Desactiva els comentaris

El nou segle d’or de les lletres de la Safor

La poeta olivera Àngels Gregori recull el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, lliurat per l’alcalde Trias, al maig de 2013. Foto: PEPE FERRERS.

La comarca viu un renaixement d’escriptors autòctons i guardonats com mai pràcticament des del famós Segle d’Or, amb el triumvirat dels clàssics Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella. El mite literari està més viu que mai.

Josep Camacho (Levante-EMV-la Safor) (cast.).

Saben que recullen el testimoni d’una rica tradició literària, la del Segle d’Or, i d’autors clàssics com Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella, que van néixer en les mateixes terres. Cinc segles després, la Safor viu un moment d’esplendor pel que fa a autors autòctons que escriuen en valencià. El terreny ja estava abonat i després del ressorgir dels anys 60 i 70 del segle passat, la relativa normalització lingüística va començar a donar els seus fruits, tot i que se sol assenyalar com a punt d’inflexió l’any 1959, quan s’instaura el Premi Ausiàs March a Gandia, enmig de la llarga nit del franquisme.

«Ha estat clau la connexió de molts dels nostres autors amb Barcelona i el fet que hagen superat el localisme, que hagen tingut una visió més universal» , apunta Maria Josep Escrivà , autora d’una tesi sobre la poesia dels anys 70 centrada en Josep Piera. L’escriptora Isabel Canet afegeix que s’ha treballat a molts nivells, especialment en la docència, «i el fet que el valencià s’haja conservat a la Safor molt millor que en altres comarques ha estat fonamental».

Ignasi Moreno (tercer per l’esquerra) després de guanyar el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva amb «L’últim rei». Foto: TONI DEUSA.

La llista començava a créixer. Tal és així que el 1986 Enric Ferrer Solivares i Joan Pellicer ja van fer una Antologia d’escriptors de la Safor (CEIC Alfons el Vell) amb una selecció de textos.

L’extensa nòmina d’escriptors de la comarca que han estat guardonats els últims anys, i especialment en el passat 2013, avala, encara hui, aquesta teoria del «mite literari» de la Safor. El passat mes de maig, la poeta olivera establerta a Barcelona Àngels Gregori recollia el premi dels Jocs Florals de Barcelona de mans de l’alcalde de la capital catalana, Xavier Trias, per Quan érem divendres (Meteora), un poemari amb una gran dosi autobiogràfica. Era un premi més que sumava Gregori, de 28 anys, després de l’Amadeu Oller (Bambolines, 2003), l’Ausiàs March (Llibre de les brandàlies, 2007) i de l ‘Alfons el Magnànim de 2010 per New York, Nabokov & Bicicletes. L’obra de Gregori ja ha estat traduïda a diversos idiomes i està inclosa en diverses antologies. Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, no s’oblida de la seva Oliva natal i cada primavera organitza el «Poefesta», que al març va arribar a la novena edició. És aquesta, precisament, una altra de les grans fites de la Safor: la pervivència d’un festival de poesia que any rere any ompli de públic el Teatre Olímpia, i que va creixent no només en actes – el «Tast», o el «Raval spoken Word» a la plaça de Sant Roc, amb la complicitat d’associacions veïnals i de comerciants- , sinó en les figures convidades.

En aquesta última edició, per exemple, els olivers van tenir l’oportunitat d’escoltar Francisco Brines, Luis García Montero o Marta Pessarrodona, i amb la sorpresa del cantautor Joaquín Sabina, amic de Gregori.

Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver (dreta), juntament amb Víctor Rodríguez i Lluís Olivan, guanyadors del Premi València de la Diputació, al novembre. Foto: ABULAILA.

Aquest mateix mes de maig, el gandià Santiago Díaz Cano va rebre una menció especial del jurat dins del concurs literari Narcís Lunes i Bolox, convocat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat (Barcelona). Díaz va obtenir aquest guardó pel relat breu Card entre llirs. La nota curiosa va ser que hi va lliurar Oriol Junqueras, alcalde la localitat i president d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Dos grans de la cultura pròpia, l’escriptor Josep Piera i l’historiador medievalista Ferran Garcia-Oliver, aconseguien estar entre els guanyadors dels últims Premis València, que concedeix la Diputació. Piera va rebre el de poesia en valencià per El temps trobat, amb influències de Proust, i el seu paisà de Beniopa el de narrativa per La melodia del desig, ambientada en la València del segle XV, però sense arribar a ser una novel·la històrica a l’ús.

Carles Miret, llegint, guanyador del premi de Beniarjó 2012 . Foto: J. C.

I a principis de desembre, Àngels Moreno donava una nova alegria en resultar la guanyadora del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, que concedeix l’Ajuntament de València, en el context dels XXI Premis Literaris, per la seva novel·la Un ram de roses grogues. El lleonés Adolfo Alonso va aconseguir la distinció en la modalitat de poesia amb Hacia el país del aire. L’acte de lliurament tindrà lloc una vegada estiguen publicades les respectives obres guanyadores.

L’any 2012 també hi va haver bona collita, amb l’Agustí Bartra de Terrassa per a l’oliver Josep Lluís Roig, o el Senyoriu d’Ausiàs March per a l’historiador gandià Carles Miret.

El president Fabra a l’homenatge de la Biblioteca Valenciana a Francisco Brines, el 23 d’abril passat. Foto: LEVANTE-EMV.

Els paisatges de la comarca han estat presents en molts d’aquests autors. Alguns s’han convertit en símbols literaris, com la Drova o el Cingle Verd descrits per Piera, La vall de les sis mesquites narrada per Garcia-Oliver o, més recentment, el Grau de Gandia que va inspirar Maria Josep Escrivà per al conte infantil Àngels de nata (Ed. 96) , amb il·lustracions de Maria Alcaraz.

Per tenir, la comarca té fins i tot dramaturgs guardonats. Si Ximo Vidal i Josep Enric Gonga van ser els primers a buscar un llenguatge teatral propi, Ignasi Moreno va transcendir els titulars de la premsa comarcal l’any 2009 en obtenir un accèssit per la seva obra La comèdia Borja , en la desena edició dels Premis SGAE de Teatre Infantil i Juvenil. A més, una altra obra seua, L’últim rei, representada per Lletraferits i Comediants, va guanyar a l’octubre de 2013 el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva.

Junqueras, líder d’ERC i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, lliura un premi a Santiago Díaz Cano, al maig. Foto: LEVANTE-EMV.

D’altra banda, en literatura infantil i juvenil hi ha una prolífica nòmina; dones com Joaquima Barba, Irene Verdú o les valleres Isabel Canet i Lourdes Boïgues. Moltes de les seves obres es llegeixen a col·legis i instituts.

En llengua castellana, cal destacar Francisco Brines, que el passat mes d’abril va rebre l’homenatge de la Biblioteca Valenciana. L’oliver pertany a la «Generació del 50», com Claudio Rodríguez o Jaime Gil de Biedma. Posseeix el Premi de les Lletres Valencianes i la Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural, i a més és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola i Premi Reina Sofia de Poesia.

+ Compartir
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Enric Sòria guanya el premi de poesia Alfons el Magnànim, amb ‘Arqueologia’

Publicat: 17 de octubre de 2012 en Notícies | Etiquetes: , , | Per Editor
El lliurament de premis tindrà lloc el pròxim mes de febrer, data en què ja estaran a disposició del públic les tres obres publicades per les editorials col·laboradores.
José Luis Torres Vitolas, Enric Sòria i Parra i Julia Conejo Alonso són els guanyadors dels premis Alfons el Magnànim 2012 en les categories de narrativa en castellà i poesia en valencià i castellà, respectivament.
Albatros de José Luis Torres Vitolas, Arqueologia d’Enric Sòria i Peces transparentes de Julia Conejo han sigut les obres guanyadores d’esta edició, que ha enregistrat un rècord de participació amb un total de 438 obres originals de les quals 231 corresponen a poesia en castellà, 47 a poesia en valencià i 160 a narrativa en castellà.
En la categoria de narrativa en castellà, Francisco Morales Lomas ha presidit el jurat compost per Carlos Andrade, Carlos Aganzo, José Vicente Peiró i César Gavela.
En la de poesia en valencià, Angels Gregori ha sigut la triada per la resta del jurat per a presidir este grup format per Juli Capilla, Carles Duarte, Jesús Huguet i Artur Ahuir.
En l’apartat de poesia en castellà, Antonio Hernández ha sigut el portaveu del jurat compost per Jesús Munáriz, Ignacio Elguero, Gonzalo Santoja i Antonio Porpeta.
En el premi en la categoria de poesia en valencià, la presidenta del jurat, Angels Gregori, ha destacat la solidesa literària d’Arqueologia d’Enric Sòria, avalat per les seues anteriors publicacions i que en esta ocasió ha explorat les formes mètriques i ha begut molt dels clàssics als qui fa referència al principi de  la seua obra.
Arqueologia és un exemple de saviesa que reflexiona sobre les condicions de l’home i busca l’exploració sobre l’ésser vital, com ha explicat Gregori.
Lliurament de premis
El lliurament dels premis lliurats tindrà lloc el pròxim mes de febrer, data en què ja estaran a disposició del públic les tres obres publicades per les editorials col·laboradores.
Font: Diputació de València.
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“Herències”, d’Àngels Gregori i Teresa Pascual

Publicat: 20 de maig de 2012 en Ressenyes | Etiquetes: , , | Per Editor

D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d”un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.

Josep Maria Balbastre

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘For sale’ al VI Festival de Poesia de Rafelcofer

Espectacle poeticomusical ‘For sale’, basat en el llibre de poemes de ‘For sale, 50 veus de la terra’, d’Edicions 96

QUAN:  Dissabte 24 de març de 2012, a les 20 hores

ON: Auditori de Rafelcofer

 

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Presentació del poemari ‘Herències’, d’Àngels Gregori i Teresa Pascual

Publicat: 13 de desembre de 2011 en Tauler d'anuncis | Etiquetes: , | Per Editor

QUAN: Dissabte 17 de desembre, a les 20 hores

ON: Biblioteca de l’Envic, d’Oliva (passeig Gregori Maians, 36)

Presentació d’Herències, d’Àngels Gregori i Teresa Pascual, a càrrec dels poetes Josep Ballester i Ramon Guillem.

 

“Hem heretat la forma exacta de callar

i la d’agafar per baix la taula una altra mà.

Hem heretat la forma d’abraçar

i la d’escoltar alguns silencis.

La d’anar botant els anys com si trencàrem ones.

La d’esperar i la de l’esperança.

Hem heretat la forma de modular la veu

per guardar cada paraula que ens han donat

i que ara no és de ningú tant com nostra.

Hem heretat una gramàtica,

un llenguatge per dir i un altre per sentir.

Hem heretat la forma de netejar el peix

i treure dignament les escates.

Hem heretat la forma del dolor.

I la de la culpa.”

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Àngels Gregori i Teresa Pascual guanyen el IV Premi Manel Garcia Grau de Poesia

Publicat: 3 de novembre de 2011 en Blog, Notícies | Etiquetes: , | Per Editor

El vicerector de Cultura i Extensió Universitària de l’UJI, Wenceslao Rambla, lliura dijous 3 de novembre de 2011 a les 19 hores a la Llotja del Cànem el IV premi de poesia Manel Garcia Grau a Àngels Gregori Parra i Teresa Pascual Soler pel seu poemari Herències, acompanyat per Ramón Guillem, portaveu del jurat i vicepresident al País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la dona de Manel Garcia Grau, Olga Carbó.

El premi Manel Garcia Grau és convocat per la Universitat Jaume I de Castelló i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, amb la col·laboració de les associacions La Nau – Centre Cultural Valencià i Escola Valenciana Federació d’Associacions per la Llengua, i l’editorial Perifèric.

Amb aquest premi es pretén honorar la memòria de l’escriptor, activista i professor de Filologia a la Universitat Jaume I, que dóna nom al guardó i que va morir en plena maduresa creativa l’any 2006. Poeta i narrador, Manel Garcia Grau és una de les figures principals de la literatura valenciana de les darreres dècades.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     

«Llibre de les brandàlies». Àngels Gregori

Publicat: 8 de agost de 2011 en Blog, Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Àngels Gregori. Llibre de les brandàlies. XLV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62, Barcelona 2007.

TOTA UNA BRANDÀLIA REEIXIDA

Al Llibre de les brandàlies, Àngels Gregori hi ha escrit aquest vers: “sóc l’ésser menys u”. Aquest “u”, però, segons el vers precedent (“i que sens tu”), és un “tu”. Per tant, podríem dir que el vers de l’ésser, de fet, diu “sóc l’ésser menys tu”, i tanmateix no necessàriament ha de ser així, car ens és ben llegut de descontextualizar encara més el vers de “l’ésser menys u” i transformar-lo en “sóc l’ésser menys jo”. Perquè, al capdavall, el tu sempre ve a ser el jo, o una de les projeccions del jo, les quals, per llur pluralitat, ens permeten de parlar dels tus d’un jo, que, al seu torn, és clar, serà un jo plural. I llavors, l’ésser menys jo, o menys els jos, seria l’ésser i prou (o l’ésser un grau sota zero), en una poesia de l’ésser, doncs, provocada pels jos i amanida amb els tus corresponents.
Aquest embolic entre l’ésser i els jos i llurs tus ens porta a haver de desembolicar la troca per enredar-la encara una mica més: un altre vers del Llibre de les brandàlies, que fa “la constant deformació de cada cosa”, ens remet a la possibilitat de la deformació constant de cadascun dels versos del llibre des de cada una de les moltes lectures que en pot fer cada lector.
Poesia del jo, la d’Àngels Gregori? Ja hem insinuat que pot ser que no, que tal vegada li escauria el qualificatiu de poesia de l’ésser. I què és la poesia de l’ésser? Assagem-ne una resposta: la poesia de l’èsser seria la d’Àngels Gregori tot fent abstracció de la diguem-ne tramoia que ha fet possible l’escriptura del Llibre de les brandàlies. Aleshores, una crítica o ressenya convencional, i no pas per això menyspreable, s’hi hauria de cenyir, a la tramoia, per valorar el llibre des de paràmetres igualment convencionals. I això no obstant, volem fer albirar que, sota les convencions poètiques, i justament gràcies a aquestes, les brandàlies del llibre són les d’una poesia de l’ésser net i cru. Ara bé, què és l’ésser, no ho acabem de capir mai, malgrat ―o precisament a causa de― les moltes especulacions filosòfico-idealistes, d’arrel òbviament platònica, antimaterialista. I tampoc no sabem què són les brandàlies, i val a dir que haver-nos fet caure en aquesta ignorància és una mostra de la gran intel·ligència poètica de l’autora.
En efecte, el primer poema del Llibre de les brandàlies és una advertència, un “Avís” (aquest n’és el títol, del poema) que fa: “Al diccionari, | les paraules que existeixen s’hi troben, | i les que no hi són, | s’inventen.” I ‘brandàlia’ no surt als diccionaris, és un mot que s’ha empescat la poetessa de la Safor. I aquesta invenció ens empeny a conjecturar-ne o generar-ne un significat.
D’antuvi, ‘brandàlia’ fóra un derivat de ‘brandar’, com ho és ‘brandada’, és a dir, cadascuna de les oscil·lacions d’un cos que branda, o sia, que camina gronxant-se i que, si més no al llibre d’Àngels Gregori, ho fa abrandadament, que vol dir posant-se en combustió viva, com suposem que ho fan les nenes del gronxador de la cita de Màrius Sampere que, significativament, encapçala el llibre que ens ocupa.
En conseqüència o en desconseqüència, una brandàlia és un cos femení i jove que, havent entrat en combustió espontània, avança tot oscil·lant, la qual cosa ve a ser, en religió, una al·legoria de les marededéus en flames d’Anselm Turmeda i, en filosofia, una extensió metafòrica de la mònada, el concepte fonamental del pensament de Leibniz, la concreció d’un dinamisme amb finalitat i sense fi que, bo i trontollant, es dirigeix cap al no-jo.
I, evidentment, la noció de no-jo ens envia, amb Fichte, a una contraposició del jo: el no-jo, en lluita dialèctica constant contra el jo, el pot arribar a vèncer, el jo, paradoxalment en el moment en què el no-jo defuig la lluita, en què ignora el jo com a part de si mateix, del no-jo, essent el cas, llavors, que el jo s’esborra del no-jo, i només en resta el ‘no’. I aquest ‘no’, deixat anar, arriba a conquerir la llibertat quan el subjecte es desprèn de la consciència de si mateix i àdhuc del ‘no’ mateix. És en aquests instants d’autonegació del ‘no’ quan aquest esdevé ‘sí’ i arriba a conèixer i a dir allò que la poesia ha callat o ignorat, i que no és sinó allò que l’escriptura, en forma de brandàlia, va inventant pels camins de la poesia.
I adonem-nos que si bé, com hem assenyalat al començament, podem enraonar de tus i de jos, el no-jo no s’escindeix mai en no-jos, ja que aquests són forces diferents que no provenen mai d’un sol jo. Poesia del no-jo, la d’Àngels Gregori? Més aviat poesia del jo atacada pel no-jo, de la mateixa manera que els viatgers eren assaltats als camins per les maredéus en flames, segons les llegendes sobre Turmeda. I al contrari del que hem afirmat més amunt, ara, arran dels raonaments acabats de fer, ens veiem induïts a adverar que els versos del Llibre de les brandàlies són poesia del no-ésser. Vet aquí l’empatoll i l’absurd a què pot fer cap l’intent assenyat i idealista de reflexionar per mirar de classificar i etiquetar una poesia.
I puix que hem estat envestits per una marededéu en flames, desfarem camí, sense renegar gens el que fins aquí hem elucubrat: els poemes d’Àngel Gregori s’han de llegir sense prejudicis, sense judicis i sense voler-los jutjar. Si el lector no fa de jutge i els escolta mentre els llegeix, s’anirà fent seva la veu dels poemes. I, si vol, ja els jutjarà, que segur que voldrà dir valorar-los molt positivament.
La suspensió del judici és absolutament necessària durant la lectura de qualsevol poesia que aguanta les escomeses de les marededéus en flames, de l’idealisme poètic. Parafrassejant una citació de Josep Piera que hi ha al llibre: “uns pocs versos fan el resum d’una iniciació a la vida adulta.” La joveneta poetessa de la Safor sempre sorprèn engrescadorament, tan dins com fora els versos, un defora on la seva poesia es prolonga per abocar-se a nous poemes. Atenció a aquest llibre, i també als que aniran eixint del seu jo, del seu no-jo, de l’ésser i del no-ésser! Tot un món per endavant!

Carles Hac Mor

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar