, un dels articles parlava de Genseric, rei vàndal conegut sobretot pel seu saqueig de Roma -un saqueig vandàlic, no cal dir-ho-.

M’ha recordat, òbviament, El vaixell de Genseric, darrer dietari del Ferran Garcia-Oliver. No content amb haver esdevingut un destacadíssim medievalista i catedràtic universitari, fa més de vint anys, Ferran va sorprendre propis i estranys reivindicant per a l’historiador la condició -també- d’escriptor, una cosa rara aleshores, tot s’ha de dir. I va anar per feina, començant per Oc i, de moment, acabant amb aquest (guardonat) El vaixell de Genseric, que té ja uns tres o quatre anys, però que, ara que Europa s’enfonsa cada cop més en el fang d’una crisi global que sembla no haver de deixar mata verda, manté tota la seua vigència.

Un home de cinquanta anys, ja en la segona part de la vida, que reflexiona, analitza i dissecciona realitats pretèrites i actuals, i es demana on han anat a parar promeses, esperances i apostes en un món, un país, una ciutat i un poble solcats per l’incivisme, el fem catòdic, les desercions ideològiques i el descrèdit interessat de l’activitat intelectual. Aquest món ja no és el meu, sembla dir. Però s’hi ha de seguir vivint, i, sobretot, s’ha de seguir lluitant. Claudicar no és una opció. I El vaixell de Genseric, que es va enfonsar en alta mar -diu la llegenda- per anar massa carregat de les riqueses arrabassades als romans, és una metàfora ideal per aplicar-la a aquests darrers anys que estem vivint, quan, ai!, ens hem adonat que la crueltat i la violència medievals no són privatives d’aquella -llunyana?- època. Com ja haureu endevinat, vos en recomane la lectura, i demane disculpes per una descripció tan superficial. Segur que cascú de vosaltres li treu molta més substància, que la hi ha.

El passat dijous 3 de novembre, a la casa de cultura de Gandia, ens vam ajuntar un bon grapat de gent per saber del llibre que Vicent Olaso acaba de traure a la llum: «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana. (Gandia, segles XIII-XVI), publicat per CEIC Alfons el Vell. El tema, la muralla de Gandia, s’ho val. Aparentment subsidiari, això del cintura de pedra que durant segles i segles va envoltar la vila, tragina darrere seu un capítol fonamental de la història urbana, de l’arquitectura civil, de Gandia.

Quan el 1881, el consistori decideix tirar a baix la muralla, la immensa majoria dels veïns ho celebraren a bombo i platerets. L’enderrocament es féu en el nom del progrés: s’han perpetrat tantes barbaritats en nom del progrés! Però, cal reconèixer, que la barrera de pedres i torres limitava l’eixamplament de la ciutat. I Gandia creixia i necessitava respirar, com passava pertot arreu, a l’una i l’altra banda dels Pirineus. Ningú no es va plantejar la possibilitat d’un equilibri entre la Gandia vella i una futura Gandia nova, capaç de preservar, sinó la totalitat, sí almenys una part significativa del cinturó petri. Però la muralla estava condemnada de feia temps, perquè el símbol més vistent del passat, del passat «feudal», i els burgesos ara volien la lliure circulació dels béns, de les persones i, no cal dir, dels capitals. En menys d’una generació, la muralla i darrere seu la vila medieval van ser arrasats. El palau es va salvar de miracle.

Abans, però, des que Jaume I va fundar la vila, la fulla de serveis prestada per la muralla no és gens menyspreable. Vicent Olaso en dóna compte al llarg de cent trenta-nou pàgines, entre el moment de la conquesta cristiana i l’expulsió dels moriscos. Al cap i a la fi, com afirmà Jacques Le Goff i Olaso recull al principi de la seua indagació, «les muralles són un fenomen tècnic, militar, econòmic, social, polític, jurídic, simbòlic i ideològic». Tècnic perquè cal una expertisse per a construir-les; militar, perquè són la seua raó primigènia de ser, defensar els habitants que es concentren en el seu si; econòmic, perquè protegeixen les transaccions d’una vila que és el centre de mercat comarcal; social, perquè delimiten les interferències del sistema de valors, el que va de la gestió de la pobresa al de la prostitució, o el de l’assistència mèdica al de la festa; polític, perquè marca el territori de la rivalitat pel poder local; jurídic, perquè la vila s’arroga l’hegemonia enfront dels cavallers que posseeixen terres i pobles a l’altra banda de la muralla, i als quals precisament els obliga a pagar l’impost de «murs e valls»; i, en fi, simbòlic i ideològic, perquè és la representació física i estètica d’aquesta hegemonia.

El llibre té el valor afegit de llegir-se la mar de bé. Un tema àrid es converteix en una excursió formativa i entretinguda per tres-cents anys d’història de Gandia. El públic assistent es va quedar amb ganes de saber-ne més. El debat subsegüent demostrà que no hi ha temes menors en història, sinó que tot depèn del punt de vista i el tractament. Les intervencions giraren en torn de la destrucció de les muralles. Enllà del fatalisme o l’enyor estantís, es tractà de comprendre aquella acció destructiva. El 1881 n’hi hagué, sens dubte, molta especulació. Un dels opinants del debat proposà la reconstrucció del portal de València, però no com una falsificació, sinó de la perspectiva de la modernitat, per tal de fer memòria d’aquell símbol que, vulgues no vulgues, donava caràcter, personalitat, a la ciutat. La idea, si més no, paga la pena rumiar-la.

Aquesta és la virtut del bon llibre: fonamentar el debat i la mirada crítica del passat col·lectiu.

Ferran Garcia-Oliver

La sala Coll Alas acull una exposició de Just Quadrado, un pintor que ens va deixar massa prompte. ¿Qui era Just Quadrado? Un home de Sueca que va començar en el cinema alternatiu, cap a la primeria dels setanta del segle passat, i acabà amb un pinzell a les mans i un món de quimeres en el cap. No van ser massa les ocasions que ens poguérem trobar, però ara sé que entre tots dos brollaren afectes intensos. De Just tinc la imatge d’un home cordial, amable i generós, bon conversador, ingenu i amb aquelles eixides de mare genials que et feien tombar de cul de riure, encara que també podien neguitejar-te, sobretot quan anaven servides en la safata d’esoterismes i misticismes astrals. Mira que jo sóc l’antítesi del misticisme, i mira que ens volíem, no ho entenc.

El vaig conèixer la tardor de 1977, per mediació de Joana Vidal. La Joana experimentava amb el fang i Just amb la pintura. Ambdós eren un producte d’aquell temps de temptatives, descobertes, pausribes, jaumesises i, a voltes, de vols per altures superiors a la consistència de les ales. N’hi ha que no pogueren aterrar ja mai més. Just es quedà en una estrella desconeguda. Abans visqué un temps a Gandia, féu molta lliga amb Ximo Vidal, el germà de Joana, en coses de cine i publicitat i fins i tot va escriure papers en revistes de circulació local. Un dia va ensopegar amb Altea i una caseta dalt del turonet de Sant Roc, i li degué parèixer un apèndix meravellós de la seua estrella. Allí va començar a treballar de valent amb els quadres. Entorn seu s’ajuntaven pintors, artistes, bogets i visionaris. Sort que el Just tenia l’Anna –l’Anna Banyuls– que l’aferrava amb els peus a terra i li escudellava un arròs com Déu mana per tal que no s’alimentara només de pols de la seua estrella.

Just obrí una galeria a Altea i s’inventà la festa del solstici d’estiu. Una festa de la cultura, no cal dir-ho. El noranta-sis m’hi va dur a presentar el Per espaiar la malenconia. Allà s’ajuntà el milloret de cada casa. N’hi havia un, que havia passat per la Fura dels Baus, que assegurava que, quan es concentrava, era capaç de recordar la seua condició primigènia de rèptil: i feia un moviment fugaç de sargantana. I jo que creia que veníem de les mones, i no, resulta que veníem de les sargantanes!

Com a pintor, Just Quadrado desconcerta: hi ha una distància abismal entre l’afable Just de superfície i el Just de l’ànima. Feia una pintura cada volta més retorçuda, més complexa i més dura: inquietant. No et pot deixar impassible. Hi has de reaccionar i tractar de mirar què vol dir, què vol dir-te. Segurament no ho entendràs, però hi intueixes algun advertiment. De vegades l’advertiment et sembla que és la crida col·lectiva del “món va a la catàstrofe, Belissa”, de l’Estellés. De vegades, una crida purament individual, i llavors penses en aquell vers marquià del “Jo són aquell de qui es deu hom complànyer”. Segurament Just era una persona de qui ens devíem complànyer.

Escriu Tolstoi en el seu diari que “una veritable obra d’art –la que transmet– sols és possible quan l’artista busca, intenta”. Per a Just el quadre era precisament una recerca. És allò del coneix-te millor socràtic. Els racons de l’ànima de Just eren insondables, una laberint en què ell ara i adés es perdia. Amb la carbó –quin bon dibuixant era el Just!– i el pinzell indagava, temptava dreceres i és probable que en les seues exploracions traguera algunes clarícies, però l’art, és a dir, el coneixement del món, sempre és fragmentari i incomplet, i per això Just retornava a la tasca del quadre. Diuen que el pintor sempre pinta el mateix, i el que el poeta sempre gira entorn d’uns quants i elementals versos. En Just, això és absolutament cert: no pintava sinó les excrescències de la seua ànima, sota el mantell de somnis, visions, quimeres i follies. Pot agradar-nos o no l’intent, però no hi ha dubte que en Just Quadrado, en la seua pintura, no hi ha ni vulgaritat ni artifici. Paga la pena d’acostar-se a la sala d’exposicions i veure el seu món enigmàtic.

Ferran Garcia-Oliver

El passat 13 d’octubre es van presentar a València els dos primers volums de la col·lecció ‘Tast de Clàssics”, de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March.Una tria, en versió de Josep Piera.

Més informació a: Pols d’estels-Els blocs de Vilaweb

Mai no ens preguntarem prou ni mai tindrem respostes solvents a la pregunta del milió: ¿Per què dimonis la Safor és, si més no, bressol d’Ausias Marc, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella? ¿Fou un bellíssim atzar?, ¿o potser fou el joc entremaliat de la genètica? ¿Es tractà d’una realitat històrica inapel·lable, necessària, conseqüència de la cort esplèndida d’Alfons el Vell i dels florins d’or provinents del sucre? En qualsevol cas, aquella petita vila del XV deixà en herència tres noms poderosos que, d’una manera o altra, han projectat la seua ombra fecunda fins als nostres dies.

Nosaltres, Saforíssims, som, doncs, també producte dels decasíl·labs del senyor de Beniarjó, dels combats delitosos de Tirant i Carmesina, de la ploma elegantíssima de Corella. Deu ser una respiració imperceptible. Però ha perdurat en el paisatge, en la trama urbana, en els papers vetustos dels arxius, en una sèquia, en una història que fins a l’altre dia a penes coneixíem. No és que siga nostra, aquesta literatura, perquè els clàssics pertanyen a totes les persones, a tots els pobles i a totes les cultures, però, ens atreviríem a dir, que té un aire d’intimitat amb nosaltres, de confidència amiga. Si la història no haguera sigut la que ens ha caigut a sobre, aquesta intimitat i aquesta confidència els escriptors de la Safor les copsaríem millor. La història, malauradament, ens ha separat més que aproximat. Llegir-ne més »

Ferran Garcia-Oliver. Ausias Marc.  Publicacions de la Universitat de València. 2010

L’AUSIÀS DE GARCIA-OLIVER

Fa  molts anys que el medievalista Ferran Garcia-Oliver decidí submergir-se en les procel.loses aigües que solcà un feudal valencià. Un lletraferit que puldulà per la Safor fa sis segles i que deixà per a la posteritat un seny irrepetible i uns poemes que l’encimbellen al Parnàs de la lírica europea. Val a dir que el senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa mai no ha tingut la sort d’altres literats italians, flamencs o castellans, com tampoc la tingueren contemporanis seus en el conreu de les lletres (el seu efímer cunyat Joanot és un exemple), ni en les arts (Balaguer, els Peris, Jaco-mart, Reixac entre d’altres), ni en la políti-ca (Martí l’Humà o Ebdmenis), ni en la religió (Bonifaci Ferrer, Francesc Aran-da o Francesc Maresme, per citar només alguns casos). I no ha tingut eixa difusió ultra les nostres fronteres, com tampoc aquestes insignes personalitats, perquè — a pesar de conservar-se i conéixer-se la seua obra—, ser-hi reconeguda en vida i després d’ella, no hi ha hagut una vertadera consciència nacional del que representa. No hi ha hagut una plena identificació ni en la llengua de què féu gala, ni en les seues perennes preocupacions, tan presents a hores d’ara. Avui, gràcies a l’esforç de Garcia-Oliver, precedit d’altres aproximacions assenyades de l’autor al poeta més gran de la literatura catalana fins Jacint Verdaguer, el Servei de Publicacions de la Universitat de València ha editat recentment una obra magnífica en què s’entrecreuen magistralment les coordenades vitals i creatives per les que transità Marc (1400-1459). Amb la minuciositat pròpia de l’investigador audaç, Ferran escorcolla i analitza la dispersa documentació relativa al poeta, la dis-seca i contextualitza en el medi que li tocà viure i, gràcies a aquest esforç titànic, s’en-treveuen amb nitidesa els trets d’una per-sonalitat convulsa en un temps canviant. La figura d’Ausiàs Marc, amb totes les virtuts i —si es vol dir així— misèries d’un cavaller del Quatre-cents, ix plenament reforçada i, particularment, els seus colpidors decasíl·labs, fills d’un temps i d’un espai irrepetibles. Eixa força expressiva que Marc sintetitza només en un vers troba plena justificació en una vida, la seua, que ara se’ns obri de bat a bat per obra i gràcia de l’historiador de Beniopa. Cal, doncs, felicitar Ferran Garcia-Oliver i al SPUV (dirigit d’un temps ençà per Antoni Furió, avui candidat al rectorat de la Universitat de València) per oferir ala societat valenciana un excels vademècum marquià, un clàssic que explica amb rica i fluïda prosa els fers i quefers d’un valencià universal; en suma un referent, un pas endavant que —esperem i desitgem— puga anar completant-se amb altres obres assenyades que facen justicia a aquell Segle d’Or que, curiositats de la histèria, mai no s’ha divulgat com cal i, ironies del destí, tampoc hem reivindicat tots plegats com a poble madur i orgullós de les seues arrels. A partir d’ara, qualsevol que llegisca les peripècies d’aquest noble saforenc se n’adonarà que les que caracteritzaren Joanot Martorell o Jordi de Sant Jordi expliquen molt bé llurs obres i personatges, els seus anhels i desventures i, amb elles, la seua universalitat.

Albert Ferrer Orts

Levante, Posdata, febrer de 2010