Desactiva els comentaris

‘Arc. El naixement d’una heroïna’, per Lourdes Boïgues

Publicat: 17 de setembre de 2013 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Isabel CanetUn nen abandonat enmig d’una nit de pluja, una curandera compassiva que desafia l’oratge, una reina de gran bellesa que ha mort de part, un rei sense pietat, una princesa que es juga la vida, tres feréstecs bosquetans proscrits… Són els personatges amb què s’inicia l’èpica història d’Arc. El naixement d’una heroïna. Un relat que fa experimentar emocions intenses a la vegada que concita a la reflexió sobre la dual naturalesa humana: la lluita entre el bé i el mal que s’allotja al cor de les persones amb dramàtiques conseqüències.

Portada del llibre

Arc. El naixement d’una heroïna és un llibre que ensenya una lliçó: la pau i la guerra són les dues cares d’una mateixa moneda que balla sense aturar-se –ara es tomba d’una cara i adés de l’altra–, sempre oposades però inseparables ja que l’una no té sentit sense l’altra.

El cruel, tirànic i bel·licós rei Roc és el pare de la bondadosa, innocent i pura princesa Arcàdia. L’enfrontament entre tots dos pel control del regne serà inevitable. Sobretot perquè el rei no és més que el titella d’un Oracle de bruixots que, des dels laberíntics soterranis del castell, han corromput el cor del monarca i li han robat la voluntat.
El transformació de la princesa en heroïna capaç d’enfrontar-se a l’Oracle i portar la pau a les terres que legítimament li pertoca heretar constitueix el nus d’una novel·la d’acció i aventures sense treva. Els dos mons oposats: la cort i el bosc, l’espai corrupte i el recer de la puresa, donen molt de joc a uns personatges que, posicionats en un dels dos bàndols, adquireixen sentit en la mesura que s’oposen entre ells.
¿Qui guanyarà la lluita? ¿Podrà cap bàndol declarar-se’n vencedor?
 
La fi i el principi es fonen en un cicle, la història està condemnada a repetir-se, la lluita continuarà… ¿o no?

Amb aquest argument tan suggestiu, Lourdes Boïgues desplega les seues millors dots narratives i esdevé captivadora. No deixeu de llegir-la.

Font: blog d’Isabel Canet.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘Alexis Zorbàs’, de Nikos Kazandzakis

Publicat: 17 de setembre de 2013 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

diaz_santiago_cJa sabia que era un clàssic. Ara sé el perquè.

Aquesta novel·la autobiogràfica –tot i que això sempre és relatiu– narra les peripècies que viu l’autor a principis del segle XX arran de topar-se amb Alexis Zorbàs, un rodamón singular, tot un personatge que es converteix de bon començament en el veritable protagonista del relat per la seu força vital. Ambdós homes simpatitzen aviat i esdevenen companys inseparables, així com antagonistes filosòfics.

Kazandzakis representa ser un intel·lectual que es refugia sota una mena de budisme reflexiu i  racional (més que no meditatiu) i que arrossega un sac de dubtes.

Zorbàs, per la seua banda, és un individu carnal, decidit, arrauxat i contradictori, un home d’acció.

Fins ací les obvietats.

En el text, però, les coses no són tan planes.

Així, l’inculte i heterodox Zorbàs va configurant-se com un esperit més coherent del que pogués semblar al principi, mentre que el lletrat Kazandzakis va mostrant els clevills que l’esquerden.

D’altra banda, l’home d’acció Zorbàs busca respostes per a les grans preguntes en la mateixa mesura que l’home de pensament Kazandzakis anhela passar a l’acció.

L’inevitable procés d’osmosi bidireccional –un altre encert de l’autor– està servit de manera progressiva i subtil.

Raó, ment, intel·lecte.

Carn, instint, animalitat.

Ànima, esperit, cor.

Tres universos que ara xoquen, ara es barregen, ara es confonen.

Aquesta diversitat de formes de relacionar-los crea un brollador constant de riquesa filosòfica, però també literària i dramàtica.

Per tirar només d’un fil: on col·locar la passió, en el territori de la carn, o en el de l’ànima? I què és allò de Zorbàs, passió o només apetit? N’hi ha diferència substancial? És la passió un apetit sublimat? I si ho és, què la sublima, la raó? Etc, etc, etc.

Tanmateix, no voldria fer la impressió que el llibre és un tractat filosòfic disfressat. És una novel·la de cap a cap. Atípica, si voleu, plena de reflexions i de il·lustracions (relats dins el relat), però sobretot novel·la (el títol no enganya) de personatge.

Zorbàs és rústec però intel·ligent, brusc però agut, i resulta interessant i simpàtic encara quan amolla disbarats. Interessant perquè és capaç de despertar, si més no, el dubte. Simpàtic perquè sempre es manifesta de manera honesta, amb una abrupta sinceritat que desarma i una convicció que estaborneix.

Malgrat ser un home cremat per la vida, un home que ja ha vist (viscut) de tot, no ha esdevingut un cínic. Ell continua gaudint amb lliurament absolut cada nou dia, rient-se i plorant per les coses dels homes, contemplant amb l’emoció i el trasbalsament d’un infant l’espectacle del món.

Si hi ha un tema, tal volta siga “la llibertat” o “la llibertat de l’home” o “l’home lliure” (qui sap si no són estrictament equivalents).

Un perill: jutjar Zorbàs (i, ja de pas, la novel·la) amb l’estreta visió de la correcció política actual; els afeccionats a penjar etiquetes patiran (o s’atiparan, depèn de com d’enzes siguen).

Quant a l’estil, moments de lirisme sense cursileria enmig d’un magma de prosa potent, neta com el sol de Creta i nua com els seus paisatges.

Al capdavall, una gran obra, literatura de la bona.

Permeteu-me un darrer comentari: no conec l’original, ni soc un cap expert en el tema, però la traducció (Jaume Berenguer Amenós, 1965) m’ha semblat bona bona, molt lluny de les anodines traduccions que hem hagut de patir en obres més recents; és obvi que, en eixe delicat treball, conèixer la llengua d’origen i la de destí és condició necessària, però aquest cas m’ha refermat en la convicció que no deu ser condició suficient.

Finalment, per a que vos feu idea de tot plegat, un petit fragment (Zorbàs explica a Kazandzakis):

<<És veritat, no t’ho havia dit que tinc un germà, pare de família, assenyat, religiós, usurer, hipòcrita; un home com cal, pilar de la societat…>>

Knock out.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“Belleses arbitràries”, de Carles Miret

Publicat: 25 de agost de 2013 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor
Isabel CanetCarles Miret va ser l’any passat el guanyador de la XXXII edició del premi “Senyoriu Ausiàs March” que convoca l’ajuntament de Beniarjó, un dels premis més prestigiosos de poesia al País Valencia. L’obra, titulada Belleses Arbitràries, ha estat publicada recentment per l’editorial 3 i 4 i ja és al vostre abast en qualsevol llibreria. El passat dijous la vam presentar al Casal Jaume I de Gandia, davant d’un públic nombrós, i he de dir que des d’aleshores que l’estic rellegint amb molt de gust. És un llibre molt recomanable per a tots aquells que busquen una veu fresca, dotada de força i expressivitat, que fa propostes molt particulars a l’hora d’interrogar tant el món com la consciència personal.
Carles retrata amb perícia un paisatge de l’ànima format per més de cinquanta poemes que ens remeten a un jo poètic ben arrelat i, a la vegada, ascendent. L’autor gairebé sempre s’expressa en primera persona, amb l’expressa voluntat de mostrar-se, en un exercici de franquesa que va més enllà del recurs poètic. L’efecte és de proximitat, d’immediatesa, com si assistirem a autèntiques confessions. Les seues imatges són clares, els sentiments s’expressen amb transparència.

Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“Espentar l’abisme”, de Miquel Moiga

Publicat: 25 de agost de 2013 en Ressenyes | Per Editor

Enric Sanç.

Ressenya presentació Casal Jaume I de Gandia del poemari Espentar l’abisme de Miquel Moiga (pseudònim literari de Miguel Monedero i Garcia). Editorial Germania, Alzira 2013.

Enric Sanç i Miquel Moiga, a Gandia.

He tingut l’encomanda i és un orgull per a mi poder presentar avui un poemari d’un company i un amic, Miquel. Primer que res vull agrair-li haver confiat amb mi i així donar-me la oportunitat de poder presentar-lo, al Casal pel magnífic lloc cedit, i a tot el públic per la seua assistència a l’acte.
També agrair la tasca impagable de la Editorial Germania i del seu director literari i escriptor de Puçol, Manel Alonso i Català, per fer donar a conèixer tantes noves veus poètiques a nostre País. A més a més tenint en compte les dificultats econòmiques que comporta i la crisi actual que patim.

Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘Fiasco’, d’Imre Kertész

Publicat: 11 de desembre de 2012 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Santiago Díaz i Cano.

Fiasco, de l’hongarès Imre Kertész (nascut al 1929 i Premi Nobel de Literatura en 2002).

Text ple d’agudesa i idees interessants, tant en forma de digressions més o menys extenses de l’autor/narrador o dels personatges, com també en dosis petites, autèntiques perles de lucidesa deixades caure ací i allà.

Cal valorar així mateix l’originalitat en la forma, especialment pel que fa a l’estructura narrativa.

Tot plegat configura una reflexió sobre l’acte creatiu, sobre la mediocritat, sobre el temps i sobre la vida, amb línies argumentals que ara discorren paral·leles, ara es contenen unes a altres, ara queden aturades en una mena d’estat de suspensió temporal.

Literatura dins la literatura, ficció que sembla realitat i realitat que sembla ficció, unides quasi inextricablement per l’absurditat comuna i per un sentit de l’humor entre amarg i aspre.

Lectura exigent que, malgrat tot, compensa per la fina intel·ligència que traspua.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“Herències”, d’Àngels Gregori i Teresa Pascual

Publicat: 20 de maig de 2012 en Ressenyes | Etiquetes: , , | Per Editor

D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d”un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.

Josep Maria Balbastre

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“Ribera de boires”, de Felip Tobar

Publicat: 17 de novembre de 2011 en Ressenyes | Etiquetes: , | Per Editor

Felip Tobar. Ribera de boires. Editorial Tria, Barcelona, 2011.

UNA HISTÒRIA D’HISTÒRIES

Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la critica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —”boníssimes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundència que no per al matís, anava al gra i amb uns talls de navalla tan incisius, que per la novetat descol·locava alguns lectors i delectava a molts. Ara exerceix la crítica ocasionalment. Una llàstima.

El seu ofici actual és la traducció, fonamentalment en castellà i centrada sobretot en els còmics que publica Planeta. El cuquet de Tobar no es limitava a la literatura sobre la literatura, sinó que la seua obsessió primera era la creació i, de fet, escrigué alguna ficció que despertà l’interés d’alguns lectors i d’alguna editorial per la seua singularitat en la literatura nostra d’aquells moments, però l’excés en dificultà la viabilitat. Anys després, amb bon criteri, li ha fet un liffting radical i l’ha reescrita de dalt a baix.

El resultat és Ribera de boires. El protagonista, un estudiant, és un personatge excèntric, “tronat, com s’autoqualifica, ja que parla amb un avi mort, va vestit amb una gavardina seua i té el costum de confondre les coses. Tot comença quan, després de ser segrestada, apareix morta la seua millor amiga en circumstàncies gens clares. El jove, amb l’ajuda d’amics, d’un periodista i d’un forense s’entesta a resoldre el cas. A partir d’ací es gesta la particularitat del llibre: entrem en un món delirant, en què la fantasia i la realitat es barregen i no saben sovint en qui pla se situen. És una història que avança amb enginy i giravolts constants i fets sorprenents. Ribera de boires integra registres diferents: a banda de la proximitat i la fantasia, juga amb la resolució d’enigmes i un thriller estrany d’històries de secrets, un context familiar i elements de la nostra cultura (referències a l’obra de Ramon Llull, als moriscos, a la guerra civil del 1936) al costat d’al·lusions a cultures exòtiques.

Amb tots aquests ingredients i la juxtaposició continua de temps i d’històries, l’autor construeix una rapsòdia única i que llisca amb tota naturalitat. Allò estrany i la incertesa suren sobre la ficció, perquè el llibre esdevé un món de mons, una història d’històries, on la fantasia i la veritat es confonen i acaben sent veritat, si més no per a la persona que ho viu. És fàcil que a certs lectors aquesta literatura no li faça el pes, i que l’acumulació d’elements i les transicions ràpides puguen crear confusions, però cal reconéixer que el sentit del ritme, la velocitat narrativa i l’obsessió per una trama sòlida ens obliga a pensar en Felip Tobar com un narrador que cal tenir en compte.

Francesc Calafat

El País,  Quadern. Juny 2011

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

«Andròmines». Rafa Gomar

Publicat: 18 de octubre de 2011 en Ressenyes | Etiquetes: | Per Editor

Rafa Gomar, Andròmines. Premi Octubre de narrativa, Tres i Quatre, València, 2010

DIETARI D’UNA PÈRDUA
Les andròmines són objectes sense cap ús que trobem a qualsevol racó de casa nostra. Capses que no guarden res, joiers sense joies, bolígrafs sense tinta, per posar alguns exemples. Rafa Gomar (Gandia, 1955) articula aquest concepte i escriu aquesta novella que ha guanyat el premi Octubre de narrativa.  És persona molt coneguda en els àmbits culturals valencians. Publicà poesia però sobretot la seva obra és a l’àmbit narratiu. Lògia Bis a Bis. Té dietaris -Donato, 2, 27 i Vianant-, contes -Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i Exercicis respiratoris- i dues novelles curtes  -En blanc i negre i Rin.
El protagonista és un periodista i escriptor que acaba de perdre la seva esposa. Andròmines no deixa de ser un aparentment desordenat dietari d’una obsessió. D’una història d’amor trencada per la sobtada mort d’ella. És, doncs, un home dins d’un laberint del qual no sap o no vol sortir. Un home que vol oblidar i vol no oblidar. Un escrip-tor que desitja transformar el dolor i el record en paraules, en un món amb noves regles, si no vitals, almenys literàries. En un objecte que ell pugui assumir com a propi i així tancar l’armistici. I el protagonista ho intenta amb les coses que té al voltant. Els records que amaguen dins, els mons perduts. I també els amics, els fantasmes, els morts i els desitjos.

Amb materials tan delicats i fràgils, Gomar estructura el seu relat. A partir d’allò estrany del que és quotidià. Presó i fuga, lloc amable i desesperant. Llenguatge, domini del ritme i pols a distàncies breus. Elements poètics que porten a obrir les diferents parts del llibre com capses de música. Boniques, evocadores però perillosament solipsistes. La lectura d’aquestes pàgines flueix gairebé sempre, però també arriba a fatigar. Per molt que el seu autor s’hi entesti, el lector no percep el llibre com una novella, sinó com un diari, d’exercici a estones líric, a estones periodístic, de mirar domèsticament fora i dins seu. Però l’autor, en ocasions, s’oblida del lector. M’explico. Al costat de la prosa emocional i brillant de Gomar també trobem la pirueta no desitjada. És a dir, que hi hagi andròmines dins d’un llibre que porta per títol Andròmines. Objectes amb valor sentimental, sense més ús específic que l’evocatiu del seu propietari. Però un, com a lector, no és més que un intrús -amic o enemic- que veu allò com a bell però inútil. Records, obsessions, visions d’una ciutat i un món que no connecten amb els teus. I aleshores et desconnectes, i tens la temptació de tancar la capsa i no sentir més la música que té dins.

Carlos Zanón

Avui, Cultura,  març del 2010

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar