Desactiva els comentaris

Joanot i Ausias

Publicat: 11 de gener de 2014 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , , | Per Editor

Ferran Garcia OliverFerran Garcia-Oliver (Universitat de València). Article publicat a ‘E-Humanista. Journal of Iberian Studies’ (2013).

Una de les temptacions que mai no he pogut evitar és la d’encreuar les biografies de Joanot Martorell i Ausias Marc, com un joc d’espills que projecten dues personalitats extraordinàries. Diria que resulta inevitable per a tot aquell historiador, inclòs l’historiador de la literatura, que tracta de situar les seues obres respectives en el context agitat de la tardor medieval. Són massa les similituds per a evitar-ne la comparació. Ambdues famílies tenien en Gandia el bressol i prosperaren a recer del duc Alfons el Vell, a qui serviren com a procuradors i col·lectors de rendes; l’un i l’altre s’arrengleraven entre les files de la cavalleria propietàries d’alqueries poblades per moros; tots dos s’embrancaren en les guerres del rei i en les guerres privades dels feudals, i per si fóra poc Joanot i Ausias mostraren unes inclinacions literàries que els dugué a l’excel·lència quan s’hi posaren. A més, l’atzar, i la necessitat també, els col·locà cara a cara com a cunyats, no gens avinguts tot siga dit.

+ Compartir
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

El nou segle d’or de les lletres de la Safor

La poeta olivera Àngels Gregori recull el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, lliurat per l’alcalde Trias, al maig de 2013. Foto: PEPE FERRERS.

La comarca viu un renaixement d’escriptors autòctons i guardonats com mai pràcticament des del famós Segle d’Or, amb el triumvirat dels clàssics Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella. El mite literari està més viu que mai.

Josep Camacho (Levante-EMV-la Safor) (cast.).

Saben que recullen el testimoni d’una rica tradició literària, la del Segle d’Or, i d’autors clàssics com Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella, que van néixer en les mateixes terres. Cinc segles després, la Safor viu un moment d’esplendor pel que fa a autors autòctons que escriuen en valencià. El terreny ja estava abonat i després del ressorgir dels anys 60 i 70 del segle passat, la relativa normalització lingüística va començar a donar els seus fruits, tot i que se sol assenyalar com a punt d’inflexió l’any 1959, quan s’instaura el Premi Ausiàs March a Gandia, enmig de la llarga nit del franquisme.

«Ha estat clau la connexió de molts dels nostres autors amb Barcelona i el fet que hagen superat el localisme, que hagen tingut una visió més universal» , apunta Maria Josep Escrivà , autora d’una tesi sobre la poesia dels anys 70 centrada en Josep Piera. L’escriptora Isabel Canet afegeix que s’ha treballat a molts nivells, especialment en la docència, «i el fet que el valencià s’haja conservat a la Safor molt millor que en altres comarques ha estat fonamental».

Ignasi Moreno (tercer per l’esquerra) després de guanyar el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva amb «L’últim rei». Foto: TONI DEUSA.

La llista començava a créixer. Tal és així que el 1986 Enric Ferrer Solivares i Joan Pellicer ja van fer una Antologia d’escriptors de la Safor (CEIC Alfons el Vell) amb una selecció de textos.

L’extensa nòmina d’escriptors de la comarca que han estat guardonats els últims anys, i especialment en el passat 2013, avala, encara hui, aquesta teoria del «mite literari» de la Safor. El passat mes de maig, la poeta olivera establerta a Barcelona Àngels Gregori recollia el premi dels Jocs Florals de Barcelona de mans de l’alcalde de la capital catalana, Xavier Trias, per Quan érem divendres (Meteora), un poemari amb una gran dosi autobiogràfica. Era un premi més que sumava Gregori, de 28 anys, després de l’Amadeu Oller (Bambolines, 2003), l’Ausiàs March (Llibre de les brandàlies, 2007) i de l ‘Alfons el Magnànim de 2010 per New York, Nabokov & Bicicletes. L’obra de Gregori ja ha estat traduïda a diversos idiomes i està inclosa en diverses antologies. Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, no s’oblida de la seva Oliva natal i cada primavera organitza el «Poefesta», que al març va arribar a la novena edició. És aquesta, precisament, una altra de les grans fites de la Safor: la pervivència d’un festival de poesia que any rere any ompli de públic el Teatre Olímpia, i que va creixent no només en actes – el «Tast», o el «Raval spoken Word» a la plaça de Sant Roc, amb la complicitat d’associacions veïnals i de comerciants- , sinó en les figures convidades.

En aquesta última edició, per exemple, els olivers van tenir l’oportunitat d’escoltar Francisco Brines, Luis García Montero o Marta Pessarrodona, i amb la sorpresa del cantautor Joaquín Sabina, amic de Gregori.

Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver (dreta), juntament amb Víctor Rodríguez i Lluís Olivan, guanyadors del Premi València de la Diputació, al novembre. Foto: ABULAILA.

Aquest mateix mes de maig, el gandià Santiago Díaz Cano va rebre una menció especial del jurat dins del concurs literari Narcís Lunes i Bolox, convocat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat (Barcelona). Díaz va obtenir aquest guardó pel relat breu Card entre llirs. La nota curiosa va ser que hi va lliurar Oriol Junqueras, alcalde la localitat i president d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Dos grans de la cultura pròpia, l’escriptor Josep Piera i l’historiador medievalista Ferran Garcia-Oliver, aconseguien estar entre els guanyadors dels últims Premis València, que concedeix la Diputació. Piera va rebre el de poesia en valencià per El temps trobat, amb influències de Proust, i el seu paisà de Beniopa el de narrativa per La melodia del desig, ambientada en la València del segle XV, però sense arribar a ser una novel·la històrica a l’ús.

Carles Miret, llegint, guanyador del premi de Beniarjó 2012 . Foto: J. C.

I a principis de desembre, Àngels Moreno donava una nova alegria en resultar la guanyadora del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, que concedeix l’Ajuntament de València, en el context dels XXI Premis Literaris, per la seva novel·la Un ram de roses grogues. El lleonés Adolfo Alonso va aconseguir la distinció en la modalitat de poesia amb Hacia el país del aire. L’acte de lliurament tindrà lloc una vegada estiguen publicades les respectives obres guanyadores.

L’any 2012 també hi va haver bona collita, amb l’Agustí Bartra de Terrassa per a l’oliver Josep Lluís Roig, o el Senyoriu d’Ausiàs March per a l’historiador gandià Carles Miret.

El president Fabra a l’homenatge de la Biblioteca Valenciana a Francisco Brines, el 23 d’abril passat. Foto: LEVANTE-EMV.

Els paisatges de la comarca han estat presents en molts d’aquests autors. Alguns s’han convertit en símbols literaris, com la Drova o el Cingle Verd descrits per Piera, La vall de les sis mesquites narrada per Garcia-Oliver o, més recentment, el Grau de Gandia que va inspirar Maria Josep Escrivà per al conte infantil Àngels de nata (Ed. 96) , amb il·lustracions de Maria Alcaraz.

Per tenir, la comarca té fins i tot dramaturgs guardonats. Si Ximo Vidal i Josep Enric Gonga van ser els primers a buscar un llenguatge teatral propi, Ignasi Moreno va transcendir els titulars de la premsa comarcal l’any 2009 en obtenir un accèssit per la seva obra La comèdia Borja , en la desena edició dels Premis SGAE de Teatre Infantil i Juvenil. A més, una altra obra seua, L’últim rei, representada per Lletraferits i Comediants, va guanyar a l’octubre de 2013 el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva.

Junqueras, líder d’ERC i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, lliura un premi a Santiago Díaz Cano, al maig. Foto: LEVANTE-EMV.

D’altra banda, en literatura infantil i juvenil hi ha una prolífica nòmina; dones com Joaquima Barba, Irene Verdú o les valleres Isabel Canet i Lourdes Boïgues. Moltes de les seves obres es llegeixen a col·legis i instituts.

En llengua castellana, cal destacar Francisco Brines, que el passat mes d’abril va rebre l’homenatge de la Biblioteca Valenciana. L’oliver pertany a la «Generació del 50», com Claudio Rodríguez o Jaime Gil de Biedma. Posseeix el Premi de les Lletres Valencianes i la Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural, i a més és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola i Premi Reina Sofia de Poesia.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘Havia de ser a Gandia’, per Ferran Garcia-Oliver

Publicat: 18 de novembre de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: | Per Editor

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments.

Havia de ser a Gandia, precisament, on una petita confabulació a càrrec d’alguns lletraferits locals féu prosperar uns premis literaris. El 1959, quan la musculatura del franquisme prenia unes proporcions temibles, tota maniobra amb la llengua indígena partia d’una operació confabuladora, sovint nocturna, amenitzada amb notes de jazz, licors forts i una profusió ben densa de nicotina. Em pregunte amb tota la honestedat que sabria arrogar-me si uns premis com aquests, que obrien una finestra inèdita al català, podien germinar dins la geografia valenciana en cap altre lloc que no fóra Gandia. No sóc gens propens al patriotisme municipal, ni, tot siga dit de passada, a cap mena de patriotisme estentori. Pague els meus impostos a la il·lustre vila borjana i hi faig la vida més o menys regular de qualsevol altre ciutadà, però no per això subscriuria disbarats patrioters de campanar, tan habituals pels nostres verals. Però, ja ho dic, havia de ser a Gandia. A Morella, Llíria, Alcoi o Elx la maquinació, d’entrada, tenia poques possibilitats d’èxit, per no dir-ne cap. Ni la demografia, ni la riquesa en circulació ni qualsevol altre actiu econòmic es presentaven com a causes que enlairaven la capital de la Safor per damunt de la resta. Totes vegetaven en una somnolència semblant, just abans de la sacsejada dels seixanta, amb el turisme i l’engreixament industrial. Tampoc la pul·lulació de conreadors de les belles lletres, i encara menys en valenciana prosa, situava Gandia al capdavant. El cens de manobres de la ploma era irrisori i d’incidència marginal en la coreografia social.

Tot és més senzill, o aparentment més senzill. És Ausias Marc qui s’invoca com a excusa per a la convocatòria literària. El 1959 es complien cinc-cents anys de la defunció del poeta que havia nascut i viscut la major part de la seua vida a Gandia. Aquesta raó no la podien esgrimir les altres, ni tan sols València, encara sota les commocions de la riuada del cinquanta-set. Un abisme de discontinuïtats, però, separava la vila del 400 de la ciutat del 900. A la memòria col·lectiva hi faltaven els engranatges i els lubrificants que solen proporcionar els historiadors. Aquesta mancança eleva gairebé a la categoria de miracle la creació del premi. Si bé es mira, tot és «miracle» en la «resurrecció» de la llengua i la cultura valencianes sota la dictadura de Franco. Ara bé, Gandia pogué exhumar un fil, tènue, però eficaç, que la lligava al més gran poeta que havia donat les lletres vernacles. L’atzar de tant en tant dóna colps de mà a les causes nobles. I el saberen aprofitar per a deixar amb un pam de nas els capitostos del règim, i aspergir amb gotes de cultura distingida la coentor de les commemoracions municipals: el besamà de Joan Fuster a la reina de les festes, immortalitzat en una foto, no té preu.

La cosa anà més lluny. Resulta que no era solament el fabulós Ausias. Uns altres fils conduïen al seu pare, el no menys memorable Pere Marc, i a Martorell i al duc Alfons el Vell i als Borja de papes i sants. La constel·lació de figures impressiona per la seua potència il·luminadora. I havia de ser a Gandia, una vegada més. Fins i tot les discontinuïtats començaven a ser menys dramàtiques, a mesura que les recerques s’obrien camí i inventariaven produccions desconegudes. Entre la «Florència» valenciana del xv, com algú massa optimista l’ha qualificada, i la turistitzada Gandia de la darreria del xx podien portar-se a col·lació una nòmina acceptable de sainets, poemes i cançons populars i valuosos homenots com el pare Miret. La coartada de la cultura va fer fruits insospitats. Cap als setanta col·locava Gandia en una mena de pol position del valencianisme polític i sociològic, reeditada diverses vegades. Enlloc es podien permetre el joc que consentien «els clàssics»: congressos, revistes, premis, institucions, auques escolars, documentals, llibres… I això que la societat política ara i adés s’ha entretingut a posar bastons a les rodes i a dinamitar il·lusions.

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments. Veles i vents, el Tirant o la sucosa correspondència d’Alexandre VI són patrimoni universal, només faltaria. Però, com aquell qui diu, són com de casa i comparteixen un mateix espai viscut, una mateixos espais de l’ànima, i passeu-me l’excés d’englantinisme. En la cultura, com en la nació, hi ha molt d’invenció, ja ho crec. Però és una invenció que parteix de dades més o menys objectivables. És el que permeté la carambola del 1959 i, ara mateix, Saforíssims, aquesta alegre i tumultuosa confraria d’escriptors dels primers compassos del tercer mil·lenari. I havia de ser a Gandia, vés per on.

Ferran Garcia-Oliver.

Font: Quadern (El País). 15-11-2012.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Lectures i impressions: “El vaixell de Genseric” vist per Vicent Olaso

Publicat: 23 de gener de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , | Per Editor

Vicent OlasoHe passat el darrer Nadal a França, on, entre d’altres coses, he visitat la catedral de Chartres, cosa que no us heu de perdre els que encara teniu alguna confiança en l’esperit humà. El cas és que, per desemboirar, m’he endut una revista d’Història Medieval, i ves per on, un dels articles parlava de Genseric, rei vàndal conegut sobretot pel seu saqueig de Roma -un saqueig vandàlic, no cal dir-ho-.

M’ha recordat, òbviament, El vaixell de Genseric, darrer dietari del Ferran Garcia-Oliver. No content amb haver esdevingut un destacadíssim medievalista i catedràtic universitari, fa més de vint anys, Ferran va sorprendre propis i estranys reivindicant per a l’historiador la condició -també- d’escriptor, una cosa rara aleshores, tot s’ha de dir. I va anar per feina, començant per Oc i, de moment, acabant amb aquest (guardonat) El vaixell de Genseric, que té ja uns tres o quatre anys, però que, ara que Europa s’enfonsa cada cop més en el fang d’una crisi global que sembla no haver de deixar mata verda, manté tota la seua vigència.

Un home de cinquanta anys, ja en la segona part de la vida, que reflexiona, analitza i dissecciona realitats pretèrites i actuals, i es demana on han anat a parar promeses, esperances i apostes en un món, un país, una ciutat i un poble solcats per l’incivisme, el fem catòdic, les desercions ideològiques i el descrèdit interessat de l’activitat intelectual. Aquest món ja no és el meu, sembla dir. Però s’hi ha de seguir vivint, i, sobretot, s’ha de seguir lluitant. Claudicar no és una opció. I El vaixell de Genseric, que es va enfonsar en alta mar -diu la llegenda- per anar massa carregat de les riqueses arrabassades als romans, és una metàfora ideal per aplicar-la a aquests darrers anys que estem vivint, quan, ai!, ens hem adonat que la crueltat i la violència medievals no són privatives d’aquella -llunyana?- època. Com ja haureu endevinat, vos en recomane la lectura, i demane disculpes per una descripció tan superficial. Segur que cascú de vosaltres li treu molta més substància, que la hi ha.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Una mirada a “Per guardar la vila”, de Vicent Olaso

Publicat: 9 de novembre de 2011 en Apunts esparsos, Blog | Etiquetes: , | Per Editor

El passat dijous 3 de novembre, a la casa de cultura de Gandia, ens vam ajuntar un bon grapat de gent per saber del llibre que Vicent Olaso acaba de traure a la llum: «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana. (Gandia, segles XIII-XVI), publicat per CEIC Alfons el Vell. El tema, la muralla de Gandia, s’ho val. Aparentment subsidiari, això del cintura de pedra que durant segles i segles va envoltar la vila, tragina darrere seu un capítol fonamental de la història urbana, de l’arquitectura civil, de Gandia.

Quan el 1881, el consistori decideix tirar a baix la muralla, la immensa majoria dels veïns ho celebraren a bombo i platerets. L’enderrocament es féu en el nom del progrés: s’han perpetrat tantes barbaritats en nom del progrés! Però, cal reconèixer, que la barrera de pedres i torres limitava l’eixamplament de la ciutat. I Gandia creixia i necessitava respirar, com passava pertot arreu, a l’una i l’altra banda dels Pirineus. Ningú no es va plantejar la possibilitat d’un equilibri entre la Gandia vella i una futura Gandia nova, capaç de preservar, sinó la totalitat, sí almenys una part significativa del cinturó petri. Però la muralla estava condemnada de feia temps, perquè el símbol més vistent del passat, del passat «feudal», i els burgesos ara volien la lliure circulació dels béns, de les persones i, no cal dir, dels capitals. En menys d’una generació, la muralla i darrere seu la vila medieval van ser arrasats. El palau es va salvar de miracle.

Abans, però, des que Jaume I va fundar la vila, la fulla de serveis prestada per la muralla no és gens menyspreable. Vicent Olaso en dóna compte al llarg de cent trenta-nou pàgines, entre el moment de la conquesta cristiana i l’expulsió dels moriscos. Al cap i a la fi, com afirmà Jacques Le Goff i Olaso recull al principi de la seua indagació, «les muralles són un fenomen tècnic, militar, econòmic, social, polític, jurídic, simbòlic i ideològic». Tècnic perquè cal una expertisse per a construir-les; militar, perquè són la seua raó primigènia de ser, defensar els habitants que es concentren en el seu si; econòmic, perquè protegeixen les transaccions d’una vila que és el centre de mercat comarcal; social, perquè delimiten les interferències del sistema de valors, el que va de la gestió de la pobresa al de la prostitució, o el de l’assistència mèdica al de la festa; polític, perquè marca el territori de la rivalitat pel poder local; jurídic, perquè la vila s’arroga l’hegemonia enfront dels cavallers que posseeixen terres i pobles a l’altra banda de la muralla, i als quals precisament els obliga a pagar l’impost de «murs e valls»; i, en fi, simbòlic i ideològic, perquè és la representació física i estètica d’aquesta hegemonia.

El llibre té el valor afegit de llegir-se la mar de bé. Un tema àrid es converteix en una excursió formativa i entretinguda per tres-cents anys d’història de Gandia. El públic assistent es va quedar amb ganes de saber-ne més. El debat subsegüent demostrà que no hi ha temes menors en història, sinó que tot depèn del punt de vista i el tractament. Les intervencions giraren en torn de la destrucció de les muralles. Enllà del fatalisme o l’enyor estantís, es tractà de comprendre aquella acció destructiva. El 1881 n’hi hagué, sens dubte, molta especulació. Un dels opinants del debat proposà la reconstrucció del portal de València, però no com una falsificació, sinó de la perspectiva de la modernitat, per tal de fer memòria d’aquell símbol que, vulgues no vulgues, donava caràcter, personalitat, a la ciutat. La idea, si més no, paga la pena rumiar-la.

Aquesta és la virtut del bon llibre: fonamentar el debat i la mirada crítica del passat col·lectiu.

Ferran Garcia-Oliver

 


·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Just Quadrado, en la memòria. Per Ferran Garcia-Oliver

Publicat: 1 de novembre de 2011 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: | Per Editor

Ferran Garcia OliverLa sala Coll Alas acull una exposició de Just Quadrado, un pintor que ens va deixar massa prompte. ¿Qui era Just Quadrado? Un home de Sueca que va començar en el cinema alternatiu, cap a la primeria dels setanta del segle passat, i acabà amb un pinzell a les mans i un món de quimeres en el cap. No van ser massa les ocasions que ens poguérem trobar, però ara sé que entre tots dos brollaren afectes intensos. De Just tinc la imatge d’un home cordial, amable i generós, bon conversador, ingenu i amb aquelles eixides de mare genials que et feien tombar de cul de riure, encara que també podien neguitejar-te, sobretot quan anaven servides en la safata d’esoterismes i misticismes astrals. Mira que jo sóc l’antítesi del misticisme, i mira que ens volíem, no ho entenc.

El vaig conèixer la tardor de 1977, per mediació de Joana Vidal. La Joana experimentava amb el fang i Just amb la pintura. Ambdós eren un producte d’aquell temps de temptatives, descobertes, pausribes, jaumesises i, a voltes, de vols per altures superiors a la consistència de les ales. N’hi ha que no pogueren aterrar ja mai més. Just es quedà en una estrella desconeguda. Abans visqué un temps a Gandia, féu molta lliga amb Ximo Vidal, el germà de Joana, en coses de cine i publicitat i fins i tot va escriure papers en revistes de circulació local. Un dia va ensopegar amb Altea i una caseta dalt del turonet de Sant Roc, i li degué parèixer un apèndix meravellós de la seua estrella. Allí va començar a treballar de valent amb els quadres. Entorn seu s’ajuntaven pintors, artistes, bogets i visionaris. Sort que el Just tenia l’Anna –l’Anna Banyuls– que l’aferrava amb els peus a terra i li escudellava un arròs com Déu mana per tal que no s’alimentara només de pols de la seua estrella.

Just obrí una galeria a Altea i s’inventà la festa del solstici d’estiu. Una festa de la cultura, no cal dir-ho. El noranta-sis m’hi va dur a presentar el Per espaiar la malenconia. Allà s’ajuntà el milloret de cada casa. N’hi havia un, que havia passat per la Fura dels Baus, que assegurava que, quan es concentrava, era capaç de recordar la seua condició primigènia de rèptil: i feia un moviment fugaç de sargantana. I jo que creia que veníem de les mones, i no, resulta que veníem de les sargantanes!

Com a pintor, Just Quadrado desconcerta: hi ha una distància abismal entre l’afable Just de superfície i el Just de l’ànima. Feia una pintura cada volta més retorçuda, més complexa i més dura: inquietant. No et pot deixar impassible. Hi has de reaccionar i tractar de mirar què vol dir, què vol dir-te. Segurament no ho entendràs, però hi intueixes algun advertiment. De vegades l’advertiment et sembla que és la crida col·lectiva del “món va a la catàstrofe, Belissa”, de l’Estellés. De vegades, una crida purament individual, i llavors penses en aquell vers marquià del “Jo són aquell de qui es deu hom complànyer”. Segurament Just era una persona de qui ens devíem complànyer.

Escriu Tolstoi en el seu diari que “una veritable obra d’art –la que transmet– sols és possible quan l’artista busca, intenta”. Per a Just el quadre era precisament una recerca. És allò del coneix-te millor socràtic. Els racons de l’ànima de Just eren insondables, una laberint en què ell ara i adés es perdia. Amb la carbó –quin bon dibuixant era el Just!– i el pinzell indagava, temptava dreceres i és probable que en les seues exploracions traguera algunes clarícies, però l’art, és a dir, el coneixement del món, sempre és fragmentari i incomplet, i per això Just retornava a la tasca del quadre. Diuen que el pintor sempre pinta el mateix, i el que el poeta sempre gira entorn d’uns quants i elementals versos. En Just, això és absolutament cert: no pintava sinó les excrescències de la seua ànima, sota el mantell de somnis, visions, quimeres i follies. Pot agradar-nos o no l’intent, però no hi ha dubte que en Just Quadrado, en la seua pintura, no hi ha ni vulgaritat ni artifici. Paga la pena d’acostar-se a la sala d’exposicions i veure el seu món enigmàtic.

Ferran Garcia-Oliver

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

A propòsit de la presentació dels dos primers volums de ‘Tast de Clàssics’, en versions de J.Piera i C.Duarte

Publicat: 31 de octubre de 2011 en Apunts esparsos | Etiquetes: , | Per Editor

El passat 13 d’octubre es van presentar a València els dos primers volums de la col·lecció ‘Tast de Clàssics”, de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March.Una tria, en versió de Josep Piera.

Més informació a: Pols d’estels-Els blocs de Vilaweb

 


 

 

 

 

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Ferran Garcia-Oliver, entrevista

Publicat: 24 de octubre de 2011 en Blog, Espai Multimèdia, Vídeos | Etiquetes: | Per Editor
YouTube Preview Image
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar