‘For sale, o 50 veus de la terra’. Els poetes també diuen #salvemlAuir

Dimarts, 8 d’abril, a l’Aula Magna del Campus de Gandia de la UPV, a les 19:30h, tindrà lloc l’espectacle poéticomusical ’For sale, o 50 veus de la terra’, basat en el llibre del mateix títol (d’Edicions 96). En esta ocasió, els poetes també diuen “Salvem l’Auir”.

Condueixen el recital Josep Vicent Cabrera i Maria Josep Escrivà, amb la col·laboració d’altres poetes de l’antologia. L’espectacle compta amb imatges de Natxo Francés, la música d’Amadeu Vidal (amb l’acordió diatònic) i la veu en off de Salvador Bolufer. A l’acte col·laboren Saforíssims, la Plataforma pels pobles de la Safor i l’Assemblea Salvem l’Auir.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Al calaix dels records

Publicat: 12 de març de 2014 en Blog | Etiquetes: , , | Per Maria Josep Escrivà

Vicent Lloret Llopis

La humitat se li clavava dintre dels ossos. Ja no recordava el fred humit de Gandia. Estava massa acostumada a l’interior i allí, amb una bonajaqueta, era prou per tal que no t’entrara la gelor i et recorreguera el cos com una enfiladissa d’heura a les façanes dels vells edificis. Es fregava suaument els braços amb les mans per tal de veure si entrava una mica en calor, mentre veia com pujaven la caixa de caoba a l’últim nínxol d’un dels carrerons maltrets de la part vella del cementeri. Allí dintre estava sa mare, a qui va acomiadar feia trenta anys en eixe mateix lloc,quan era son pare a qui pujaven. Un sudari blanc va eixir del fosc forat i el varen dipositar al damunt de la creu orlada de la caixa. Els dos eren junts després de trenta anys d’espera. Ella tenia records difusos que s’enlairaven per la seva ment, però no podia recordar res en concret. Feia massa anys que no havia vist sa mare i ni l’últim adéu li va poder dir. Varen agafar la corona rodona d’orquídies i la varen penjar a la terrissa que servia de llosa . “De la teva filla i la teva néta”, posava a la llaçada verda amb lletres ornades de color ocre. Una filla que feia anys que no veia i una néta que no va arribar a conèixer mai. No sabia plorar així que cap llàgrima li va davallar per les galtes mentre acomiadava aquella dona a qui anys enrere anomenava “mareta”. Volia plorar, però la seva força interna era superior a tot sentimentalisme. Era març i el dia començava a allargar, el sol encara es negava a amagar-se entre els turons i la claror encara donava treva a la gelor. Feia anys que va deixar la ciutat de Gandia, ja no la considerava seva, sa mare ja havia mort i podia dir que únicament li quedaven els records encara que, per molt que volguera fer memòria, d’eixos tot just en trobava al calaix del seu pensament. Era tard i conduir fins a Barcelona haguera estat tota una gesta així que va anar a eixa casa en què va viure de xiqueta a veure tot allò que, per herència, li tocava.

Portada del llibret de la falla Marqués de Campo, obra de Lydia Villarmín Gregori.

La casa era d’eixes antigues, de gran portalada de fusta a l’entrada, persianes que donen al carrer, faça sol o pluja, i un corral amb pallissa, d’eixos on es criaven els titots polits per a menjar-se’ls a Nadal. Per dins, la humitat havia deixat constància de la seva presència amb esquerdes per totes les parets. L’olor era de casa vella, de  llenya cremada al foc de l’escalfapanxes. Mobles corcats i tapets de punt de creu s’estenien per un saló amb sòl hidràulic de mocadoret. Al dalt hi havia el rebost, on es trobava la cambra de sa mare. L’escala no tenia barana i a cada graó, carabasses assecant-se esperaven ser garbellades per a fer bunyols. Obrint la finestra perquè entrara una mica de claror va veure el llit, perfectament vestit amb una vànova de vellut marró i dos coixins amb remat brodat. L’armari estava enfront, el va obrir i va xerricar per la falta d’oli que tenia a les frontisses. Tenia un mirall a dintre de cos sencer on es va veure i, per un moment, va notar les faccions de sa mare reflectides a les seves galtes, va ajupir el cap amb menyspreu i començà a escarbar i traure tot allò que tenia la dona allí. Dotzenes de fundes de coixins, llençols, flassades, tovallons, etc… estaven al primer calaix. Tot era de l’aixovar i estava intacte, només engroguit pel temps i amb les marques dels plecs marcades de per vida. La xiqueta li va assenyalar una gran caixa de vímet que hi havia a la prestatgeria de dalt i, com varen poder, la baixaren. Dins, un gran paper de ceba blanc, d’eixos amb què es cobreixen les cassoles quan es fan coques de mida, tapava un gran guardapeus doblegat a quatre bandes. Es tractava d’un espoli de fons blanc amb uns ramells centrals que s’enfilaven amb dues flors de color canella. El tacte era suau en el fons marbrenc i treballat al ramell estampat, tota una teranyina de fils brodats s’entrecreuaven perfectament nuats a la seda, mostrant una vivesa de color que s’havia mantingut intacta a desgrat de la seva antigor. És llavors quan recordà que sa mare fou Fallera Major de Gandia quan era fadrina. A sota s’hi trobaven les sinagües de color blanc trencat i el gipó, de vellut negre, com eren en temps de molt antany amb un mocador de coll cosit a mà nugat amb una agulla de pit  de plata lluent. El tacte d’aquelles teles li provocava un sentiment retrobat, certa enyorança s’apoderava de la seva ànima, un sentiment que li entrava pel tacte i, com si fóra transmés per la sang, li pujava al cor. Va obrir la caixa amb les arracades i les palpà amb els dits. Una dotzena de xicotetes perles simulaven un singlot de raïm. De sobte, va alçar la vista i va veure la seva filla a través del mirall tacat de motes negres i s’alçà, anà a la cambra i, com va poder, va treure un vell moble que estava amagat al darrere de tot el cementeri d’objectes personals oblidats, el va portar arrossegant-lo pel pis, s’assegué al llit i l’obrí. En va eixir una màquina de cosir en la qual deia “Singer  1902”, li va llevar la pols que ja tenia gravada per a deixar a la llum un negre lluent ornat amb una sanefa platejada, li va posar oli i, amb la mestria d’un pintor quan dibuixa un llenç, va obrir el calaix de sastre i es va escampar al davant una catifa de fils i agulles per al seu abast. Va agafar la peça espolinada i va començar a fer i desfer durant tota la nit mentre la xiqueta dormia al mateix llit on ella dormia quan era nena.

Va passar la nit espai però per a ella fou un instant. Dues grans bosses moradenques se li veien per davall dels ulls per la manca d’hores de son, mentre el sol anava fent-se lloc dintre l’habitació. Uns forts trons varen despertar la xiqueta dormida mentre la xicalla anava davant la música. A mesura que s’apropaven, les notes musicals anaven entrant pels finestrals i ensenyorint-se de tota la casa. Era 18 de març, el dia de l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. El dit índex se li corbava lleugerament i una rojor li feia veure els estels cada vegada que marcava punt. A les sis de la vesprada va agafar la filla i li posà el vestit al damunt; li va arreplegar el cabell i, sense saber com es feia el monyo de valenciana, una estranya essència dintre d’ella es va apropiar de les seves mans i amb una virtuositat desconeguda la va pentinar. Li va donar un ramell de clavells rojos i la va portar a la primera comissió que va veure desfilar; ningú li va dir res. Ella anava seguint la filla amb la mirada pels carrers de Gandia, alçant el cap entre la gentada. De sobte, un vaixell de records va anar a atansar-se a l’oceà de la seva ment. Una mà càlida, una mirada, una carícia, un record. Els dissabtes al vespre en el Royalty, les ensaïmades a ca Otília, la fira muntada al Prado, els dos quinzets per a llepolies a l’Amorosa, l’ombrall de l’arbre de la plaça del Segó, sa mare cridant-la i donant-li un bes, alçant-la de les caigudes, agafant-li la mà quan tenia por, tocant-li el cap les nits de febre.

Va veure com la xiqueta pujava al cadafal i allí estava la Verge tallada en fusta davant la porta de Santa Maria, eixa on va morir la Delicà, en una plaça que estava plena a vessar. Una forta angoixa li va pujar a la gola i va acabar en un crit i centenars de llàgrimes blau cel li varen caure per les galtes, una llàgrima per cada record, una llàgrima per cada “et vull” que mai va dir a sa mare. Aquella nit es va gitar al llit i, mentre intentava trobar la son entre records i melangia, va acaronar la funda del coixí per davall, que estava gelada. Li agradava el contrast, li era plaent al tacte d’aquella tela suau abruptada per les inicials brodades. La part de son pare estava freda; feia 30 anys que el calor del seu cos la va abandonar. Però la de sa mare, en canvi,  encara mantenia l’olor a Royale Ambree. Al dia següent es va alçar matí i va desfer la maleta. No tenia res per a començar una nova vida. Només una filla i un vaixell de records passats esperant a ser enllaçats amb altres de nous, allí a Gandia, a sa casa, eixa que la va veure néixer. De fons, el vol de campanades anunciava que era Sant Josep.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     

Els més joves saforíssims a la FiGA en vers

Publicat: 5 de febrer de 2014 en Blog, Saforíssims en acció | Etiquetes: , , , , , | Per Maria Josep Escrivà

Maria Josep EscrivàMiquel Moiga (Gandia, 1992), Enric Pellicer (Bellreguard, 1994) i Abel Balbastre (Ròtova, 1994) ens regalaren un recital-tertúlia a tres bandes, dijous dia 30 de gener. L’acte s’incloïa dins de la programació mensual de Figa en vers (FiGA: Fira de Gandia Autogestionada).

Emociona, i d’alguna manera reconforta, en aquests moments esquerps que vivim, trobar-se al davant tres xicots en edat de menjar-se el món amb aquella actitud de timidesa reverencial davant dels seus versos, i dels motius i les persones que els han inspirat. Personalment, confesse que els tres poetes em van tocar fibra sensible.

D’esquerra a dreta, Abel, Enric i Miquel. Al Bar del Casal, Gandia. Foto: David Pérez-FiGA

Joves, i per tant entusiastes, i actius, i compromesos. Ja sé que una cosa no té per què deduir-se d’una altra, però a mi m’ha agradat constatar, des que els conec, que així és en els tres casos. Llegir-ne més »

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Enric Iborra presenta ‘Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal’

Publicat: 20 de gener de 2014 en Saforíssims en acció | Etiquetes: | Per Editor

La presentació tindrà lloc el dijous 6 de febrer, a les 20h, a la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna.

 

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Miguel Moiga, Enric Pellicer i Abel Balbastre, a ‘la FiGA en vers’

Publicat: 20 de gener de 2014 en Saforíssims en acció | Etiquetes: , , | Per Editor

Dijous, 30 de gener, i dins del cicle de poesia “La FiGA en vers”, Miguel Moiga, Enric Pellicer i Abel Balbastre conversaran sobre poesia i ens en faran un tast. Serà al bar de la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna (Carrer Dona Teresa, 2. Gandia), a les 20 h.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Joanot i Ausias

Publicat: 11 de gener de 2014 en Saforíssims en reflexió | Etiquetes: , , | Per Editor

Ferran Garcia OliverFerran Garcia-Oliver (Universitat de València). Article publicat a ‘E-Humanista. Journal of Iberian Studies’ (2013).

Una de les temptacions que mai no he pogut evitar és la d’encreuar les biografies de Joanot Martorell i Ausias Marc, com un joc d’espills que projecten dues personalitats extraordinàries. Diria que resulta inevitable per a tot aquell historiador, inclòs l’historiador de la literatura, que tracta de situar les seues obres respectives en el context agitat de la tardor medieval. Són massa les similituds per a evitar-ne la comparació. Ambdues famílies tenien en Gandia el bressol i prosperaren a recer del duc Alfons el Vell, a qui serviren com a procuradors i col·lectors de rendes; l’un i l’altre s’arrengleraven entre les files de la cavalleria propietàries d’alqueries poblades per moros; tots dos s’embrancaren en les guerres del rei i en les guerres privades dels feudals, i per si fóra poc Joanot i Ausias mostraren unes inclinacions literàries que els dugué a l’excel·lència quan s’hi posaren. A més, l’atzar, i la necessitat també, els col·locà cara a cara com a cunyats, no gens avinguts tot siga dit.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

El nou segle d’or de les lletres de la Safor

La poeta olivera Àngels Gregori recull el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, lliurat per l’alcalde Trias, al maig de 2013. Foto: PEPE FERRERS.

La comarca viu un renaixement d’escriptors autòctons i guardonats com mai pràcticament des del famós Segle d’Or, amb el triumvirat dels clàssics Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella. El mite literari està més viu que mai.

Josep Camacho (Levante-EMV-la Safor) (cast.).

Saben que recullen el testimoni d’una rica tradició literària, la del Segle d’Or, i d’autors clàssics com Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella, que van néixer en les mateixes terres. Cinc segles després, la Safor viu un moment d’esplendor pel que fa a autors autòctons que escriuen en valencià. El terreny ja estava abonat i després del ressorgir dels anys 60 i 70 del segle passat, la relativa normalització lingüística va començar a donar els seus fruits, tot i que se sol assenyalar com a punt d’inflexió l’any 1959, quan s’instaura el Premi Ausiàs March a Gandia, enmig de la llarga nit del franquisme.

«Ha estat clau la connexió de molts dels nostres autors amb Barcelona i el fet que hagen superat el localisme, que hagen tingut una visió més universal» , apunta Maria Josep Escrivà , autora d’una tesi sobre la poesia dels anys 70 centrada en Josep Piera. L’escriptora Isabel Canet afegeix que s’ha treballat a molts nivells, especialment en la docència, «i el fet que el valencià s’haja conservat a la Safor molt millor que en altres comarques ha estat fonamental».

Ignasi Moreno (tercer per l’esquerra) després de guanyar el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva amb «L’últim rei». Foto: TONI DEUSA.

La llista començava a créixer. Tal és així que el 1986 Enric Ferrer Solivares i Joan Pellicer ja van fer una Antologia d’escriptors de la Safor (CEIC Alfons el Vell) amb una selecció de textos.

L’extensa nòmina d’escriptors de la comarca que han estat guardonats els últims anys, i especialment en el passat 2013, avala, encara hui, aquesta teoria del «mite literari» de la Safor. El passat mes de maig, la poeta olivera establerta a Barcelona Àngels Gregori recollia el premi dels Jocs Florals de Barcelona de mans de l’alcalde de la capital catalana, Xavier Trias, per Quan érem divendres (Meteora), un poemari amb una gran dosi autobiogràfica. Era un premi més que sumava Gregori, de 28 anys, després de l’Amadeu Oller (Bambolines, 2003), l’Ausiàs March (Llibre de les brandàlies, 2007) i de l ‘Alfons el Magnànim de 2010 per New York, Nabokov & Bicicletes. L’obra de Gregori ja ha estat traduïda a diversos idiomes i està inclosa en diverses antologies. Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, no s’oblida de la seva Oliva natal i cada primavera organitza el «Poefesta», que al març va arribar a la novena edició. És aquesta, precisament, una altra de les grans fites de la Safor: la pervivència d’un festival de poesia que any rere any ompli de públic el Teatre Olímpia, i que va creixent no només en actes – el «Tast», o el «Raval spoken Word» a la plaça de Sant Roc, amb la complicitat d’associacions veïnals i de comerciants- , sinó en les figures convidades.

En aquesta última edició, per exemple, els olivers van tenir l’oportunitat d’escoltar Francisco Brines, Luis García Montero o Marta Pessarrodona, i amb la sorpresa del cantautor Joaquín Sabina, amic de Gregori.

Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver (dreta), juntament amb Víctor Rodríguez i Lluís Olivan, guanyadors del Premi València de la Diputació, al novembre. Foto: ABULAILA.

Aquest mateix mes de maig, el gandià Santiago Díaz Cano va rebre una menció especial del jurat dins del concurs literari Narcís Lunes i Bolox, convocat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat (Barcelona). Díaz va obtenir aquest guardó pel relat breu Card entre llirs. La nota curiosa va ser que hi va lliurar Oriol Junqueras, alcalde la localitat i president d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Dos grans de la cultura pròpia, l’escriptor Josep Piera i l’historiador medievalista Ferran Garcia-Oliver, aconseguien estar entre els guanyadors dels últims Premis València, que concedeix la Diputació. Piera va rebre el de poesia en valencià per El temps trobat, amb influències de Proust, i el seu paisà de Beniopa el de narrativa per La melodia del desig, ambientada en la València del segle XV, però sense arribar a ser una novel·la històrica a l’ús.

Carles Miret, llegint, guanyador del premi de Beniarjó 2012 . Foto: J. C.

I a principis de desembre, Àngels Moreno donava una nova alegria en resultar la guanyadora del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, que concedeix l’Ajuntament de València, en el context dels XXI Premis Literaris, per la seva novel·la Un ram de roses grogues. El lleonés Adolfo Alonso va aconseguir la distinció en la modalitat de poesia amb Hacia el país del aire. L’acte de lliurament tindrà lloc una vegada estiguen publicades les respectives obres guanyadores.

L’any 2012 també hi va haver bona collita, amb l’Agustí Bartra de Terrassa per a l’oliver Josep Lluís Roig, o el Senyoriu d’Ausiàs March per a l’historiador gandià Carles Miret.

El president Fabra a l’homenatge de la Biblioteca Valenciana a Francisco Brines, el 23 d’abril passat. Foto: LEVANTE-EMV.

Els paisatges de la comarca han estat presents en molts d’aquests autors. Alguns s’han convertit en símbols literaris, com la Drova o el Cingle Verd descrits per Piera, La vall de les sis mesquites narrada per Garcia-Oliver o, més recentment, el Grau de Gandia que va inspirar Maria Josep Escrivà per al conte infantil Àngels de nata (Ed. 96) , amb il·lustracions de Maria Alcaraz.

Per tenir, la comarca té fins i tot dramaturgs guardonats. Si Ximo Vidal i Josep Enric Gonga van ser els primers a buscar un llenguatge teatral propi, Ignasi Moreno va transcendir els titulars de la premsa comarcal l’any 2009 en obtenir un accèssit per la seva obra La comèdia Borja , en la desena edició dels Premis SGAE de Teatre Infantil i Juvenil. A més, una altra obra seua, L’últim rei, representada per Lletraferits i Comediants, va guanyar a l’octubre de 2013 el I Certamen de Teatre Amateur Vila d’Oliva.

Junqueras, líder d’ERC i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, lliura un premi a Santiago Díaz Cano, al maig. Foto: LEVANTE-EMV.

D’altra banda, en literatura infantil i juvenil hi ha una prolífica nòmina; dones com Joaquima Barba, Irene Verdú o les valleres Isabel Canet i Lourdes Boïgues. Moltes de les seves obres es llegeixen a col·legis i instituts.

En llengua castellana, cal destacar Francisco Brines, que el passat mes d’abril va rebre l’homenatge de la Biblioteca Valenciana. L’oliver pertany a la «Generació del 50», com Claudio Rodríguez o Jaime Gil de Biedma. Posseeix el Premi de les Lletres Valencianes i la Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural, i a més és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola i Premi Reina Sofia de Poesia.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar     
Desactiva els comentaris

Alguns dels escriptors de referència nascuts a la Safor

Publicat: 7 de gener de 2014 en Notícies, Saforíssims en acció | Per Editor

Josep Camacho (Levante-EMV-la Safor) (cast.).

La Drova com a símbol literari

JOSEP PIERA. Beniopa , 1947. Foto: Natxo Francés.

Va començar a publicar el 1971, i continua fent-ho fins ara. El 1974 va marxar a viure a la Drova (Barx), un lloc que va anar adquirint amb els anys un caràcter mític, amb obres com El cingle verd o les Droveries. El 2009 va rebre el Premi Joanot Martorell per Francesc de Borja, el duc sant (Ed. 62 ). L’abril de 2010, l’Ajuntament de Gandia va nomenar Fill Predilecte. És columnista de Levante-EMV.

..

 

 

 

 

El poeta sense pressa

ENRIC SÒRIA. Oliva , 1958. Foto: Pere Virgili.

El 1998 va deixar la seva plaça a la Diputació de València i va marxar a Barcelona a treballar com a periodista. La ciutat de València, on va estudiar Història en els anys 70, està molt present en les seues obres. El 1981 va guanyar el premi de Beniarjó amb «Mirall de miratges». El 2012 va obtenir el Premi Alfons el Magnànim de Poesia, que concedeix la Diputació, per «Arqueologia», segons decisió d’un jurat presidit per la seua paisana Àngels Gregori.

 

..

 

 

Jurat del Premi Ausiàs March

MARIA JOSEP ESCRIVÀ. Gandia , 1968. Foto: Natxo Francés.

Gran coneixedora dels autors locals, especialment de l’obra de Josep Piera, Escrivà ha format part en diverses ocasions del jurat del Premi Ausiàs March, a Gandia. L’última publicació és Àngels de nata (Ed. 96), amb la qual s’endinsa en la narrativa infantil. El 1992 va guanyar el Premi Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, i el 2007 els Jocs Florals de Barcelona. Animadora de la vida cultural, amb actes com la Festa Estellés.

 

..

 

 

 

Dels relats breus a la novel·la

ÀNGELS MORENO. Gandia , 1939. Foto: Ximo Ferri.

Àngels Moreno ha treballat en el camp de la publicitat i la comunicació. El 1991 va publicar D’ahir (Colomar Editors), de relats. La seva primera novel·la, Potser a setembre (Bromera, 1994), va ser finalista del Premi Ciutat d’Alzira, distinció que va rebre el 2001 amb Malson. Secrets inconfessables (Bromera, 2003) va ser guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim València de Narrativa. Com Piera, és columnista a Levante-EMV.

·   PDF   ·   Versió imprimible   ·   Recomanar