El passat 23 d’abril va tenir lloc el nomenament d’Ignasi Mora com a Fill Predilecte de Gandia. En la sessió plenària extraordinària tots els grups municipals van llegir emotius discursos sobre la trajectòria periodística i literària de Mora. El nostre amic i escriptor, tot i agrair el seu nomenament, va aprofitar per reivindicar el valencià i per promocionar-lo a partir d’un pacte que en garantisca la presència en la societat gandiana, en concret, i saforenca i valenciana, en general.

Us  trasncrivim tot seguit el seu discurs. Interessantíssim. No us el perdeu!

 

DISCURS DE LA RENAIXENÇA

  1. La meua mare no va llegir mai cap llibre meu, ni cap article, ni res del que jo escriguera. No era analfabeta, era una fan de Rafael Pérez i Pérez, fill de Quatretondeta i mestre d’escola, que a més a més escrivia novel·les rosa en temps lliure. Fins a la mort, la mare es va mantindre tossudament indiferent davant tot allò que jo escrivia, sobretot per la llengua amb què ho expressava.
  1. Els meus pares participaren en la substitució lingüística dels seus fills. En els anys 50 del segle XX, en plena dictadura franquista, ens canviaren o ens intentaren canviar la llengua històrica i pròpia dels valencians. Van ser els meus mateixos pares qui em van intentar tallar de soca-arrel les paraules que havien heretat generació rere generació, la llengua que parlaven entre ells i amb els pares dels meus pares, la que parlaven els pares dels pares dels meus pares, i així succesivament.
  1. Com a bon investigador de la consciència humana, Sigmund Freud pensava que les coses succeeixen per motius que no són els que creuríem evidents. ¿Quantes vegades hem vist que els altres amaguen les autèntiques causes dels seus actes i fins i tot que desconeixen aquestes causes? Moltes. Tantes que podríem parlar d’una realitat visible i d’una altra invisible que basteix la realitat visible. Per tant, si fem cas de Freud i, en compte d’aplicar la seua concepció recelosa als neuròtics, ho fem a la realitat nostra de cada dia, obtindrem una clau imprescindible per a obrir el nostre pany secret.
  2. Observem la realitat invisible de les agressions contra la nostra llengua i no hi veurem només la intolerància de Felip V, que va encetar el genocidi lingüístic valencià. La intolerància del Borbó amaga també l’intent de destruir el nostre sentit col·lectiu, els equilibris d’una societat, i amaga el desig dels intolerants, que és el de convertir-nos en subordinats i en subsidiaris. I tota una sèrie d’estructures mentals de la societat es projecten en la llengua. Per posar-ne tan sols un exemple: la mania humana de ser més els uns que els altres, usa també la llengua per a fer creure que els valencianoparlants són inferiors als castellanoparlants. ¿Qui no veu aquesta realitat amagada i alhora tan clara?
  3. No hi ha argument possible per a justificar el genocidi del valencià, ni de cap altra llengua del món. Fins i tot la biologia comprén que com més diversitat, més vida existeix. I al contrari. Cal pensar a més a més que una llengua és el més gran bé cultural immaterial d’una societat. D’altra banda, el castellà ens acosta a molts països i gents que parlen aquesta llengua al món, el castellà és un instrument molt útil per a nosaltres els valencians. Però, per més humil que siga, el valencià és la nostra llengua històrica, pròpia. Adoptar una mare de més recursos que la pròpia, mai hauria de suposar destruir la nostra pròpia mare.
  1. Hem passat o perdut molts i molts anys discutint sobre aspectes de la naturalesa del valencià. Ens hem barallat, insultat, odiat per causes que semblaven evidents, però que amagaven altres causes, les secretes, que eren les que conduïen a no usar la llengua, ni treballar-la ni dignificar-la, sinó a destruir-la. Hem actuat com si fórem enemics, i no hi ha pitjor enemic que el de dins de casa.
  1. Ja sé que hem anat molt lluny en aquesta autoimmolació com a valencians. Ja sé que molts esteu en plena fase de substitució lingüística. Ja sé que res no es fa en quatre dies. Ara bé, ¿he d’odiar i maleir ma mare? ¿He de responsabilitzar-la del que li dictava l’inconscient, que els poders construeixen per mètodes que acaben sent subliminals? ¿He de culpabilitzar una part de la societat valenciana, que inconscientment ha intentat substituir la llengua pròpia per una altra? No, decididament no. Perquè jo sóc un membre més de la societat valenciana, que viu inevitablement les virtuts i els defectes d’aquesta societat. I perquè una societat dividida no és una societat, sinó un niu de despropòsits, com podem veure-ho cada dia, que perjudica als col·lectius, però també i molt a cadascun dels individus.
  1. Jo propose un pacte: començar de nou. Propose usar la nostra llengua, estudiar-la, salvar-la. Fer nàixer ara i ací un moviment de renaixença, els fills immediats del qual serien un estímul per a obrir-se pas en el futur i un bon motiu de cohesió social, en una societat de valors tan degradats i degradants com la nostra. I propose convertir Gandia en un model de recuperació d’una llengua que puga ser mostrat al món.
  1. Per tot això, com a fill predilecte que m’heu fet i amb l’ànim de ser profitós per a la meua ciutat, em compromet des d’ara mateix a abandonar el meu confortable abanderament i deslligar-me de tot pensament o doctrina que no siga la de recuperar, enfortir i enaltir la llengua històrica dels valencians.
  2. En el fons, els nostres enemics reals com a humans no són els altres humans. No haurien de ser-ho si més no i, si ho són, algun error estem cometent. Sant Pau, en la primera carta als corintis, adverteix: “El darrer enemic destituit serà la mort”. I com recorde que deia Josep Pla, ¿per a què hem d’ajudar a la mort, si ella sap arrasar per complet la vida? El nostre enemic és la mort d’allò que estimem, també de la nostra llengua, aquesta mare de paraules. I en aquest context i per acabar, un record sentit dedicat als escriptors Joan Pellicer i Bataller i Joan M. Monjo, que haurien sigut candidats al reconeixement que de tots hui estic rebent, si la mort, com una riuada rabiosa, no els haguera tallat el camí de la vida.

 Ignasi Mora, 23 d’abril de 2015

ignasi-fill