Saforíssims a la I Festa Estellés de Torelló (Osona)

Publicat: 31 de octubre de 2014 en Blog | Per Maria Josep Escrivà

Ens hi va convocar l’Anna Brines, una simatera (de Simat, la Safor-Valldigna) traslladada a la comarca catalana d’Osona per motius de feina. Però l’Anna no està sola. L’hi acompanyen una bona colla de valencians i valencianes, nodrida, i sobretot molt activa, entestats a fer circular en el sentit sud-nord —i viceversa, que tot depèn des d’on mirem— la riquesa cultural, literària, que compartim, des de la Safor com a punt neuràlgic que l’Anna, i Vanessa, i l’Empar, i el Sergi, i Ferran… coneixen bé i voldrien que allà dalt es coneguera igualment.

 

Anna_Brines

Anna Brines, amb la seua samarreta estellesiana, mentre ens explicava el projecte anomenat Llibres viatgers, impulsat des de la biblioteca de Torelló.

 

Afortunadament per als seus propòsits, s’hi varen topar amb la Carme Trabal Benítez, directora de Biblioteques de Torelló i dona tan discreta —més pel que intuïsc que pel que en sé— com eficient i rigorosa en la seua feina. Sota l’empara de Carme, les torellonenques d’adopció varen posar en marxa un projecte anomenat Llibres viatgers, gràcies al qual es varen posar en contacte amb Saforíssims Societat Literària.

 

carme_jordi_victor

Carme Trabal explicant el programa de la Festa Estellés. Està flanquejada pel poeta de Torelló Jordi Dorca (esquerra de la foto) i per l’escriptor i periodista Víctor Mansanet, de Simat de la Valldigna (a la dreta).

 

I després d’algunes trobades i d’ampliar coneixences personals, aquesta tardor se’ns va comunicar la intenció de celebrar, a Torelló, la I Festa Estellés, i se’ns va posar en safata l’oportunitat de conèixer in situ el poble i la seua biblioteca activa tan interessada en les publicacions de les escriptores i els escriptors saforencs… i valencians. «Molta força als Països Valencians!» ens han desitjat des de més al nord els nostres companys de lletres. I molt ben vinguda ha sigut aquesta injecció de moral, «dit siga castament i amb perdó de la taula», així com ho fa al seu «Cant de Vicent» el gran poeta de Burjassot que ens va congregar dissabte 25 d’octubre en aquell municipi de la Plana de Vic.

 

10609732_1567312573492660_6351295137855057686_n

Cartell dissenyat pel company Jordi Puig, des d’on Estellés convidava a la seua Festa, amb un repertori bonic de catalans d’Osona i catalans del País Valencià en poètica convivència.

 

L’acte es va iniciar amb les intervencions, des del públic, de tres participants oliveres (d’Oliva, la Safor): Irene, Maria i Pilar. Immediatament després, el també oliver Ferran Pastor ens va oferir una performance que no necessita ser explicada amb paraules, si donem crèdit a l’expressivitat de la foto. Mentrestant, també des del públic, Empar Cogollos anava remarcant les accions del company a base de versos: «Res no m’agrada tant / com enramar-me d’oli cru / el pimentó torrat, tallat en tires [...].»

 

Ferran ? en una interpretació ben realista del conegudíssim poema en què Estellés va recrear el gaudi de cruspir-se un pimentó torrat. A la foto, el moment en què, des del públic, Empar Cogollos deia, exactament, allò de «...i me'l fot!

Ferran Pastor Alemany, en una interpretació ben realista del conegudíssim poema en què Estellés va recrear el gaudi de cruspir-se un pimentó torrat. A la foto, el moment en què, entre enmig de l’auditori, Empar Cogollos s’aixecava i recitava, exactament, allò de «cloc els ulls i me’l fot!».

 

Empar Cogollos hi posà la veu al famós poema d'Horacianes.

I Empar Cogollos, que hi posà la veu al famós poema de les Horacianes.

 

A continuació anaren recitant  diversos poemes de Vicent Andrés Estellés: Víctor Mansanet, Carme Codina, Sílvia Caballeria, Pol Blancafort. I en un segon bloc de participacions, un grup nodrit de rapsodes de la comarca ens acostaren així mateix textos d’autores i autors de referència ben propera, com ara —i que se’m disculpe la tria parcial— del torellonenc Segimon Serrallonga (1930-2002); de la veterana i admirada poeta, també de Torelló, Maria Font; de la més jove de Vic Anna Miralpeix; de l’apreciada Josefa Contijoch (Manlleu, 1940);

 

silvia_pol

És de justícia destacar l’alta qualitat de la recitació per part de totes les persones que participaren a la Festa Estellés. Així dóna molt de gust sentir poesia. A la foto, en representació de tota la colla, Sílvia Caballeria i Pol Blancafort, a la flauta travessera.

 

o de Jordi Dorca, un altre poeta de Torelló (quin poble fructífer en poetes; podria agermanar-se amb Oliva!) que va recitar una tanka amb la qual, a banda de tocar fibra a la gent saforenca, va donar pas a la presentació, per part de Josep Lluís Roig i de Maria Josep Escrivà, de L’inventari clement de Gandia.

TANKA PER A GANDIA


Bleixa Gandia

entre llençols de pluja
i portals nobles.
Tornen, sense por, dies
de cavallers i espectres.


L’inventari clement de Gandia
, aquell llibre emparentat amb l’altre inventari clement que es va publicar l’any 1971, com a guanyador —o això crèiem— del premi Ausiàs March de l’any 1966. Però… Però no: el que Vicent Andrés Estellés hi presentà en realitat, i amb el qual guanyà aquella convocatòria és aquest que ha publicat recentment Edicions 96 —que duu la distinció afegida «de Gandia», per no confondre els lectors— i sobre el qual, si voleu, podreu conèixer més detalls, i exposats de manera més ordenada que tot això, des d’aquest enllaç on s’expliquen «Les peripècies de l’inventari perdut, i retrobat, d’Estellés».

 

L'inventari clement de Gandia, el vertader guanyador del premi Ausiàs March de Gandia de l'any 1966. Edicions 96, 2012. Disseny de Pau Àlvarez.

L’inventari clement de Gandia, el vertader guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966. Edicions 96, 2012. Disseny de Pau Àlvarez.

Christelle Enguix és del mateix poble que Ausiàs March —Beniarjó—, però fa uns anys que s’ha traslladat a viure al Maresme. Ens consta que la saforíssima va captivar l’auditori amb la seua manera de recitar dos poemes del Llibre d’exilis. Però és que Estellés ens ho posa ben fàcil!: «…És el desig de l’arbre, / i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila. / De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. / I una pàgtria lliure, i lluminosa, i alta.»

 

Christelle

Christelle Enguix

 

I, quasi per acabar, Biel Barnils, que només coneixíem en la vida virtual del seu blog Tinta xinesa, ens va demostrar —per si no ho teníem clar encara— quin rendiment es pot traure, des de l’oralitat, a la poesia d’un dels poetes més grans, en llengua catalana, del segle XX. Quina llàstima, no poder escoltar el tastet de l’Hotel París, de Vicent Andrés Estellés, que hi va fer en Biel!

 

Biel_Barnils

Biel Barnils i Carrera (Barcelona, 1976)

 

La cantant osonenca Clara Marsó, i un documental en versió reduïda que ens va preparar el periodista i escriptor de Simat, Víctor Mansanet, emès per Canal 9 (quan Canal 9, la televisió pública valenciana, encara existia!) l’any 2012 (Estellés, poeta de meravelles) clogueren la part literària d’aquesta I Festa Estellés de Torelló.

 

Clara_Marso

Clara Marsó hi va posar el punt emocionat de la lírica cantada.

Victor_Mansanet

Víctor Mansanet i Boïgues (Simat de la Valldigna, 1956)

 

Però, fidels a l’esperit de la Festa Estellés, promoguda per l’escriptor Josep Lozano (així va començar, l’any 2010), el colofó gastronòmic fou el que va sentenciar de manera feliç aquesta trobada. Nosaltres, els valencians (i valencianes) hem arribat a somniar, des d’aleshores, si no aconseguirà Estellés i els seus versos aquella cohesió territorial i cultural que altres mampreses més solemnes no han aconseguit…, encara. Ai, el cap, sempre amb les seues càbales…: «Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi. / L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.»

 

Cloenda gastronòmica de la Festa Estellés de Torelló. Confiem que després de la primera en vinguen moltes més.

Cloenda gastronòmica de la I Festa Estellés de Torelló. Confiem que després de la primera en vinguen moltes més.

+ Compartir
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     

La 5a Festa Estellés de Gandia, l’1 de novembre

Publicat: 16 de octubre de 2014 en Saforíssims en acció | Etiquetes: , , | Per Editor

Arriba la 5a Festa Estellés Gandia! L’1 de novembre, a les 12h, a la plaça Rei En Jaume I de la ciutat ducal. Estellés, a la plaça! Poesia i música, a peu de carrer. Per tal de fer-ne una previsió i organitzar l’acte, envieu els vostres poemes a saforissims@saforissims.org.

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Poetes a La Vall de Gallinera. I música i sopar de germanor

La Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera ha organitzat, en col·laboració amb Saforíssims SL, una xarrada dedicada a Joan Vinyoli (Josep Piera serà preguntat per Ignasi Mora). I, posteriorment, un recital de poesia i música. Hi intervindran:

Poetes:
Josep Vicent Cabrera
Isabel Garcia Canet
Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
Carles Mulet

Josep Piera

Música:

Amadeu Vidal

Chef:

Adela Cortell

Serà dissabte 23, a Alpatró, al Centre Social Joan Pellicer, a les 19:30 h. Hi ha possibilitat de sopar, adquirint un tiquet al preu de 10 euros. Cal avisar al correu saforissims@saforissims.org.
·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Autogestió i treball en xarxa, per a superar la situació crítica de la música professional a la comarca

Publicat: 9 de juny de 2014 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , , , , | Per Editor

-La taula redona serví com a posada de llarg de Saforíssims-música, un grup que pretén facilitar el contacte entre els diferents músics i grups de la comarca implicats en activitats enfocades en la interpretació.

-El músics professionals de la comarca auguren com a solucions una aposta pel treball en xarxa, projectes independents a les institucions, noves formes d’exhibició i de difusió… per poder aspirar a “sobreviure”.

La taula estava formada pel mateix Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Francesc Burgos (La Casa Calba) i Joan Salvador Mont (compositor i intèrpret).

NOTA DE PREMSA.- reportatge ampliat · vídeo

Des del punt de vista de la quantitat i qualitat dels músics estem millor que mai. La pregunta és, quina incidència té aquest elevat nombre de músics d’elit a la comarca? La resposta és: pràcticament cap”. Són paraules de Josep Antoni Alberola, integrant de Llevant Ensemble, a la taula redona que dijous 5 de juny va tenir lloc al Casal Jaume I de Gandia, sota el lema “El panorama musical a la Safor: anàlisi i perspectives”. Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

La música a la Safor: tenen espai els músics a la comarca?

Publicat: 8 de juny de 2014 en Àlbums, Saforíssims en acció, Vídeos | Etiquetes: , , , , | Per Editor

Dijous 5 de juny va tenir lloc al Casal Jaume I la taula redona “El panorama musical a la Safor: anàlisi i perspectives”.

Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

“El panorama musical a la Safor: anàlisi i propostes”

Publicat: 29 de maig de 2014 en Blog, Saforíssims en acció | Etiquetes: , , , , | Per Editor

El proper dia 5 de juny la secció de música de Saforíssims es presenta al públic amb un primer acte.

La taula estarà formada per Francesc Burgos (La Casa Calba), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Joan Mont (intèrpret i compositor de música clàssica) i Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble). L’acte serà el proper dia 5 de juny a les 20:00h al Casal Jaume I de Gandia. 
Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

‘For sale, o 50 veus de la terra’. Els poetes també diuen #salvemlAuir

Dimarts, 8 d’abril, a l’Aula Magna del Campus de Gandia de la UPV, a les 19:30h, tindrà lloc l’espectacle poéticomusical ‘For sale, o 50 veus de la terra’, basat en el llibre del mateix títol (d’Edicions 96). En esta ocasió, els poetes també diuen “Salvem l’Auir”.

Condueixen el recital Josep Vicent Cabrera i Maria Josep Escrivà, amb la col·laboració d’altres poetes de l’antologia. L’espectacle compta amb imatges de Natxo Francés, la música d’Amadeu Vidal (amb l’acordió diatònic) i la veu en off de Salvador Bolufer. A l’acte col·laboren Saforíssims, la Plataforma pels pobles de la Safor i l’Assemblea Salvem l’Auir.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Al calaix dels records

Publicat: 12 de març de 2014 en Blog | Etiquetes: , , | Per Maria Josep Escrivà

Vicent Lloret Llopis

La humitat se li clavava dintre dels ossos. Ja no recordava el fred humit de Gandia. Estava massa acostumada a l’interior i allí, amb una bonajaqueta, era prou per tal que no t’entrara la gelor i et recorreguera el cos com una enfiladissa d’heura a les façanes dels vells edificis. Es fregava suaument els braços amb les mans per tal de veure si entrava una mica en calor, mentre veia com pujaven la caixa de caoba a l’últim nínxol d’un dels carrerons maltrets de la part vella del cementeri. Allí dintre estava sa mare, a qui va acomiadar feia trenta anys en eixe mateix lloc,quan era son pare a qui pujaven. Un sudari blanc va eixir del fosc forat i el varen dipositar al damunt de la creu orlada de la caixa. Els dos eren junts després de trenta anys d’espera. Ella tenia records difusos que s’enlairaven per la seva ment, però no podia recordar res en concret. Feia massa anys que no havia vist sa mare i ni l’últim adéu li va poder dir. Varen agafar la corona rodona d’orquídies i la varen penjar a la terrissa que servia de llosa . “De la teva filla i la teva néta”, posava a la llaçada verda amb lletres ornades de color ocre. Una filla que feia anys que no veia i una néta que no va arribar a conèixer mai. No sabia plorar així que cap llàgrima li va davallar per les galtes mentre acomiadava aquella dona a qui anys enrere anomenava “mareta”. Volia plorar, però la seva força interna era superior a tot sentimentalisme. Era març i el dia començava a allargar, el sol encara es negava a amagar-se entre els turons i la claror encara donava treva a la gelor. Feia anys que va deixar la ciutat de Gandia, ja no la considerava seva, sa mare ja havia mort i podia dir que únicament li quedaven els records encara que, per molt que volguera fer memòria, d’eixos tot just en trobava al calaix del seu pensament. Era tard i conduir fins a Barcelona haguera estat tota una gesta així que va anar a eixa casa en què va viure de xiqueta a veure tot allò que, per herència, li tocava.

Portada del llibret de la falla Marqués de Campo, obra de Lydia Villarmín Gregori.

La casa era d’eixes antigues, de gran portalada de fusta a l’entrada, persianes que donen al carrer, faça sol o pluja, i un corral amb pallissa, d’eixos on es criaven els titots polits per a menjar-se’ls a Nadal. Per dins, la humitat havia deixat constància de la seva presència amb esquerdes per totes les parets. L’olor era de casa vella, de  llenya cremada al foc de l’escalfapanxes. Mobles corcats i tapets de punt de creu s’estenien per un saló amb sòl hidràulic de mocadoret. Al dalt hi havia el rebost, on es trobava la cambra de sa mare. L’escala no tenia barana i a cada graó, carabasses assecant-se esperaven ser garbellades per a fer bunyols. Obrint la finestra perquè entrara una mica de claror va veure el llit, perfectament vestit amb una vànova de vellut marró i dos coixins amb remat brodat. L’armari estava enfront, el va obrir i va xerricar per la falta d’oli que tenia a les frontisses. Tenia un mirall a dintre de cos sencer on es va veure i, per un moment, va notar les faccions de sa mare reflectides a les seves galtes, va ajupir el cap amb menyspreu i començà a escarbar i traure tot allò que tenia la dona allí. Dotzenes de fundes de coixins, llençols, flassades, tovallons, etc… estaven al primer calaix. Tot era de l’aixovar i estava intacte, només engroguit pel temps i amb les marques dels plecs marcades de per vida. La xiqueta li va assenyalar una gran caixa de vímet que hi havia a la prestatgeria de dalt i, com varen poder, la baixaren. Dins, un gran paper de ceba blanc, d’eixos amb què es cobreixen les cassoles quan es fan coques de mida, tapava un gran guardapeus doblegat a quatre bandes. Es tractava d’un espoli de fons blanc amb uns ramells centrals que s’enfilaven amb dues flors de color canella. El tacte era suau en el fons marbrenc i treballat al ramell estampat, tota una teranyina de fils brodats s’entrecreuaven perfectament nuats a la seda, mostrant una vivesa de color que s’havia mantingut intacta a desgrat de la seva antigor. És llavors quan recordà que sa mare fou Fallera Major de Gandia quan era fadrina. A sota s’hi trobaven les sinagües de color blanc trencat i el gipó, de vellut negre, com eren en temps de molt antany amb un mocador de coll cosit a mà nugat amb una agulla de pit  de plata lluent. El tacte d’aquelles teles li provocava un sentiment retrobat, certa enyorança s’apoderava de la seva ànima, un sentiment que li entrava pel tacte i, com si fóra transmés per la sang, li pujava al cor. Va obrir la caixa amb les arracades i les palpà amb els dits. Una dotzena de xicotetes perles simulaven un singlot de raïm. De sobte, va alçar la vista i va veure la seva filla a través del mirall tacat de motes negres i s’alçà, anà a la cambra i, com va poder, va treure un vell moble que estava amagat al darrere de tot el cementeri d’objectes personals oblidats, el va portar arrossegant-lo pel pis, s’assegué al llit i l’obrí. En va eixir una màquina de cosir en la qual deia “Singer  1902”, li va llevar la pols que ja tenia gravada per a deixar a la llum un negre lluent ornat amb una sanefa platejada, li va posar oli i, amb la mestria d’un pintor quan dibuixa un llenç, va obrir el calaix de sastre i es va escampar al davant una catifa de fils i agulles per al seu abast. Va agafar la peça espolinada i va començar a fer i desfer durant tota la nit mentre la xiqueta dormia al mateix llit on ella dormia quan era nena.

Va passar la nit espai però per a ella fou un instant. Dues grans bosses moradenques se li veien per davall dels ulls per la manca d’hores de son, mentre el sol anava fent-se lloc dintre l’habitació. Uns forts trons varen despertar la xiqueta dormida mentre la xicalla anava davant la música. A mesura que s’apropaven, les notes musicals anaven entrant pels finestrals i ensenyorint-se de tota la casa. Era 18 de març, el dia de l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. El dit índex se li corbava lleugerament i una rojor li feia veure els estels cada vegada que marcava punt. A les sis de la vesprada va agafar la filla i li posà el vestit al damunt; li va arreplegar el cabell i, sense saber com es feia el monyo de valenciana, una estranya essència dintre d’ella es va apropiar de les seves mans i amb una virtuositat desconeguda la va pentinar. Li va donar un ramell de clavells rojos i la va portar a la primera comissió que va veure desfilar; ningú li va dir res. Ella anava seguint la filla amb la mirada pels carrers de Gandia, alçant el cap entre la gentada. De sobte, un vaixell de records va anar a atansar-se a l’oceà de la seva ment. Una mà càlida, una mirada, una carícia, un record. Els dissabtes al vespre en el Royalty, les ensaïmades a ca Otília, la fira muntada al Prado, els dos quinzets per a llepolies a l’Amorosa, l’ombrall de l’arbre de la plaça del Segó, sa mare cridant-la i donant-li un bes, alçant-la de les caigudes, agafant-li la mà quan tenia por, tocant-li el cap les nits de febre.

Va veure com la xiqueta pujava al cadafal i allí estava la Verge tallada en fusta davant la porta de Santa Maria, eixa on va morir la Delicà, en una plaça que estava plena a vessar. Una forta angoixa li va pujar a la gola i va acabar en un crit i centenars de llàgrimes blau cel li varen caure per les galtes, una llàgrima per cada record, una llàgrima per cada “et vull” que mai va dir a sa mare. Aquella nit es va gitar al llit i, mentre intentava trobar la son entre records i melangia, va acaronar la funda del coixí per davall, que estava gelada. Li agradava el contrast, li era plaent al tacte d’aquella tela suau abruptada per les inicials brodades. La part de son pare estava freda; feia 30 anys que el calor del seu cos la va abandonar. Però la de sa mare, en canvi,  encara mantenia l’olor a Royale Ambree. Al dia següent es va alçar matí i va desfer la maleta. No tenia res per a començar una nova vida. Només una filla i un vaixell de records passats esperant a ser enllaçats amb altres de nous, allí a Gandia, a sa casa, eixa que la va veure néixer. De fons, el vol de campanades anunciava que era Sant Josep.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar