“Arribarà un dia que només els poetes estimaran la terra”. Aquesta frase de Josep Pla es troba en la portada de la primera edició que l’editorial Destino (“Dastinu” segons Joan Fuster) va fer de l’obra guanyadora del Premi Josep Pla del 1981, que era … “El cingle verd”, de Josep Piera. No sabem quantes ne queden, de persones que estimen la terra, i suposem que Pla es referia a la terra més pròxima, al paisatge que ens envolta cada dia. Piera mateix ha lloat en més d’una ocasió la contrada on viu: la Drova, o Beniopa, tan estimada per un altre veí seu, Ferran Garcia-Oliver, saforíssims de pro tots dos. L’estima per la geografia que els i les acull ha estat tema comú per a poetes i poeteses de totes èpoques i nacions. De vegades, aquesta estima ha derivat en composicions de discutible qualitat, d’altres en peces antològiques. La societat, mentrestant, ha fet el seu camí, massivament aliena a aquestes exaltacions de l’esperit. Potser ara que s’ha descobert que pins i tarongers es mengen el CO2, reviscolarà almenys una mica de respecte envers camps i boscos, i la gent es demanarà perquè han permès segons quines barbaritats. Potser perquè, com la pols, han estat darrerament dormint a dins d’un calaix.

Vicent Olaso

RUBEM FONSECA

Fa un cert temps vaig llegir la novel·la “El cas Morel” del brasiler Rubem Fonseca i recorde que em va deixar un molt bon sabor de boca. Em pensava que ja no quedaven escriptors de debò.

El Fonseca és un d’un d’aquests escriptors que coneixes de tota la vida i no t’has decidit mai a agafar de les prestatgeries de ta casa. Per això, quan per fi vaig mamprendre la lectura d’aquest llibre que fa uns pocs anys va traduir a la nostra llengua i publicar l’editorial Bromera, vaig comprovar el que ja sospitava, que el Fonseca és un novel·lista ben interessant.

Rubem Fonseca va nàixer a Juiz de Fora, estat de Minas Gerais, l’11 de maig de 1925 i resideix a Rio de Janeiro des dels 7 anys. Va estudiar Dret i ha estat professor, periodista, crític de cinema, guionista i policia, experiència, aquesta última, que li ha servit per a plasmar-la en molts dels seus escrits. En el 2003 el conjunt de la seua obra va ser reconeguda amb el Premi Camoes, el més prestigiós de la llengua portuguesa.

Les obres de Fonseca solen ser d’estil sec, aspre i directe i ens retraten un món on éssers marginals com prostitutes, assassins i pobres miserables ens mostren la luxúria sexual i la violència que la societat humana sol dur amagades al seu interior. Fonseca diu que un escriptor ha de tenir el coratge de mostrar allò que la majoria de la gent no s’atreveix a dir.

Quant a la novel·la que us comentava, “El cas Morel”, ens parla d’un artista d’avantguarda conegut per les seues excentricitats que és acusat d’assassinar una de les seues amants. Un escriptor, Vilela, visita regularment aquest artista, Paul Morel, tancat a la presó, i així té accés als seus escrits que contenen històries dures barrejades amb sexe, violència i reflexions sobre el sentit de l’art i la vida.

En definitiva, aquesta novel·la, crec jo, descriu amb habilitat i agilitat, la grandesa i la baixesa de la condició humana.

Tot seguit us transcric el fragment d’un diari d’un dels personatges d’aquesta obra. Una xicota de vint-i-un anys parlant del matrimoni (és saludablement demolidor): “El casament institucionalitza la ideologia burgesa de la seguretat, podreix la vida emocional de les persones. No conec cap matrimoni feliç, ni un. Conec els hipòcrites, constructors de la façana-on-tot-està-bé; desgraciats que de nit es giten junts com vells companys d’un miserable hostal, i ignoren o es tornen indiferents als turments que afligeixen la seua parella. Aquests matrimonis només tenen un objectiu: comprar coses, ser respectables, eficients, influents, totes les formes secretes o ostensives de corrupció. Qualsevol esposa és una dona frustrada. Sóc encara molt jove, però he observat moltes dones casades, a sa casa, a la perruqueria, al carrer, a l’escola, al supermercat, en qualsevol lloc, i totes són desgraciades, les unes més conformades o silencioses que les altres, però totes han malgastat la seua vida, envelleixen desgraciades, sense poder

eixir del problema en què s’han ficat. I els homes també són uns infeliços i pateixen tant en el seu paper autocràtic cretí com la dona en el d’ella. Sé que qui llija aquest diari pensarà: aquesta xica diu ximpleries. Doncs que sàpien tots (el món sencer) que jo només tinc vint-i-un anys però conec aquestes coses, això de la família col·lectiva no existeix”.

Doncs això és el que deia jo: estem davant d’un novel·lista que ens agrade o no, trobe imprescindible.

Sico Fons

He passat el darrer Nadal a França, on, entre d’altres coses, he visitat la catedral de Chartres, cosa que no us heu de perdre els que encara teniu alguna confiança en l’esperit humà. El cas és que, per desemboirar, m’he endut una revista d’Història Medieval, i ves per on, un dels articles parlava de Genseric, rei vàndal conegut sobretot pel seu saqueig de Roma -un saqueig vandàlic, no cal dir-ho-.

M’ha recordat, òbviament, El vaixell de Genseric, darrer dietari del Ferran Garcia-Oliver. No content amb haver esdevingut un destacadíssim medievalista i catedràtic universitari, fa més de vint anys, Ferran va sorprendre propis i estranys reivindicant per a l’historiador la condició -també- d’escriptor, una cosa rara aleshores, tot s’ha de dir. I va anar per feina, començant per Oc i, de moment, acabant amb aquest (guardonat) El vaixell de Genseric, que té ja uns tres o quatre anys, però que, ara que Europa s’enfonsa cada cop més en el fang d’una crisi global que sembla no haver de deixar mata verda, manté tota la seua vigència.

Un home de cinquanta anys, ja en la segona part de la vida, que reflexiona, analitza i dissecciona realitats pretèrites i actuals, i es demana on han anat a parar promeses, esperances i apostes en un món, un país, una ciutat i un poble solcats per l’incivisme, el fem catòdic, les desercions ideològiques i el descrèdit interessat de l’activitat intelectual. Aquest món ja no és el meu, sembla dir. Però s’hi ha de seguir vivint, i, sobretot, s’ha de seguir lluitant. Claudicar no és una opció. I El vaixell de Genseric, que es va enfonsar en alta mar -diu la llegenda- per anar massa carregat de les riqueses arrabassades als romans, és una metàfora ideal per aplicar-la a aquests darrers anys que estem vivint, quan, ai!, ens hem adonat que la crueltat i la violència medievals no són privatives d’aquella -llunyana?- època. Com ja haureu endevinat, vos en recomane la lectura, i demane disculpes per una descripció tan superficial. Segur que cascú de vosaltres li treu molta més substància, que la hi ha.

LA MELANCOLIA D’EN BEZSONOFF

Hom diria que estem davant una reflexió sobre la fugacitat dels principis eternals, la volubilitat dels propòsits més ferms i la insignificança de les coses més sagrades. Una reflexió, en suma, sobre les ironies de la vida i l’absurditat de la condició humana.

Tanmateix, el to ens salva de la desesperació o l’amargor, perquè Bezsonoff ha triat  l’opció –molt més intel·ligent i elegant– de la melancolia.

L’obra està plena d’aquell misteri i exotisme que dona la distància (agafar distància no és el mateix que amagar-se): en aquest cas, temporal, espacial i (malgrat lapsus esporàdics) emocional i narrativa.

És un exotisme, però, gens artificial: no es tracta d’un afegitó negligible o capriciós, sinó d’un element essencial que impregna tota l’obra, com un perfum.

Dit d’una altra manera, aquesta novel·la potser no parla de la melancolia, però sí des de la melancolia, i la melancolia (no confondre amb la tristesa, menys encara amb la depressió) és un territori imaginari, d’ensomni, fins i tot màgic, on les coses llisquen amb docilitat, amorosides i toves. La melancolia és, doncs, el veritable país exòtic.

Les dosis d’humor, poesia i adjacents, enmig l’aspror i la brutalitat general de la història, són les justes –pel seu contingut i pels llocs i la forma com són col·locades.

I un altre tret molt de l’autor: tots els personatges, inclosos els més reprovables, així com els actes més esgarrifosos, es presenten amb absoluta absència de juí, amb la naturalitat de les coses necessàries o inevitables.

Per últim, un altre aspecte que trobe d’agraïr: Bezsonoff aprofita l’avinentesa per a donar-nos –com de passada, sense fer-se notar– molta informació sobre lingüística, llocs i fets històrics que tal volta no teníem (ni teníem per que tindre) i que, més enllà d’ajudar a entendre i contextualitzar el relat, ens il·lustra i culturitza. Hi ha qui considera açò una feblesa d’estil; i tal volta ho seria si, com altres que jo sé, ho fes amb la gratuïtat i l’ostentació del pedant o el fatxenda; però el cas és que Bezsonoff ho fa amb l’entusiasme d’un novençà i la sana humilitat dels vells mestres d’escola rural.

En resum, com fa la dita (que m’acabe d’inventar): “Obra treballada i reeixida és digna de ser llegida”.

Santiago Diaz i Cano

L’endemà mateix d’acabar-se la Setmana Literària de Gandia vaig encetar la lectura de Vides desafinades, la novel·la de Xavier Aliaga guardonada amb el Premi Joanot Martorell de Narrativa. He de reconéixer que de l’Aliaga només m’hi havia llegit els articles que publica a ‘El País’ i al seu bloc ‘Sota la creueta’. Tenia interés, doncs, en descobrir la seua faceta de novel·lista.

La història -les històries- de Vides desafinades em va atrapar des de les primeres línies i per això, jo, que més aviat sóc de lectures lentes, el tercer dia ja havia arribat a la darrera pàgina del llibre. Segurament és que vaig trobar múltiples complicitats generacionals, situacionals, musicals i ideològiques amb uns personatges tan ‘reals’ com complexos; uns personatges que em van resultar totalment creïbles en els seus dubtes, les seues il·lusions i les seues desil·lusions. Diverses veus que parlen a cau d’orella -són ells mateixos qui, en primera persona, diuen les coses-  i que despullen els seus pensaments -en alguns moments l’streaptease és magistral.

A nivell literari, l’autor sap seduir, té ofici i talent. Però a més d’unes històries ben construïdes i ben escrites, crec que Vides desafinades fa un retrat antropològic d’alta definició. Primeríssims i arriscats primers plans de cada personatge, i també fotografies ambientals de València i Barcelona amb la profundidad de camp justa. Fotografies tan nítides que acaben esdevenint una radiografia col·lectiva d’una societat farcida de contradiccions i ferida per una crisi global.

Christelle Enguix

Passe una vesprada de tardor dinant i passejant per Alginet amb la meua dona i una amiga. Mentre prenem un café, Empar m’assenyala Urbà Lozano, recent guanyador del premi de novel·la d’Alzira, que s’acosta pel carrer acompanyat de la família. Aleshores, el cervell, endormiscat pel  menjar i la migdiada frustrada, es posa a funcionar. Alginet? Lozano? Josep Lozano! Crim de Germania! Els records acudeixen atropelladament i retrocedesc trenta anys enrere. El premi Andròmina de Narrativa del 1979, les ressenyes a les revistes, els aparadors de les llibreries, les recomanacions dels amics … El llibre va alçar bon rebombori, però, per a vergonya meua, jo encara no l’he llegit. Presa la decisió immediata de subsanar aquesta mancança injustificable, tot just tornar a casa el trac del seu prestatge (tindre’l, el tinc, eh!) i el deixe preparat per a l’endemà.

L’edició no és de gran qualitat, però inclou un excel·lent estudi introductori de Vicent Salvador que, entre d’altres coses, parla justament d’això, de l’impacte que la novel·la va causar en el panorama narratiu valencià de llavors. Tanmateix, una vegada llegida, acabe decebut. Li reconec una molt ben lligada estructura, la varietat de recursos narratius, la mescla acurada de registres lingüístics… Però em fa l’efecte que no ha envellit del tot bé. I no sé exactament què és allò que no m’acaba de fer el pes. Potser la seua virtut és alhora el seu defecte, i allò que va sorprendre crítica i públic el 1980, ara, el 2011, ha perdut aquesta capacitat. Cosa que, ben mirat, tampoc no està malament. La culpa deu ser meua, per haver esperat tres dècades. Siga com siga, no feu massa cas d’aquestes impressions apressades i no us priveu de llegir “Crim de Germania”, si encara no ho heu fet.

Um, espera! En tornar el llibre al seu lloc, veig tot just darrere el “Falles folles fetes foc” d’Amadeu Fabregat. No sé, no sé …

Vicent Olaso

I

He aprofitat uns dies d’aquesta primavera acodonyada que la tardor sol regalar, per visitar un dels paratges més desconeguts de l’imaginari literari valencià, tot i tractar-se d’un dels llocs més celebrats, poetitzats i citats del nostre paisatge cultural durant la Renaixença. Clar que, d’aquest periode de la nostra moderna història literària, sembla que poca gent en guarde cap record, cosa que confirmaria, una vegada més, que els valencians som més hereus arruïnats d’una tradició d’oblits que no un país de memòries compartides.

El lloc al que em referesc és Bétera, un paisatge que, com exaltaven aquells poetes romàntics, té a tocar, com un secret meravellós, les ruïnes de la cartoixa de Portaceli, la “Porta del Cel” -on diuen que s’escrigué en l’edat mitjana la versió valenciana de la Bíblia, atribuïda a Bonifaci Ferrer, el germà de sant Vicent Ferrer- i perquè, en temps més recents, tot i llunyans, alguns dels millors poetes valencians del segle XIX, els que conformaren la Renaixença, convertiren Bétera, i el seu entorn, en el seu personal jardí de les delícies, o, si es vol, en el raconet on se sentien a tocar del paradís. Perquè a Bétera hi anaven de comboi, de paella, i de tertúlia amical, els més acreditats d’aquells homes de lletres, tots ells amants de la poesia. Em referesc a Teodor Llorente, a Vicent W. Querol, a Josep Aguirre, i algun que altre més. ¿Qui recorda aquests personatges actualment?

A Bétera, en el conegut com el Mas d’Aguirre ( també el Mas de Guirri), aquella colla d’artistes amics trobaren un refugi magnífic, i un jardí amable, creat al seu gust; un indret ideal que durant un temps els resultà festiu, i després es convertí en un celestial santuari del record, en la seua particular “muntanyeta màgica”. L’anomenaren “la Caseta Blanca”, així, en diminutiu, que sol ser més íntim. I transformaren el recinte, no sols en una vivència amigable del paradís terrenal, sinó en la seua pròpia Porta del Cel.

¿Què quedarà ara d’aquell hort cantat, dibuixat, pintat, i fotografiat per alguns bons artistes de fa cent anys?

II

Sí, és cert, que els poetes de la Renaixença valenciana van saber crear-se, fa més de cent anys, un racó enjardinat al que anomenaren “la Caseta blanca de Bétera”. L’artífex d’aquest jardí edènic va ser, com s’ha suggerit, Josep Aguirre, un consignatari de vaixells del Grau de València, exportador de taronges -el primer, diuen-, i, a més, poeta, amic dels seus amics, mecenes d’artistes i de projectes culturals ambiciosos, com va ser la creació de “Lo Rat-Penat” (en el seu moment, és clar).

Quan, amb uns pocs amics de l’Ateneu de Bétera, i amb l’acompanyament de Rafael Roca, l’estudiós de la Renaixença, vaig visitar el lloc, convidat pels propietaris actuals, els hereus de Josep Tormo, en vaig quedar commocionat, perquè, d’aquell paisatge imaginat, hi havia encara els vius vestigis reals, si més no en part. Els actuals propietaris han mantingut aquell hort i “caseta”, tot i haver-los adquirits posteriorment, com a part del seu patrimoni íntim i familiar (quina meravella la pèrgola en flor, com eixida d’un Sorolla!), i l’han conservat de manera que encara ara resulta imaginable el que va ser el paratge fa cent-trenta anys. Quina sorpresa feliç, passejar aquell jardí abans imaginari, o només literari, i veure’n la capella (datada el 1880), més romàntica ara que mai (el temps no passa de bades), i recordar aquells poetes en moments feliços, i veure la làpida de marbre que Marià Benlliure dedicà a Querol, que hi morí el 1889. Quina passejada per la memòria, la poesia, la realitat, la fantasia, i per tot alhora! A la Caseta Blanca, aquells poetes amics tornaven a mi de paraula, i em feien sentir bellament d’ànima el que veia amable pels ulls, i me’ls imaginava, menjant i bevent, xarrant i recitant versos, amb un aire familiar, càlid i antic alhora. Tot tenia la gràcia madura de la bellesa humil del mediterrani clàsssic. Bétera, per unes hores, més que en la Porta del cel (Portaceli), se’m convertí en un raconet del paradís terrenal. Amb perfum de café, a més.

III

En tornar de Bétera, he recordat que, tal dia com el 24 d’octubre -de fa 122 anys- va morir en la Caseta Blanca el poeta Vicent W. Querol, un nom que a molts els sonarà més com un carrer de València que no per uns versos. I vull recordar la data pel que té, al meu entendre, de provocació contra l’amnèsia col·lectiva. Rar és el memorialista valencià del segle XIX que no descriga la mort del poeta Querol, recentment tornat malaltós de París, que abandona Madrid perquè intenta recuperar la salut, i marxa al xalet d’un amic, i inesperadament hi mor, just quan les seues germanes, que en tenien cura, li posaven al braç un ram d’herba-sana, de murta, romer, timó, i altres plantes perfumades acabades de collir. Així ho contarà Llorente, ho repetirà després Azorín, i ho citarà don Lluís Guarner, i d’altres cronistes o poetes.

Ja sabem que el pas del temps fa estralls en la memòria personal i col·lectiva, com sabem que recordar és recrear la vida, i que això, a més de bonic -si ho volem fer bonic-, és saludable. Per això els metges recomanen als malalts d’Alzheimer que llegesquen llibres, que recorden històries i persones volgudes, i que aprenguen poesies de memòria i les reciten, no importa si en silenci o en veu alta, en privat o en públic. La memòria és vida, encara que ara jo recorde la mort d’un poeta.

Jo sóc dels que opina que per Tots Sants és més bell dur flors als morts volguts que no disfressar els xiquets de fantasma, de calavera, o de carabassa esperpèntica. Per això, als amics de l’Ateneu de Bétera els demanaria que enguany, el dia de Tots Sants, posaren una corona de llorer, o de crisantems, al bust i làpida del poeta Querol que hi ha a la Caseta Blanca. I no estaria malament que, com a colofó i projecte alhora, a partir de l’any vinent muntaren un festival de poesia com a record i homenatge als millors poetes de la Renaixença, i així de pas les paraules unirien el passat, el present, i el futur poètic dels valencians. Actualment en són molts i bons, els poetes que diuen ben dits els seus versos en veu alta, i els que els han sabut posar noves músiques.

1. Preparat la vespra de Tots Sants de 2011, a partir de les tres darreres col·laboracions fetes al “Dominical” del diari LEVANTE-EMV.

La sala Coll Alas acull una exposició de Just Quadrado, un pintor que ens va deixar massa prompte. ¿Qui era Just Quadrado? Un home de Sueca que va començar en el cinema alternatiu, cap a la primeria dels setanta del segle passat, i acabà amb un pinzell a les mans i un món de quimeres en el cap. No van ser massa les ocasions que ens poguérem trobar, però ara sé que entre tots dos brollaren afectes intensos. De Just tinc la imatge d’un home cordial, amable i generós, bon conversador, ingenu i amb aquelles eixides de mare genials que et feien tombar de cul de riure, encara que també podien neguitejar-te, sobretot quan anaven servides en la safata d’esoterismes i misticismes astrals. Mira que jo sóc l’antítesi del misticisme, i mira que ens volíem, no ho entenc.

El vaig conèixer la tardor de 1977, per mediació de Joana Vidal. La Joana experimentava amb el fang i Just amb la pintura. Ambdós eren un producte d’aquell temps de temptatives, descobertes, pausribes, jaumesises i, a voltes, de vols per altures superiors a la consistència de les ales. N’hi ha que no pogueren aterrar ja mai més. Just es quedà en una estrella desconeguda. Abans visqué un temps a Gandia, féu molta lliga amb Ximo Vidal, el germà de Joana, en coses de cine i publicitat i fins i tot va escriure papers en revistes de circulació local. Un dia va ensopegar amb Altea i una caseta dalt del turonet de Sant Roc, i li degué parèixer un apèndix meravellós de la seua estrella. Allí va començar a treballar de valent amb els quadres. Entorn seu s’ajuntaven pintors, artistes, bogets i visionaris. Sort que el Just tenia l’Anna –l’Anna Banyuls– que l’aferrava amb els peus a terra i li escudellava un arròs com Déu mana per tal que no s’alimentara només de pols de la seua estrella.

Just obrí una galeria a Altea i s’inventà la festa del solstici d’estiu. Una festa de la cultura, no cal dir-ho. El noranta-sis m’hi va dur a presentar el Per espaiar la malenconia. Allà s’ajuntà el milloret de cada casa. N’hi havia un, que havia passat per la Fura dels Baus, que assegurava que, quan es concentrava, era capaç de recordar la seua condició primigènia de rèptil: i feia un moviment fugaç de sargantana. I jo que creia que veníem de les mones, i no, resulta que veníem de les sargantanes!

Com a pintor, Just Quadrado desconcerta: hi ha una distància abismal entre l’afable Just de superfície i el Just de l’ànima. Feia una pintura cada volta més retorçuda, més complexa i més dura: inquietant. No et pot deixar impassible. Hi has de reaccionar i tractar de mirar què vol dir, què vol dir-te. Segurament no ho entendràs, però hi intueixes algun advertiment. De vegades l’advertiment et sembla que és la crida col·lectiva del “món va a la catàstrofe, Belissa”, de l’Estellés. De vegades, una crida purament individual, i llavors penses en aquell vers marquià del “Jo són aquell de qui es deu hom complànyer”. Segurament Just era una persona de qui ens devíem complànyer.

Escriu Tolstoi en el seu diari que “una veritable obra d’art –la que transmet– sols és possible quan l’artista busca, intenta”. Per a Just el quadre era precisament una recerca. És allò del coneix-te millor socràtic. Els racons de l’ànima de Just eren insondables, una laberint en què ell ara i adés es perdia. Amb la carbó –quin bon dibuixant era el Just!– i el pinzell indagava, temptava dreceres i és probable que en les seues exploracions traguera algunes clarícies, però l’art, és a dir, el coneixement del món, sempre és fragmentari i incomplet, i per això Just retornava a la tasca del quadre. Diuen que el pintor sempre pinta el mateix, i el que el poeta sempre gira entorn d’uns quants i elementals versos. En Just, això és absolutament cert: no pintava sinó les excrescències de la seua ànima, sota el mantell de somnis, visions, quimeres i follies. Pot agradar-nos o no l’intent, però no hi ha dubte que en Just Quadrado, en la seua pintura, no hi ha ni vulgaritat ni artifici. Paga la pena d’acostar-se a la sala d’exposicions i veure el seu món enigmàtic.

Ferran Garcia-Oliver