Santiago Díaz i Cano.

Fiasco, de l’hongarès Imre Kertész (nascut al 1929 i Premi Nobel de Literatura en 2002).

Text ple d’agudesa i idees interessants, tant en forma de digressions més o menys extenses de l’autor/narrador o dels personatges, com també en dosis petites, autèntiques perles de lucidesa deixades caure ací i allà.

Cal valorar així mateix l’originalitat en la forma, especialment pel que fa a l’estructura narrativa.

Tot plegat configura una reflexió sobre l’acte creatiu, sobre la mediocritat, sobre el temps i sobre la vida, amb línies argumentals que ara discorren paral·leles, ara es contenen unes a altres, ara queden aturades en una mena d’estat de suspensió temporal.

Literatura dins la literatura, ficció que sembla realitat i realitat que sembla ficció, unides quasi inextricablement per l’absurditat comuna i per un sentit de l’humor entre amarg i aspre.

Lectura exigent que, malgrat tot, compensa per la fina intel·ligència que traspua.

D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d”un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.

Josep Maria Balbastre

Felip Tobar. Ribera de boires. Editorial Tria, Barcelona, 2011.

UNA HISTÒRIA D’HISTÒRIES

Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la critica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —”boníssimes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundència que no per al matís, anava al gra i amb uns talls de navalla tan incisius, que per la novetat descol·locava alguns lectors i delectava a molts. Ara exerceix la crítica ocasionalment. Una llàstima.

El seu ofici actual és la traducció, fonamentalment en castellà i centrada sobretot en els còmics que publica Planeta. El cuquet de Tobar no es limitava a la literatura sobre la literatura, sinó que la seua obsessió primera era la creació i, de fet, escrigué alguna ficció que despertà l’interés d’alguns lectors i d’alguna editorial per la seua singularitat en la literatura nostra d’aquells moments, però l’excés en dificultà la viabilitat. Anys després, amb bon criteri, li ha fet un liffting radical i l’ha reescrita de dalt a baix.

El resultat és Ribera de boires. El protagonista, un estudiant, és un personatge excèntric, “tronat, com s’autoqualifica, ja que parla amb un avi mort, va vestit amb una gavardina seua i té el costum de confondre les coses. Tot comença quan, després de ser segrestada, apareix morta la seua millor amiga en circumstàncies gens clares. El jove, amb l’ajuda d’amics, d’un periodista i d’un forense s’entesta a resoldre el cas. A partir d’ací es gesta la particularitat del llibre: entrem en un món delirant, en què la fantasia i la realitat es barregen i no saben sovint en qui pla se situen. És una història que avança amb enginy i giravolts constants i fets sorprenents. Ribera de boires integra registres diferents: a banda de la proximitat i la fantasia, juga amb la resolució d’enigmes i un thriller estrany d’històries de secrets, un context familiar i elements de la nostra cultura (referències a l’obra de Ramon Llull, als moriscos, a la guerra civil del 1936) al costat d’al·lusions a cultures exòtiques.

Amb tots aquests ingredients i la juxtaposició continua de temps i d’històries, l’autor construeix una rapsòdia única i que llisca amb tota naturalitat. Allò estrany i la incertesa suren sobre la ficció, perquè el llibre esdevé un món de mons, una història d’històries, on la fantasia i la veritat es confonen i acaben sent veritat, si més no per a la persona que ho viu. És fàcil que a certs lectors aquesta literatura no li faça el pes, i que l’acumulació d’elements i les transicions ràpides puguen crear confusions, però cal reconéixer que el sentit del ritme, la velocitat narrativa i l’obsessió per una trama sòlida ens obliga a pensar en Felip Tobar com un narrador que cal tenir en compte.

Francesc Calafat

El País,  Quadern. Juny 2011

Rafa Gomar, Andròmines. Premi Octubre de narrativa, Tres i Quatre, València, 2010

DIETARI D’UNA PÈRDUA
Les andròmines són objectes sense cap ús que trobem a qualsevol racó de casa nostra. Capses que no guarden res, joiers sense joies, bolígrafs sense tinta, per posar alguns exemples. Rafa Gomar (Gandia, 1955) articula aquest concepte i escriu aquesta novella que ha guanyat el premi Octubre de narrativa.  És persona molt coneguda en els àmbits culturals valencians. Publicà poesia però sobretot la seva obra és a l’àmbit narratiu. Lògia Bis a Bis. Té dietaris -Donato, 2, 27 i Vianant-, contes -Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i Exercicis respiratoris- i dues novelles curtes  -En blanc i negre i Rin.
El protagonista és un periodista i escriptor que acaba de perdre la seva esposa. Andròmines no deixa de ser un aparentment desordenat dietari d’una obsessió. D’una història d’amor trencada per la sobtada mort d’ella. És, doncs, un home dins d’un laberint del qual no sap o no vol sortir. Un home que vol oblidar i vol no oblidar. Un escrip-tor que desitja transformar el dolor i el record en paraules, en un món amb noves regles, si no vitals, almenys literàries. En un objecte que ell pugui assumir com a propi i així tancar l’armistici. I el protagonista ho intenta amb les coses que té al voltant. Els records que amaguen dins, els mons perduts. I també els amics, els fantasmes, els morts i els desitjos.

Amb materials tan delicats i fràgils, Gomar estructura el seu relat. A partir d’allò estrany del que és quotidià. Presó i fuga, lloc amable i desesperant. Llenguatge, domini del ritme i pols a distàncies breus. Elements poètics que porten a obrir les diferents parts del llibre com capses de música. Boniques, evocadores però perillosament solipsistes. La lectura d’aquestes pàgines flueix gairebé sempre, però també arriba a fatigar. Per molt que el seu autor s’hi entesti, el lector no percep el llibre com una novella, sinó com un diari, d’exercici a estones líric, a estones periodístic, de mirar domèsticament fora i dins seu. Però l’autor, en ocasions, s’oblida del lector. M’explico. Al costat de la prosa emocional i brillant de Gomar també trobem la pirueta no desitjada. És a dir, que hi hagi andròmines dins d’un llibre que porta per títol Andròmines. Objectes amb valor sentimental, sense més ús específic que l’evocatiu del seu propietari. Però un, com a lector, no és més que un intrús -amic o enemic- que veu allò com a bell però inútil. Records, obsessions, visions d’una ciutat i un món que no connecten amb els teus. I aleshores et desconnectes, i tens la temptació de tancar la capsa i no sentir més la música que té dins.

Carlos Zanón

Avui, Cultura,  març del 2010

«Àngels Moreno, Cita a la matinada. Premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Bancaixa 2007, Bromera 2008

UNA HISTÒRIA DE CORRUPCIÓ

Àngels Moreno denuncia en Cita a la matinada un dels casos més sonats de corrupció al si del sistema valencià d’oposicions en clau de novel·la negra. Amb un bri d’intriga, i sense perdre de vista l’humor més negre, aquesta és una història que treu fum.

Les novel·les d’Àngels Moreno (Gandia, 1939) tenen, al meu parer, un gran encert en els temes que tracta i en el plantejament en clau thriller que en fa, i probable-ment per això Cita a la matinda ha estat reconeguda amb el Premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Bancaixa 2007.

Però al marge de guardons literaris, aquesta novel·la —cosa que no ocorria en les anteriors—és una petita bomba de rellotgeria. Vull dir, basada en fets reals, tal com l’autora i les solapes del llibre ens asseguren, si el que ací llegim —al marge de la hipèrbole literària que comporta tota ficció— desvetla i reflecteix una part de l’entramat que hi ha darrere de certs concursos públics, cal treure’s el barret davant d’Àngels Moreno per la valentia que ha mostrat a l’hora de traslladar a la ficció un tema tan tèrbol, basat en una experiència que va tenir la sort d’escoltar de primera mà.

Però de què parlem, es demanarà segurament el lector? Doncs parlem de corrupció, d’una «màfia descarada que envolta les oposicions i que a més d’actuar amb total impunitat, es creu amb dret a fer-ho», parlem d’abús de poder i de tenir la cara ben dura. I de tot això, n’és víctima Juli, el protagonista d’aquesta història, un jove entestat en ser bomber, passe el que passe, i per a la qual cosa es prepara a consciència, és capaç fins i tot d’ajudar a preparar-s’hi altres companys, i tot i així, es veu sospitosament eliminat en tres convocatòries a oposicions consecutives per a l’Ajuntament de València.

Al voltant d’aquest argument, la novel·lista de Gandia ha construït una trama narrativa tot seguint una estructura que s’ajusta molt bé ales exigències de la novel·la d’intriga: un començament impactant i desconcertant, a partir del qual el personatge ens du en flashback als orígens de la història, fins que arribem al present; i una porta oberta al final de la història davant de la qual el protagonista es prepara per a un canvi que el lector pot i deu imaginar.

Mentrestant, en Juli —cegat en tot moment per la seua obsessió— viu un rosari de penalitats i turments que el deixen ben mermat, tant en el cos com en la ment. Un desgast al qual s’afegiran la ruïna econòmica i el mal d’amors.

A partir d’aquests elements, doncs, Àngels Moreno fa passar al lector una bona estona a partir d’una història de tocs surrealistes, inspirada en una experiència d’aquelles per tornar-se boig. I tot això ho fa transcórrer l’escriptora per una atmosfera densa i corprenedora, que si bé en ocasions podem trobar desmesurada, en d’altres, és ben creible. En canvi, potser alguns personatges i situacions resulten forçats, un tant difícils de pair.

Tot i així, la història enxampa des d’un primer moment. D’una banda, en desvetlar un comportament corrupte, i d’altra, tot mostrant-ne les conseqüències tan nefastes sobre el nostre personatge, qui, dit de passada, es veu immers en altres trames corruptes i en relacions paral·leles que li faran — per irònic que semble per a un aspirant a bomber— jugar amb foc i estar a punt de cremar-s’hi.

Lourdes Toledo

Levante, Posdata,  febrer de 2009

Joan Maquiques Climent. Ha passat un estranger. Ed. Viena, Barcelona, 2005.

LLEUGER I PROFUND

S’ha dit moltes vegades que la senzillesa és la complexitat superada, i també que l’ànima del geni és la simplicitat. Crec que, en efecte, no hi ha res tan difícil com fer una poesia que no tingui cap dificultat i que arribi al qui la llegeix directament, sense haver de prendre camins sinuosos. Desgraciadament, entre els poetes d’avui aquesta actitud arriscada està malvista: fa més fi (i és més segur) ser enrevessat i conceptual.

Tanmateix, de tant en tant es troben autors que van a contracorrent, i al meu entendre són ells els que fan història. Els versos del jove poeta valencià Joan Mahiques Climent, a la primera lectura, deixen el lector perplex. Sembla que siguin frívols i inconsistents, de tan senzills que són. Fins i tot, sembla que el poeta acabi d’aprendre a versificar i s’entreté a fer malabars amb les rimes. No obstant, si un hi torna, veurà que darrere d’un llenguatge de vegades primitivista i de vegades volgudament insuls s’amaga una intel•ligència refinada, un coneixement profund dels clàssics de la literatura catalana i un talent maliciós.

La poesia de Mahiques Climent té un punt que s’assembla a la pintura dadaista, com si estigués feta per un nen petit. Al mateix temps, en alguns poemes, l’autor juga amb les al•lusions a March, Carner i Foix amb molta ironia, i de vegades mostra una habilitat tècnica sorprenent, enfilant encavalcaments, metàfores inesperades i rimes virtuoses. El to dels seus versos sempre és lleuger, com el d’una cançó popular, i les imatges, vívides i clares.

L’esperit crític i el sentit de l’humor sempre hi són presents, tot i que solen estar ben dissimulats. Els temes són diversos, la majoria de vegades, quotidians —tot i que el del viatge, com insinua el títol misteriós i atractiu, és el fil conductor del llibre—. Una catalanitat autèntica i, per això mateix, autocrítica, s’hi barreja amb les reminiscències de França, amb les reflexions discretament filosòfiques i una notable pluralitat de registres, i tot plegat constitueix un poemari curiós i ple de sorpreses.

Xènia Dyakonova

Avui, Cultura, març del 2006

Ignasi Mora, Viure amb la senyora Parkinson.  Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

LA JOIA DE VIURE A PESAR DE TOT

Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa. Primerament, amb personatges marginals, fóra de la de circulació habitual, ja foren personatges sota el patró de Bernhard, personatges purs o místics, cisellats amb una psicologia i un realisme líric pròxims a Dreyder. A partir de Maig, Mora fa un salt sobre el precipici i se situa a l’altra banda del que havia fet fins aleshores: explora l’univers de l’amoralitat.

En la línia de jugar amb les convencions, l’autor escriu ara també un llibre singular sobre la gestió d’una malaltia terrible, el Parkinson, perquè no és una novel•la, ni un assaig, ni un dietari. Però treballa amb anotacions, el gros del llibre, que semblen notes d’un dietari, introdueix, en la tercera part i en la quarta, relats de personatges, típics de l’univers d’Ignasi Mora: individus un punt estranys que viuen en l’excentricitat, els quals hi aporten perspectives noves i injecten perplexitats que, en més d’un punt, capgiren aspectes tractats abans. I, si fa no fa, la mascletada final pot servir de metàfora de l’actitud del narrador-malalt. Per si no en tenim prou, en la segona part escriu, amb una ironia sense pèrdues, un testament i diversos obituaris per tal que puguen ser del gust del consumidor.

Diu l’autor que ha escrit el llibre “per desdramatitzar les malalties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor, que és tan escàs arreu”. I ho fa amb prosa, directa, lúcida i tallant. Aboca sobre el paper el procés d’adaptació de la malaltia, de la seua evolució, el canvi permanent i la irreversibilitat del temps, dels quals la gent comença a ser plenament conscient quan cau a les mans de les múltiples madames catalogades per la medicina. A través de flaixos, sensacions, anècdotes, paraules que voregen la profunditat i la filosofia, tot just al costat de descàrregues agosarades i provocadores. El bisturí de l’escriptor és directe i de, tant en tant, trau la seua artilleria de sabotejador contra les convencions o les mentalitats que uniformitzen els sentiments o adormen l’horror de la realitat. En aquesta dinàmica, no estalvia la provocació ni projectils grossos sobre la ignorància dels metges, tot i els avanços, i sobretot contra els hospitals, que, a banda del costat humà, projecten una ombra inquietant: són una “fàbrica de dolor i mort lenta, i per tant, de la indecisió humana”. O “ens duen a l’hospital com duien els jueus ala cambra de gas: esperant que algú ens salve”.

Des d’un to generalment amable, solcat pel somriure i, de vegades, per la rialla oberta, ens condueix pel viàtic de la soledat del moribund, per dir-ho a l’estil de Norbert Elias, encara que amb la finalitat de no plegar-se a la por —tot i habitar-la—, a la passivitat i, per tant, es planta amb “una voluntat fèrria de subvertir la decadència”. Sap que la malaltia és una amant absorbent, tirànica, però li permet de veure el món amb uns altres ulls i veure un grapat de coses d’allò més simples que abans li passaven desapercebudes. Ignasi Mora no ens estalviarà les punxes de la tragèdia, però sap que el drama i el goig són un continu sense fronteres clares o dues cares de la mateixa moneda. Per això, des la ràbia de la vitalitat no es deixarà enxampar per les urpes de la senyora insaciable, i proclamarà des dels budells de la decadència un cant i una acció per la joia de viure. I fins al final. Perquè, com diu Ignasi Mora, nàixer és començar a morir, però “també comencem a viure” fins al darrer alé.

Francesc Calafat

El País, Quadern, maig de 2011

Lluís Miret, Les valls dels bandolers. Premi Columna Jove, 2007. Columna, Barcelona, 2007.

BANDOLER SISPLAU PER FORÇA

Amb aquesta novel·la, Lluís Miret (Gandia, 1973) va obtenir el premi Columna Jove 2007. És l’aventura d’un noi de pagès de només nou anys que ha d’abandonar la masia familiar on viu per anar a fer de mosso d’un arrier, perquè ell ja és la boca que fa set d’una colla de germans, i vist l’engany i la maldat de l’amo a les mans del qual ha anat a parar, acabarà creixent entre bandolers que viuen emboscats a les muntanyes.

Molts segles abans que es parlés de nens soldat, es podria dir que, per fugir de morir de fam, Gaspar de la Vila -aquest és el seu nom- es converteix, al segle XVI, en nen bandoler. I això vol dir: aprendre a saltejar camins; aprendre a matar per sobreviure; aprendre a exposar-se a rebre pallisses per obtenir una informació; aprendre a callar per no delatar els seus, i aprendre a decidir per fugir de la forca. Tota aquesta dosi d’aventura sense restriccions de cap mena és la que es troba en una novel·la que comença amb un estil narratiu clarament identificat amb els relats clàssics de l’època i que va canviant de to i de color fins a semblar una narració contemporània.

És aquesta evolució narrativa el que fa que el lector s’identifiqui amb el protagonista i segueixi i pateixi els entrebancs que el personatge es veu obligat a viure com si fos a la seva pell, sense que se senti allunyat dels seus sentiments ni de les seves motivacions. Aquest és un mèrit que només es pot atribuir a l’estil de l’autor, que no escatima esforços per convertir en heroi el seu personatge i que el condueix inexorablement cap a un final que podria ser tràgic, però que, com en les bones novel·les èpiques i d’aventures, un cop de sort -que el lector perspicaç veurà a venir de seguida- propiciarà que acabi amb una mena de The end feliç.

Andreu Sotorra

Avui, Cultura, febrer de 2008