Dijous, 11 d’abril, a les 20:00 h. tindrà lloc al Bar de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna (C/ Dona Teresa, 2. Gandia) una conversa i recital poètic amb Pau i au, a partir del seu llibre Les claus de casa (Edicions 96. Col·lecció Razef). Maria Josep Escrivà conduirà la conversa. De la resta, se n’encarregarà l’autor. Després ens quedarem al “Descoca’t” (tapa i beguda, a 2€).

Article relacionat: “Com dir el món: escriure i publicar poesia en temps de crisi”. Roger Costa-Pau i Josep Lluís Roig.

El proper 27 de març (Dimecres Sant), a les 20 h., el Bar de la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna (C/ Dona Teresa, 2. Gandia) acollirà l’acte ‘Com dir el món: escriure i publicar poesia en temps de crisi’. Tot i que canviem de dia, aprofitarem per a fer-nos unes tapes.

Roger Costa-Pau, editor i escriptor, i Josep Lluís Roig, escriptor, parlaran amb Maria Josep Escrivà (i amb el públic) sobre el sentit d’escriure poesia ara i, tinga sentit o no, quins tipus de poemes prefereixen. Alhora que aprofitaran per llegir alguns dels poemes dels seus últims llibres:

• Roger Costa-Pau: Cavada pell, ed. Llibres del Segle.

• Josep Lluís Roig: Un boxejador entre la boira, Pagès ed.

Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) ha assumit recentment la tasca de Director Literari de l’editorial gironina Llibres del Segle, a la qual ha donat una forta empenta, encara que també ha treballat com a periodista, crític literari,… Pel que respecta a la poesia, aquest és el cinqué llibre de poemes.

Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) sempre explica que el seu ofici és escriure i que el seu “hobby” el duu a fer classes a la Vall d’Albaida. Ha publicat narrativa i teatre però el centre és la poesia. Quatre any després de Peixos d’un mar sec (Premi VAE del Premis Octubre), ens arriba el seu desé llibre de poemes.

Façana.

Escoltes el clip-clap de les potes d’un cavall i penses en un d’aquells animals bruns que els gitanos trauen a passejar amunt i avall qualsevol dia de matí i que al ple migdia veus pasturar a la solana del barranc.

El món dels cavalls és per a tu un món distant, conegut només a través de les referències d’altres persones. A ta casa no n’hi va haver cap mai. En una casa de llauradors pobres només hi havia burros, per arrossegar el carro carregat de calç i llenya dels pinars als forns, dels forns als pobles, o per transportar càrregues d’arròs i oli cap a Almansa en el temps de l‘estraperlo.

Aquell temps de les cavalleries et sembla el temps llunyà de les novel·les, un temps extingit que ja sols dóna per a contarelles amb els vells del poble. Ah, però els vells dels pobles saben molt! Tan poquet que ens els escoltem…

Els vells de Beniopa parlen d’un poble que ja no té res a veure amb aquest barri de Gandia que tenim avui. Un poble quasi tan pobre com qualsevol altre de la rodalia, però autònom a l’hora de prendre les seues decisions. Un poble que decidia per a bé i per a mal, i que va perdre aquest poder un dia de l’any 65 en què governava el dictador. Gandia creixia com una taca d’oli i es xuclava els termes de les rodalies. Benipeixcar i Beniopa van perdre els drets sense poder dir ni pruna. El gran es menjava el menut. Història de perdedors.

I ara vas en cotxe i et consideres ciutadana de Gandia, ciutadana de primera, i dels burros ni te’n recordes. I encara menys de la quadra. Perquè, sí, sí, Beniopa quan era poble tenia una quadra al carrer Nou i la gent s’hi deixava els animals que en casa no cabien. S’havia de pagar una mica a l’amo, unes pessetes al mes o així, poca cosa, pots comptar… Però això no sé si t’interessa a tu, que eres tan moderna.

Bé, amo, amo de veres, no era només que del solar, de l’edifici no. La quadra s’havia construït sobre unes terres requisades pel Comitè als Caudeli, família de senyorets. L’havien alçat entre quasi tots els homes del poble, agrupats en la Colectividad Cooperativa Campesina de la CNT, fent una roda de treball. 361 socis: el meu avi i el teu, i l’avi del teu veí i l’avi de la perruquera. Sí, dona, entre tots. Quins temps aquells de la República! Amb l’esclat del 36 el Comitè va controlar l’ajuntament; les terres i les eines de treball foren col·lectivitzades. No m’ho puc ni imaginar. Era el temps de les utopies, la gent volia canviar el món, tot era de tots i el poble manava. Ho dius ara i la gent posa cara de pòcker, perquè el que volen avui els que manen és omplir-se les butxaques, res de canviar el món, que ja els va bé així. Però, aquells eren uns temps ben diferents. El mal és que el bàndol de la República va perdre la guerra i tornaren a manar els senyorets de tota la vida. Els Caudeli recuperaren el solar amb quadra i tot. De ser un edifici públic que donava servei gratuït als llauradors, passà a ser privat, així per la cara, i la gent va haver de pagar per una quadra que havien construït ells mateixos. Ja et dic: història de perdedors.

Que sí, ja sé que tot això de la quadra no et fa fred ni calor. Per això quan van la van tombar no et vas ni immutar. “Per a què serveix eixe edifici vell?” et preguntaves tu, tan partidària de desfer-te dels trastos. Que si està abandonat, que si la gent es queixa dels gats, que si la higiene, que si seria més bonica un finca nova que animara el carrer. Oh, i com et vas meravellar quan va vindre un arquitecte de Texas a Beniopa amb uns plànols sota el braç que havien travessat tot l’Atlàntic per vendre fantasies multicolors de centre social amb barbacoa inclosa!!! Què modern, xica! Això sí, a preu d’or, que el que no ens gastàvem en menjar ens ho treia l’ajuntament per a obres públiques. Total, de tanta promesa ha quedat un parking ple de brossa. I, damunt, estem arruïnats…

Alguns, com tu, s’ho van creure, tot allò. Però jo no. Jo no em vaig engolir la píndola, ni que vinguera de Texas. No se’m perd res a Texas, a mi. A mi el que m’interessa és Beniopa, perquè hi visc. I, francament, tot i que no sóc tan moderna com tu, sóc molt més conscient.

La quadra era un edifici singular, no ja a la comarca, sinó al País Valencià. Una de les poquíssimes obres producte de la revolució del 36 i les col·lectivitzacions. Un document testimoni d’una època excepcional, amb un valor digne de fer figurar Beniopa als llibres de història. Un exemple extraordinari del patrimoni cultural del segle XX. Un lloc digne de visitar, amb la seua pròpia llegenda, com tots els llocs de categoria. Perquè la quadra la té, la seua llegenda, i un dia algú la revelarà.

Disculpa, ja no me’n recordava que a tu la història no t’interessa, ni tampoc les llegendes. Les xiques modernes com tu només s’interessen pel futur, dius. Però un poble que oblida la seua història no té futur, està condemnat a perdre la identitat i a desaparéixer. ¿Quin futur creus que té Beniopa si perd els pocs referents que li queden? Doncs jo t’ho diré: ser un barri marginal de Gandia, el més pobre i marginal de tots. El que som ara mateix. Ni quadra, ni calvari, ni centre social, ni retén, ni contenidors al barranc, ni res de res. Història de perdedors.

Et veig nerviosa. ¿T’avorreixes amb mi o és que t’incomoda el que et dic? Ah, ja sé, te’n vols anar a passejar ¿veritat? Au, ves-te’n, xica. A Gandia serà, que a Beniopa no hi ha cap lloc una miqueta digne per fer la volteta, ni cap cafeteria amb una miqueta de gràcia, ni botigues per mirar aparadors. Un grapat de cases i un barranc on els gitanos passegen els cavalls, només això… Ciutadans de primera…

Cada capvespre tornaven els carros al poble i portaven les olors de l’horta. Les cavalleries clip-clap-clip-clap pel carrer de la Creu cap al carrer Nou. S’havia de tindre paciència, que tots havien ocupar el seu lloc dins la quadra. Allí estaven bé, a cobert, i guardades fins a l’endemà. Quin temps aquell de les cavalleries… quin poble que ho ha perdut tot…

Isabel Canet Ferrer és presidenta d’Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni. Article publicat al llibret de la falla de Beniopa.

Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i Jaume C. Pons Alorda (Caimari de Mallorca, 1984) i uniran els seus universos creatius per tal de dur a terme un recital a dues veus que van a cavall entre les imatges més impactants i la intimitat més abrumadora. Després d’haver propagat els seus versos arreu de la geografia catalana, així com per bona part de l’estranger, els dos poetes arriben a Gandia per recitar-hi amb l’entusiasme, la passió i la tendresa que els caracteritza. Aprofitaran per presentar les seues darreres novetats editorials: Faula (Lleonard Muntaner, 2012) i Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012).

Elies Barberà

Una imatge de la representació de ‘Corrüptia’.

Segurament, és a partir d’aquesta formació teatral que Elies compta amb unes qualitats extraordinàries com a recitador i intèrpret de la seua pròpia poesia. O, potser, va ser al contrari, i el poeta extraordinari que és necessitava coneixements tècnics per encaminar amb professionalitat les seues virtuts innates de recitador versaire.

Li ho preguntarem dissabte, en la visita que ens farà a Gandia, perquè hi podrem conversar, tant com voldrem, a banda d’escoltar-lo recitar poemes del seu últim llibre, ULLS, BUDELLS COR (Lapislàtzuli editorial) que no debades va acompanyat d’un Cd on Elies recita, juntament amb Marta Montiel, i on Gregori Ferrer (piano) i Ariadna Alsina (electroacústica) s’han encarregat de la part musical.

La portada del llibre.

El llibre-Cd és una tria, feta per l’autor mateix, de 43 poemes, extrets dels cinc llibres publicats, des d’aquell primer Mata-rates (i altres vicis) (2003, 3i4) amb què Elies Barberà es va donar a conèixer com a poeta, gràcies a haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, i fins al més recent Allà on les grues nien (2009, Edicions 62) que va merèixer l’Ausiàs March de Gandia. Així és que sembla que l’insigne cavaller de la Safor vetla, des de fa temps, per la fructífera trajectòria d’aquest poeta i actor (i narrador també) no gens condescendent amb les misèries del món, irònic, dur moltes vegades, tendre en moltes altres, i sempre amb un sentit ètic d’implicació en tot allò que poetitza.

Escolteu-lo, si us ve de gust, en aquest poema titulat “Sursum corda”, en representació de l’Elies Barberà més festiu i més joganer. Amb els seus versos, som nosaltres els qui l’hi agraïm la seua feina. I celebrem, des de Saforíssims SL, que haja accedit a compartir-la amb nosaltres: “germans,/ alcem les vides/ que brindarem per nostres copes!/ (I viceversa).”

]]> http://www.saforissims.org/2013/01/25/elies-barbera-ci-com-cell-qui-mata-rates-bevia/feed/ 0 http://www.saforissims.org/2013/01/12/conversa-i-recital-poetic-amb-elies-barbera/ http://www.saforissims.org/2013/01/12/conversa-i-recital-poetic-amb-elies-barbera/#comments Sat, 12 Jan 2013 00:18:38 +0000 Editor http://www.saforissims.org/?p=2839

Dissabte, 26 de gener, a les 19:30 h. tindrà lloc a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna (C/ Dona Teresa, 2. Gandia) una conversa i recital poètic amb Elies Barberà, a partir del seu llibre-cd Ulls, budells, cor. 43 poemes (Lapislàtzuli editorial). Maria Josep Escrivà conduirà la conversa. De la resta, se n’encarregarà l’autor.

]]>

Fiasco, de l’hongarès Imre Kertész (nascut al 1929 i Premi Nobel de Literatura en 2002).

Text ple d’agudesa i idees interessants, tant en forma de digressions més o menys extenses de l’autor/narrador o dels personatges, com també en dosis petites, autèntiques perles de lucidesa deixades caure ací i allà.

Cal valorar així mateix l’originalitat en la forma, especialment pel que fa a l’estructura narrativa.

Tot plegat configura una reflexió sobre l’acte creatiu, sobre la mediocritat, sobre el temps i sobre la vida, amb línies argumentals que ara discorren paral·leles, ara es contenen unes a altres, ara queden aturades en una mena d’estat de suspensió temporal.

Literatura dins la literatura, ficció que sembla realitat i realitat que sembla ficció, unides quasi inextricablement per l’absurditat comuna i per un sentit de l’humor entre amarg i aspre.

Lectura exigent que, malgrat tot, compensa per la fina intel·ligència que traspua.

Cartell de la 5a edició

L’IES Tirant lo Blanc de Gandia i l’associació Tirantianes organitzen des de fa cinc anys el premi de microrelats Tirant@net. Des de la primera edició, l’organització va proposar-se un triple objectiu:  fomentar el gust per l’escriptura, incitar l’ús de les noves tecnologies i, per damunt de tot, promoure la igualtat en qualsevol de les seues formes, però incidint especialment en la igualtat de gènere i la lluita contra la violència masclista.

Durant les cinc edicions han participat més de mil alumnes d’ESO, Cicles, PQPI i Batxiller, provinents de vora una trentena d’instituts i col·legis de tot l’àmbit lingüístic.

Com a novetat, en aquesta cinquena edició, s’ha creat un bloc on es penjaran les obres guanyadores i finalistes en cadascuna de les categories convocades i des d’on es pot accedir a les obres, cartells i fotografies d’edicions anteriors.

L’acte de lliurament dels premis es farà el proper divendres 23 de novembre a les 10h. a la sala d’usos múltiples de l’IES Tirant lo Blanc.

Antònia Vicens, Jordi Llavina, Rafa Gomar, Manuel Baixauli, Jovi Lozano-Seser i Elvira Cambrils, després de l’acte.

Moltes vegades se’ns pregunta als que escrivim contes sobre la motivació que ens desvia cap a tal gènere i, anant un poc més lluny, de quina manera expliquem després i difonem la nostra obra. En realitat, pel que fa a la narrativa curta i a la seua empremta dins la cultura, supose que no hi ha millor manera de dignificar-la que recuperant l’oralitat amb què els mateixos contes van nàixer. Històries ideades i de vegades ni tan sols escrites per tal de ser contades, compartides, viscudes. Contes per comprendre la vida, o per viure-la simplement. O com deia Carmen Martín Gaite  en un humil prec: “Mentre dure la vida, que el conte no s’ature”. Sota aquest principi es va desenvolupar dissabte passat l’acte Nit de Contes al Palau, al qual els amics Saforíssims em convidaren amb la intenció de conduir i compartir les contarelles amb què ens delectaren els escriptors Manuel Baixauli, Antònia Vicens, Jordi Llavina i Elvira Cambrils.

El saló de corones del palau ducal de Gandia, de gom a gom.

L’acte recuperà així el mite de les contarelles clàssiques, amb el goig implícit que suposa escoltar els textos per boca dels seus autors. Un gaudi sobre el que vam dialogar tot seguit, arran de les lectures que els convidats realitzaren. Sobre el marc del fòrum, el vam delimitar sota el títol El paper de l’escriptor en el món actual i així, a partir de les qüestions entrellaçades que giravoltaven entorn dels contes i del que signifiquen en el nostre mapa cultura, vam saber què és el que li interessa a Manuel Baixauli de la brevetat dels contes o què és el que Jordi Llavina pensa de la (poca) presència de la literatura als mitjans de comunicació. En aquest sentit, Elvira Cambrils ens parlà de com la conjuntura de la crisi modula la producció literària, mentre Antònia Vicens defenia en el seu torn la dignitat de l’escriptor per damunt dels reconeixements i valoracions institucionals -ella, de fet, va rebutjar el 2004 la medalla Ramón Llull en protesta per la política lingüística del govern balear-.

Sobre aquestes qüestions vam parlar igualment al sopar posterior, on vam gaudir de la conversa en una abellidora sobretaula d’aquelles en què tot, des de les temàtiques encetades als plats assaborits, fa profit. Una trobada sens dubte ben sucosa, i no solament per haver conegut l’autor català Jordi Llavina -de qui tant em va agradar el seu darrer Ningú ha escombrat les fulles- o a la mallorquina Vicens -de qui destacaria, a més la seua intensa producció de prosa, la seua fervent defensa del territori-, sinó per haver retrobat també Elvira Cambrils, a qui tant aprecie, i qui al final de l’acte va resumir magistralment la seua vinculació amb la literatura. “Jo em vaig endinsar en la creació literària per a descobrir altres mons; això és tot el que m’interessava”, va asseverar: quanta bellesa, quanta raó, doncs, en un sol enunciat.

Font: blog ‘Calcetins desparellats‘, de Jovi Lozano-Seser.