Presentació de l’obra Diari de viatge, de Michel de Montaigne, en la traducció de Vicent Alonso

QUAN: Dijous 3 de maig,  a les 19 hores

ON: Jardí de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de Gandia

El passat 21 d’abril, Beniarjó va tornar a acollir el lliurament del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March. El guardó ha anat a mans del jove escriptor Carles Miret, de Gandia, amb l’obra Belleses arbitràries, que serà publicada per l’Editorial 3i4 l’any 2013.

També es va presentar el poemari de Vicent Olaso, El soroll de la pedra, guanyador de l’edició anterior. M. Josep Escrivà va exercir-ne de mantenidora.

La Joana explica als seus pares en un mateix dia que comparteix alguna cosa més amb la Margalida que el seu amor per la música, que pensa passar-hi els curs vinent a Nova York i que necessita el seu permís per partir l’endemà mateix cap a Praga.
Quin és el problema? L’homosexualitat de la filla ? Que la Joana se’n vaja de gira amb la Margalida? Que el curs vinent visquen juntes a Nova York? Que la Margalida és negra?

QUAN: Divendres 27 d’abril,  20hores.

ON: Centre de Cultura Contemporània. València.

ON: Llibreraria Ambra, Gandia.

Vicent Olaso

QUAN:  Dissabte 24 de març de 2012, a les 20 hores

ON: Auditori de Rafelcofer

Tota la programació a http://www.poefesta.com/Festival/Festival_2012/index.htm

Fa un cert temps vaig llegir la novel·la “El cas Morel” del brasiler Rubem Fonseca i recorde que em va deixar un molt bon sabor de boca. Em pensava que ja no quedaven escriptors de debò.

El Fonseca és un d’un d’aquests escriptors que coneixes de tota la vida i no t’has decidit mai a agafar de les prestatgeries de ta casa. Per això, quan per fi vaig mamprendre la lectura d’aquest llibre que fa uns pocs anys va traduir a la nostra llengua i publicar l’editorial Bromera, vaig comprovar el que ja sospitava, que el Fonseca és un novel·lista ben interessant.

Rubem Fonseca va nàixer a Juiz de Fora, estat de Minas Gerais, l’11 de maig de 1925 i resideix a Rio de Janeiro des dels 7 anys. Va estudiar Dret i ha estat professor, periodista, crític de cinema, guionista i policia, experiència, aquesta última, que li ha servit per a plasmar-la en molts dels seus escrits. En el 2003 el conjunt de la seua obra va ser reconeguda amb el Premi Camoes, el més prestigiós de la llengua portuguesa.

Les obres de Fonseca solen ser d’estil sec, aspre i directe i ens retraten un món on éssers marginals com prostitutes, assassins i pobres miserables ens mostren la luxúria sexual i la violència que la societat humana sol dur amagades al seu interior. Fonseca diu que un escriptor ha de tenir el coratge de mostrar allò que la majoria de la gent no s’atreveix a dir.

Quant a la novel·la que us comentava, “El cas Morel”, ens parla d’un artista d’avantguarda conegut per les seues excentricitats que és acusat d’assassinar una de les seues amants. Un escriptor, Vilela, visita regularment aquest artista, Paul Morel, tancat a la presó, i així té accés als seus escrits que contenen històries dures barrejades amb sexe, violència i reflexions sobre el sentit de l’art i la vida.

En definitiva, aquesta novel·la, crec jo, descriu amb habilitat i agilitat, la grandesa i la baixesa de la condició humana.

Tot seguit us transcric el fragment d’un diari d’un dels personatges d’aquesta obra. Una xicota de vint-i-un anys parlant del matrimoni (és saludablement demolidor): “El casament institucionalitza la ideologia burgesa de la seguretat, podreix la vida emocional de les persones. No conec cap matrimoni feliç, ni un. Conec els hipòcrites, constructors de la façana-on-tot-està-bé; desgraciats que de nit es giten junts com vells companys d’un miserable hostal, i ignoren o es tornen indiferents als turments que afligeixen la seua parella. Aquests matrimonis només tenen un objectiu: comprar coses, ser respectables, eficients, influents, totes les formes secretes o ostensives de corrupció. Qualsevol esposa és una dona frustrada. Sóc encara molt jove, però he observat moltes dones casades, a sa casa, a la perruqueria, al carrer, a l’escola, al supermercat, en qualsevol lloc, i totes són desgraciades, les unes més conformades o silencioses que les altres, però totes han malgastat la seua vida, envelleixen desgraciades, sense poder

eixir del problema en què s’han ficat. I els homes també són uns infeliços i pateixen tant en el seu paper autocràtic cretí com la dona en el d’ella. Sé que qui llija aquest diari pensarà: aquesta xica diu ximpleries. Doncs que sàpien tots (el món sencer) que jo només tinc vint-i-un anys però conec aquestes coses, això de la família col·lectiva no existeix”.

Doncs això és el que deia jo: estem davant d’un novel·lista que ens agrade o no, trobe imprescindible.

Sico Fons

Més informació a

http://www.radiogandia.net/noticias-cadena-ser/6500-.html