Desactiva els comentaris

Autogestió i treball en xarxa, per a superar la situació crítica de la música professional a la comarca

Publicat: 9 de juny de 2014 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , , , , | Per Editor

-La taula redona serví com a posada de llarg de Saforíssims-música, un grup que pretén facilitar el contacte entre els diferents músics i grups de la comarca implicats en activitats enfocades en la interpretació.

-El músics professionals de la comarca auguren com a solucions una aposta pel treball en xarxa, projectes independents a les institucions, noves formes d’exhibició i de difusió… per poder aspirar a “sobreviure”.

La taula estava formada pel mateix Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Francesc Burgos (La Casa Calba) i Joan Salvador Mont (compositor i intèrpret).

NOTA DE PREMSA.- reportatge ampliat · vídeo

Des del punt de vista de la quantitat i qualitat dels músics estem millor que mai. La pregunta és, quina incidència té aquest elevat nombre de músics d’elit a la comarca? La resposta és: pràcticament cap”. Són paraules de Josep Antoni Alberola, integrant de Llevant Ensemble, a la taula redona que dijous 5 de juny va tenir lloc al Casal Jaume I de Gandia, sota el lema “El panorama musical a la Safor: anàlisi i perspectives”. Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Joanot i Ausias

Publicat: 11 de gener de 2014 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , , | Per Editor

Ferran Garcia OliverFerran Garcia-Oliver (Universitat de València). Article publicat a ‘E-Humanista. Journal of Iberian Studies’ (2013).

Una de les temptacions que mai no he pogut evitar és la d’encreuar les biografies de Joanot Martorell i Ausias Marc, com un joc d’espills que projecten dues personalitats extraordinàries. Diria que resulta inevitable per a tot aquell historiador, inclòs l’historiador de la literatura, que tracta de situar les seues obres respectives en el context agitat de la tardor medieval. Són massa les similituds per a evitar-ne la comparació. Ambdues famílies tenien en Gandia el bressol i prosperaren a recer del duc Alfons el Vell, a qui serviren com a procuradors i col·lectors de rendes; l’un i l’altre s’arrengleraven entre les files de la cavalleria propietàries d’alqueries poblades per moros; tots dos s’embrancaren en les guerres del rei i en les guerres privades dels feudals, i per si fóra poc Joanot i Ausias mostraren unes inclinacions literàries que els dugué a l’excel·lència quan s’hi posaren. A més, l’atzar, i la necessitat també, els col·locà cara a cara com a cunyats, no gens avinguts tot siga dit.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

La quadra de Beniopa

Publicat: 9 de març de 2013 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , | Per Editor

Façana.

Isabel CanetEscoltes el clip-clap de les potes d’un cavall i penses en un d’aquells animals bruns que els gitanos trauen a passejar amunt i avall qualsevol dia de matí i que al ple migdia veus pasturar a la solana del barranc.

El món dels cavalls és per a tu un món distant, conegut només a través de les referències d’altres persones. A ta casa no n’hi va haver cap mai. En una casa de llauradors pobres només hi havia burros, per arrossegar el carro carregat de calç i llenya dels pinars als forns, dels forns als pobles, o per transportar càrregues d’arròs i oli cap a Almansa en el temps de l‘estraperlo.

Aquell temps de les cavalleries et sembla el temps llunyà de les novel·les, un temps extingit que ja sols dóna per a contarelles amb els vells del poble. Ah, però els vells dels pobles saben molt! Tan poquet que ens els escoltem…

Els vells de Beniopa parlen d’un poble que ja no té res a veure amb aquest barri de Gandia que tenim avui. Un poble quasi tan pobre com qualsevol altre de la rodalia, però autònom a l’hora de prendre les seues decisions. Un poble que decidia per a bé i per a mal, i que va perdre aquest poder un dia de l’any 65 en què governava el dictador. Gandia creixia com una taca d’oli i es xuclava els termes de les rodalies. Benipeixcar i Beniopa van perdre els drets sense poder dir ni pruna. El gran es menjava el menut. Història de perdedors.

I ara vas en cotxe i et consideres ciutadana de Gandia, ciutadana de primera, i dels burros ni te’n recordes. I encara menys de la quadra. Perquè, sí, sí, Beniopa quan era poble tenia una quadra al carrer Nou i la gent s’hi deixava els animals que en casa no cabien. S’havia de pagar una mica a l’amo, unes pessetes al mes o així, poca cosa, pots comptar… Però això no sé si t’interessa a tu, que eres tan moderna.

Bé, amo, amo de veres, no era només que del solar, de l’edifici no. La quadra s’havia construït sobre unes terres requisades pel Comitè als Caudeli, família de senyorets. L’havien alçat entre quasi tots els homes del poble, agrupats en la Colectividad Cooperativa Campesina de la CNT, fent una roda de treball. 361 socis: el meu avi i el teu, i l’avi del teu veí i l’avi de la perruquera. Sí, dona, entre tots. Quins temps aquells de la República! Amb l’esclat del 36 el Comitè va controlar l’ajuntament; les terres i les eines de treball foren col·lectivitzades. No m’ho puc ni imaginar. Era el temps de les utopies, la gent volia canviar el món, tot era de tots i el poble manava. Ho dius ara i la gent posa cara de pòcker, perquè el que volen avui els que manen és omplir-se les butxaques, res de canviar el món, que ja els va bé així. Però, aquells eren uns temps ben diferents. El mal és que el bàndol de la República va perdre la guerra i tornaren a manar els senyorets de tota la vida. Els Caudeli recuperaren el solar amb quadra i tot. De ser un edifici públic que donava servei gratuït als llauradors, passà a ser privat, així per la cara, i la gent va haver de pagar per una quadra que havien construït ells mateixos. Ja et dic: història de perdedors.

Que sí, ja sé que tot això de la quadra no et fa fred ni calor. Per això quan van la van tombar no et vas ni immutar. “Per a què serveix eixe edifici vell?” et preguntaves tu, tan partidària de desfer-te dels trastos. Que si està abandonat, que si la gent es queixa dels gats, que si la higiene, que si seria més bonica un finca nova que animara el carrer. Oh, i com et vas meravellar quan va vindre un arquitecte de Texas a Beniopa amb uns plànols sota el braç que havien travessat tot l’Atlàntic per vendre fantasies multicolors de centre social amb barbacoa inclosa!!! Què modern, xica! Això sí, a preu d’or, que el que no ens gastàvem en menjar ens ho treia l’ajuntament per a obres públiques. Total, de tanta promesa ha quedat un parking ple de brossa. I, damunt, estem arruïnats…

Alguns, com tu, s’ho van creure, tot allò. Però jo no. Jo no em vaig engolir la píndola, ni que vinguera de Texas. No se’m perd res a Texas, a mi. A mi el que m’interessa és Beniopa, perquè hi visc. I, francament, tot i que no sóc tan moderna com tu, sóc molt més conscient.

La quadra era un edifici singular, no ja a la comarca, sinó al País Valencià. Una de les poquíssimes obres producte de la revolució del 36 i les col·lectivitzacions. Un document testimoni d’una època excepcional, amb un valor digne de fer figurar Beniopa als llibres de història. Un exemple extraordinari del patrimoni cultural del segle XX. Un lloc digne de visitar, amb la seua pròpia llegenda, com tots els llocs de categoria. Perquè la quadra la té, la seua llegenda, i un dia algú la revelarà.

Disculpa, ja no me’n recordava que a tu la història no t’interessa, ni tampoc les llegendes. Les xiques modernes com tu només s’interessen pel futur, dius. Però un poble que oblida la seua història no té futur, està condemnat a perdre la identitat i a desaparéixer. ¿Quin futur creus que té Beniopa si perd els pocs referents que li queden? Doncs jo t’ho diré: ser un barri marginal de Gandia, el més pobre i marginal de tots. El que som ara mateix. Ni quadra, ni calvari, ni centre social, ni retén, ni contenidors al barranc, ni res de res. Història de perdedors.

Et veig nerviosa. ¿T’avorreixes amb mi o és que t’incomoda el que et dic? Ah, ja sé, te’n vols anar a passejar ¿veritat? Au, ves-te’n, xica. A Gandia serà, que a Beniopa no hi ha cap lloc una miqueta digne per fer la volteta, ni cap cafeteria amb una miqueta de gràcia, ni botigues per mirar aparadors. Un grapat de cases i un barranc on els gitanos passegen els cavalls, només això… Ciutadans de primera

Cada capvespre tornaven els carros al poble i portaven les olors de l’horta. Les cavalleries clip-clap-clip-clap pel carrer de la Creu cap al carrer Nou. S’havia de tindre paciència, que tots havien ocupar el seu lloc dins la quadra. Allí estaven bé, a cobert, i guardades fins a l’endemà. Quin temps aquell de les cavalleries… quin poble que ho ha perdut tot…

Isabel Canet Ferrer és presidenta d’Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni. Article publicat al llibret de la falla de Beniopa.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Elies Barberà: ‘Si com cell qui mata-rates bevia’

Publicat: 25 de gener de 2013 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , | Per Editor

Maria Josep EscrivàElies Barberà (Xàtiva, 1970) va deixar la seua feina com a professor de filosofia i se’n va anar a Barcelona amb la intenció de dedicar-se al món del teatre. I ho ha aconseguit. Forma part de la companyia Teatre de l’Enjòlit que, per exemple, va representar l’obra de Josep Lluís Fitó Corrüptia. Una regió de l’est.

Una imatge de la representació de ‘Corrüptia’.

Segurament, és a partir d’aquesta formació teatral que Elies compta amb unes qualitats extraordinàries com a recitador i intèrpret de la seua pròpia poesia. O, potser, va ser al contrari, i el poeta extraordinari que és necessitava coneixements tècnics per encaminar amb professionalitat les seues virtuts innates de recitador versaire.

Li ho preguntarem dissabte, en la visita que ens farà a Gandia, perquè hi podrem conversar, tant com voldrem, a banda d’escoltar-lo recitar poemes del seu últim llibre, ULLS, BUDELLS COR (Lapislàtzuli editorial) que no debades va acompanyat d’un Cd on Elies recita, juntament amb Marta Montiel, i on Gregori Ferrer (piano) i Ariadna Alsina (electroacústica) s’han encarregat de la part musical.

La portada del llibre.

El llibre-Cd és una tria, feta per l’autor mateix, de 43 poemes, extrets dels cinc llibres publicats, des d’aquell primer Mata-rates (i altres vicis) (2003, 3i4) amb què Elies Barberà es va donar a conèixer com a poeta, gràcies a haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, i fins al més recent Allà on les grues nien (2009, Edicions 62) que va merèixer l’Ausiàs March de Gandia. Així és que sembla que l’insigne cavaller de la Safor vetla, des de fa temps, per la fructífera trajectòria d’aquest poeta i actor (i narrador també) no gens condescendent amb les misèries del món, irònic, dur moltes vegades, tendre en moltes altres, i sempre amb un sentit ètic d’implicació en tot allò que poetitza.

Escolteu-lo, si us ve de gust, en aquest poema titulat “Sursum corda”, en representació de l’Elies Barberà més festiu i més joganer. Amb els seus versos, som nosaltres els qui l’hi agraïm la seua feina. I celebrem, des de Saforíssims SL, que haja accedit a compartir-la amb nosaltres: “germans,/ alcem les vides/ que brindarem per nostres copes!/ (I viceversa).”

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘Havia de ser a Gandia’, per Ferran Garcia-Oliver

Publicat: 18 de novembre de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: | Per Editor

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments.

Havia de ser a Gandia, precisament, on una petita confabulació a càrrec d’alguns lletraferits locals féu prosperar uns premis literaris. El 1959, quan la musculatura del franquisme prenia unes proporcions temibles, tota maniobra amb la llengua indígena partia d’una operació confabuladora, sovint nocturna, amenitzada amb notes de jazz, licors forts i una profusió ben densa de nicotina. Em pregunte amb tota la honestedat que sabria arrogar-me si uns premis com aquests, que obrien una finestra inèdita al català, podien germinar dins la geografia valenciana en cap altre lloc que no fóra Gandia. No sóc gens propens al patriotisme municipal, ni, tot siga dit de passada, a cap mena de patriotisme estentori. Pague els meus impostos a la il·lustre vila borjana i hi faig la vida més o menys regular de qualsevol altre ciutadà, però no per això subscriuria disbarats patrioters de campanar, tan habituals pels nostres verals. Però, ja ho dic, havia de ser a Gandia. A Morella, Llíria, Alcoi o Elx la maquinació, d’entrada, tenia poques possibilitats d’èxit, per no dir-ne cap. Ni la demografia, ni la riquesa en circulació ni qualsevol altre actiu econòmic es presentaven com a causes que enlairaven la capital de la Safor per damunt de la resta. Totes vegetaven en una somnolència semblant, just abans de la sacsejada dels seixanta, amb el turisme i l’engreixament industrial. Tampoc la pul·lulació de conreadors de les belles lletres, i encara menys en valenciana prosa, situava Gandia al capdavant. El cens de manobres de la ploma era irrisori i d’incidència marginal en la coreografia social.

Tot és més senzill, o aparentment més senzill. És Ausias Marc qui s’invoca com a excusa per a la convocatòria literària. El 1959 es complien cinc-cents anys de la defunció del poeta que havia nascut i viscut la major part de la seua vida a Gandia. Aquesta raó no la podien esgrimir les altres, ni tan sols València, encara sota les commocions de la riuada del cinquanta-set. Un abisme de discontinuïtats, però, separava la vila del 400 de la ciutat del 900. A la memòria col·lectiva hi faltaven els engranatges i els lubrificants que solen proporcionar els historiadors. Aquesta mancança eleva gairebé a la categoria de miracle la creació del premi. Si bé es mira, tot és «miracle» en la «resurrecció» de la llengua i la cultura valencianes sota la dictadura de Franco. Ara bé, Gandia pogué exhumar un fil, tènue, però eficaç, que la lligava al més gran poeta que havia donat les lletres vernacles. L’atzar de tant en tant dóna colps de mà a les causes nobles. I el saberen aprofitar per a deixar amb un pam de nas els capitostos del règim, i aspergir amb gotes de cultura distingida la coentor de les commemoracions municipals: el besamà de Joan Fuster a la reina de les festes, immortalitzat en una foto, no té preu.

La cosa anà més lluny. Resulta que no era solament el fabulós Ausias. Uns altres fils conduïen al seu pare, el no menys memorable Pere Marc, i a Martorell i al duc Alfons el Vell i als Borja de papes i sants. La constel·lació de figures impressiona per la seua potència il·luminadora. I havia de ser a Gandia, una vegada més. Fins i tot les discontinuïtats començaven a ser menys dramàtiques, a mesura que les recerques s’obrien camí i inventariaven produccions desconegudes. Entre la «Florència» valenciana del xv, com algú massa optimista l’ha qualificada, i la turistitzada Gandia de la darreria del xx podien portar-se a col·lació una nòmina acceptable de sainets, poemes i cançons populars i valuosos homenots com el pare Miret. La coartada de la cultura va fer fruits insospitats. Cap als setanta col·locava Gandia en una mena de pol position del valencianisme polític i sociològic, reeditada diverses vegades. Enlloc es podien permetre el joc que consentien «els clàssics»: congressos, revistes, premis, institucions, auques escolars, documentals, llibres… I això que la societat política ara i adés s’ha entretingut a posar bastons a les rodes i a dinamitar il·lusions.

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments. Veles i vents, el Tirant o la sucosa correspondència d’Alexandre VI són patrimoni universal, només faltaria. Però, com aquell qui diu, són com de casa i comparteixen un mateix espai viscut, una mateixos espais de l’ànima, i passeu-me l’excés d’englantinisme. En la cultura, com en la nació, hi ha molt d’invenció, ja ho crec. Però és una invenció que parteix de dades més o menys objectivables. És el que permeté la carambola del 1959 i, ara mateix, Saforíssims, aquesta alegre i tumultuosa confraria d’escriptors dels primers compassos del tercer mil·lenari. I havia de ser a Gandia, vés per on.

Ferran Garcia-Oliver.

Font: Quadern (El País). 15-11-2012.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

’50 premis Ausiàs March’, per Josep Piera

Publicat: 18 de novembre de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: | Per Editor

La història dels premis Ausiàs March de Gandia va començar l’any 1959 com a celebració del cinqué centenari de la mort del nostre poeta fundacional. Per què, doncs, parlem de cinquanta premis només, si n’haurien de ser uns quants més? Perquè tot no van ser flors i violes, durant aquells anys iniciàtics, precisament.

Els premis Ausiàs March del 1959 van ser una excepció a la mediocre rutina d’una època trista en què la nostra literatura vivia entre la catacumba i la clandestinitat, per no dir en la més trista misèria artística i intel·lectual; per això, entre altres coses, els considerem excepcionals, com un punt de partida, o com l’esclat que va fer brollar l’esperit dels valencians. En aquells anys, parafrasejant el que Raimon diria després, nosaltres, els valencians, no sols veníem d’un silenci de segles, sinó que vivíem en un silenci de dol. Per això, la brillantor d’aquella convocatòria va ser enlluernadora, gràcies als dos guanyadors, Pere Quart i José A. Goytisolo, exponents d’una nova tendència poètica, la del realisme crític, que se’n digué.

Tanta energia poètica, però, encegà més d’un, i durant els tres anys següents els premis no es van poder convocar. I en reprendre’s ja va ser tot diferent. No cal sinó repassar els llibres guanyadors al llarg de la dècada dels seixanta per a adonar-se de fins a quin punt la qualitat poètica havia caigut al mínim, i com, vist el panorama des d’ara, a penes si se salven uns quants títols i autors de la carrincloneria oficial de l’època. L’excepció que confirma la regla seria Vicent A. Estellés, guanyador l’any 1966 amb L’inventari clement, un llibre que no es publicaria fins al cap de cinc anys per problemes diversos.

Els premis Ausiàs March reprendrien volada, per tant, a partir dels anys 70, i això, tant en valencià com en castellà. Una dècada, aquesta dels 70, de què, amb el pas del temps, tot i no estar encara molt ben estudiada, cada dia se’n veu més clara la rellevància i la significació estètiques, i també la vitalitat. Una dècada en què els Ausiàs March esdevindran, més que abans, una referència de prestigi literari i una plataforma de llançament de noves veus, com és el cas de Marc Granell, que en resultà guanyador l’any 1979 amb el poemari Materials per a una mort meditada.

A partir d’aquest any, tot i els problemes civils de l’època, dels quals Gandia i els premis no se’n pogueren deslliurar (i que provocaren la convocatòria d’uns altres premis alternatius, primerament —els premis La Safor—, i el naixement dels Premis Senyoriu d’Ausiàs March, després), gràcies a l’espenta creativa de la nova fornada de poetes joves, i als canvis de mentalitat i d’estètica que es produïren, els premis de Gandia consolidaren una trajectòria realment exemplar. De fet, la major part dels noms referencials de la poesia valenciana i catalana dels últims trenta anys, des dels huitanta fins a l’actualitat, formen part de la història dels premis gandians. Noms com els de Vicent Alonso, Gaspar Jaén, Enric Casassas, Albert Roig, Josep Ballester, Anna Montero, Iban Llop, Rubén Luzón, Àngels Gregori, entre altres, seran una mostra de l’aportació poètica que han fet els premis de Gandia a la renovació de la tradició lírica que Ausiàs March inicià fa més de cinc-cents anys.

La modernitat i la tradició de la paraula bellament escrita en vers, per tant, s’han fos en un cos poètic que ara mateix marca la pauta i l’excel·lència d’uns premis literaris que formen part de la memòria culta dels valencians. I que són un senyal lluminós del que Gandia és —una ciutat literària, la ciutat dels nostres clàssics, tant dels antics com dels moderns— i vol i aspira a ser, un lloc de referència literària a Europa, el nostre context cultural de present, i de futur. I això, tant dins del nostre àmbit lingüístic com en el conjunt hispànic, i mediterrani, espais culturals dels quals ens sentim formar part vitalment. Un somni? Un desig? Una il·lusió? Una realitat que hem construït entre molts, i que esperem dur encara més amunt, amb l’ajuda de tots. Fins al cim o el cel. Perquè d’ales, de ganes, d’idees, i de projectes, als poetes no ens en falten. I cap crisi no ens farà callar. Perquè ens neguem a tornar al silenci d’on vam voler eixir fa ja més de cinquanta anys.

Josep Piera.

Font: Quadern (El País). 15-11-2012.

Fotografia: Natxo Francés.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Arribarà un dia que només els poetes estimaran la terra? Per Vicent Olaso

Publicat: 28 de març de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: | Per Editor

“Arribarà un dia que només els poetes estimaran la terra”. Aquesta frase de Josep Pla es troba en la portada de la primera edició que l’editorial Destino (“Dastinu” segons Joan Fuster) va fer de l’obra guanyadora del Premi Josep Pla del 1981, que era … “El cingle verd”, de Josep Piera. No sabem quantes ne queden, de persones que estimen la terra, i suposem que Pla es referia a la terra més pròxima, al paisatge que ens envolta cada dia. Piera mateix ha lloat en més d’una ocasió la contrada on viu: la Drova, o Beniopa, tan estimada per un altre veí seu, Ferran Garcia-Oliver, saforíssims de pro tots dos. L’estima per la geografia que els i les acull ha estat tema comú per a poetes i poeteses de totes èpoques i nacions. De vegades, aquesta estima ha derivat en composicions de discutible qualitat, d’altres en peces antològiques. La societat, mentrestant, ha fet el seu camí, massivament aliena a aquestes exaltacions de l’esperit. Potser ara que s’ha descobert que pins i tarongers es mengen el CO2, reviscolarà almenys una mica de respecte envers camps i boscos, i la gent es demanarà perquè han permès segons quines barbaritats. Potser perquè, com la pols, han estat darrerament dormint a dins d’un calaix.

Vicent Olaso

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘El cas Morel’ de Rubem Fonseca, vist per Sico Fons

Publicat: 12 de març de 2012 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , | Per Editor

fons_sico_cRUBEM FONSECA

Fa un cert temps vaig llegir la novel·la “El cas Morel” del brasiler Rubem Fonseca i recorde que em va deixar un molt bon sabor de boca. Em pensava que ja no quedaven escriptors de debò.

El Fonseca és un d’un d’aquests escriptors que coneixes de tota la vida i no t’has decidit mai a agafar de les prestatgeries de ta casa. Per això, quan per fi vaig mamprendre la lectura d’aquest llibre que fa uns pocs anys va traduir a la nostra llengua i publicar l’editorial Bromera, vaig comprovar el que ja sospitava, que el Fonseca és un novel·lista ben interessant.

Rubem Fonseca va nàixer a Juiz de Fora, estat de Minas Gerais, l’11 de maig de 1925 i resideix a Rio de Janeiro des dels 7 anys. Va estudiar Dret i ha estat professor, periodista, crític de cinema, guionista i policia, experiència, aquesta última, que li ha servit per a plasmar-la en molts dels seus escrits. En el 2003 el conjunt de la seua obra va ser reconeguda amb el Premi Camoes, el més prestigiós de la llengua portuguesa.

Les obres de Fonseca solen ser d’estil sec, aspre i directe i ens retraten un món on éssers marginals com prostitutes, assassins i pobres miserables ens mostren la luxúria sexual i la violència que la societat humana sol dur amagades al seu interior. Fonseca diu que un escriptor ha de tenir el coratge de mostrar allò que la majoria de la gent no s’atreveix a dir.

Quant a la novel·la que us comentava, “El cas Morel”, ens parla d’un artista d’avantguarda conegut per les seues excentricitats que és acusat d’assassinar una de les seues amants. Un escriptor, Vilela, visita regularment aquest artista, Paul Morel, tancat a la presó, i així té accés als seus escrits que contenen històries dures barrejades amb sexe, violència i reflexions sobre el sentit de l’art i la vida.

En definitiva, aquesta novel·la, crec jo, descriu amb habilitat i agilitat, la grandesa i la baixesa de la condició humana.

Tot seguit us transcric el fragment d’un diari d’un dels personatges d’aquesta obra. Una xicota de vint-i-un anys parlant del matrimoni (és saludablement demolidor): “El casament institucionalitza la ideologia burgesa de la seguretat, podreix la vida emocional de les persones. No conec cap matrimoni feliç, ni un. Conec els hipòcrites, constructors de la façana-on-tot-està-bé; desgraciats que de nit es giten junts com vells companys d’un miserable hostal, i ignoren o es tornen indiferents als turments que afligeixen la seua parella. Aquests matrimonis només tenen un objectiu: comprar coses, ser respectables, eficients, influents, totes les formes secretes o ostensives de corrupció. Qualsevol esposa és una dona frustrada. Sóc encara molt jove, però he observat moltes dones casades, a sa casa, a la perruqueria, al carrer, a l’escola, al supermercat, en qualsevol lloc, i totes són desgraciades, les unes més conformades o silencioses que les altres, però totes han malgastat la seua vida, envelleixen desgraciades, sense poder

eixir del problema en què s’han ficat. I els homes també són uns infeliços i pateixen tant en el seu paper autocràtic cretí com la dona en el d’ella. Sé que qui llija aquest diari pensarà: aquesta xica diu ximpleries. Doncs que sàpien tots (el món sencer) que jo només tinc vint-i-un anys però conec aquestes coses, això de la família col·lectiva no existeix”.

Doncs això és el que deia jo: estem davant d’un novel·lista que ens agrade o no, trobe imprescindible.

Sico Fons

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar