ARA I ADÈS Pasqual Molina
_____________________________________________________________________
150125
L’“HERMANA RITA”
Rita de las Virtudes Esteve Hernández, coneguda popularment com l’“Hermana Rita”, fou una monja del col·legi de les Carmelites de la Caritat de Gandia, en el qual va exercir el seu magisteri durant 62 anys (1912-1974). Fou la mestra que ensenyà a llegir, a escriure i a resar a generacions de xiquets gandians, els quals sentiren per ella el més gran dels afectes i guardaren d’ella el millor dels records.
La germana carmelita Rita va nàixer a la Canyada de Beneixama, prop de Villena (Alacant), el 8 de setembre de 1885. Era filla de Juan i de Maria. Va ingressar en l’Ordre Carmelitana de la Caritat el 14 de juny de 1903 a l’edat de 18 anys. Feu els vots temporals a Vic el 15 de juny de 1905 i els perpetus a la casa de la Gran Associació de València el 7 de desembre de 1908. Fou destinada a Gandia el 1912, on va professar el seu magisteri fins al 1974 (excepte els anys de la guerra incivil espanyola, on va estar amagada a la casa d’una família gandiana). Aleshores, jubilada, fou traslladada a la Casa Provincial que té la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat a Vinalesa (València), on va faltar el 18 de gener de 1987, a l’edat de 101 anys.
Article Levante 150125. HERMANA RITA-1
Aquestes són les dades estretes de la Cúria Generalícia Germanes Carmelites de la Caritat a Roma i del registre de la Casa Provincial a Vinalesa. Escarides! Però la germana Rita fou un personatge molt important en la historia quotidiana de la Gandia del segle passat i deixà una empremta fonamental en la formació acadèmica i religiosa de la major part dels xiquets gandians de l’època. Quan va morir, la ciutat li va dedicar el nom d’un dels carrers més importants de la vila, el que va des del Palau Ducal al convent de les Clarisses, en el qual està el col·legi. Fa uns anys, amb la idea d’atorgar noms als carrers lligats a les institucions que alberguen, el carrer passà a anomenar-se Carrer de les Carmelites i, des d’aleshores, la Germana Rita dona nom al carreró que uneix aquell carrer amb la porta de l’antic hospital de Sant Marc.
El Col·legi de les Carmelites de Gandia complirà 145 anys el proper 31 d’octubre. La historia detallada d’aquesta singladura col·legial, des dels orígens fins el moment actual, poden vostès consultar-la en les publicacions d’Andrés Escrivá Calatayud, de Vicent Olaso Sendra i de Gabriel García Frasquet. Eixa historia conta que aquell dia es va signar un conveni de col·laboració entre dues institucions: l’escola de xiquetes que havia començat a funcionar, temps abans, al mateix edifici de l’hospital de Sant Marc, la qual ja dirigien les germanes carmelites, i l’escola de xiquetes que havia instituït la Fundació docent Mariana Maricon–Mariana Abargues en la casa on havien viscut aquestes benefactores cent anys abans. L’escola de l’hospital proporcionava recursos per a les arques de la institució sanitària. L’escola de la Fundació era gratuïta. Dues situacions van condicionar la fusió entre aquestes: d’una banda les autoritats municipals obligaren al tancament de l’escola de l’hospital per raó d’higiene i de salut publica i, d’una altra banda, les escasses rendes de la fundació Maricon-Abargues feien inviable, econòmicament, la continuïtat de la seua escola. Però les dues institucions volien seguir amb els seus projectes educatius: l’hospital per continuar obtenint recursos per a millorar els seus serveis i la fundació, per a facilitar l’ensenyament gratuït. L’hospital va fer el primer pas i va adquirir una mansió que fitava amb aquest per a la nova ubicació escolar, la nomenada casa del Convictori (el lloc on està el col·legi), però com què els seus fons no eren prou per a pagar l’edifici, van trobar els recursos en la fundació Maricon-Abargues, la qual ha via venut la casa de seua escola, donat l’estat ruïnós en el qual es trobava. Amb aquesta aportació econòmica es va pagar part de l’edifici del convictori i part de les obres que n’anaven a fer-se per a condicionar-lo.
Aleshores aquell dia del 1870 es signà un conveni de col·laboració mitjançat el qual naixia, formalment, el Col·legi de Nostra Senyora del Carme de Gandia. L’administració del col·legi correria a càrrec de les juntes de govern d’ambdues institucions. La direcció i govern estaria en mans de les monges carmelites. Així estigueren funcionant durant 53 anys fins que el 1923 es feu una revisió del contracte en el qual les Carmelites es comprometien a continuar amb l’ensenyament de les alumnes i s’obligaven a destinar dues religioses per a servici constant dels malalts de l’hospital, sense cap retribució, i de l’atenció de l’església. Així mateix, les monges i l’hospital, es comprometien, meitat per meitat, a fer front a les despeses de les reparacions i millores indispensables de l’edifici del col·legi. En el col·legi, que estava dirigit a l’educació de les xiquetes, es permetia l’escolarització de xiquets fins al moment de prendre la primera comunió, aleshores, aquests havien d’abandonar la institució i continuar la seua educació en altres centres escolars de la ciutat.
És en aquesta situació col·legial on s’inicia la història que ara els contaré, en la qual trobaran vostès, també, referències a les circumstancies socials de l’època i a les particularitats del col·legi de les carmelites de Gandia en els inicis dels anys cinquanta. Tot el que relataré ho he rescatat del territori de la memòria. Comença, tot, a principis d’octubre de l’any 1953. El primer dia que vaig anar a la classe de la germana Rita.
El col·legi de les Carmelites estava darrere de l’Ajuntament. Ma mare m’havia mudat per a anar-hi. Baixarem el carrer dels Pellers fins el Passeig, enfilarem el carrer Major, girant per Juan Andres fins a la plaça del Mercat i pel carrer de la Porquera, al qual accedies a través dels porxos confrontants amb el consistori, arribarem al carrer del col·legi. Deixaves a la dreta la pescateria municipal, el grup de cases del Pou del Canonge i encaraves l’edifici imponent de les carmelites, en la façana del qual hi havia la porta principal, que impressionava, però que estava reservada per a l’entrada d’un dels dos tipus d’alumnes que hi havia, els anomenats “col·legials”. Els altres, nosaltres, entràvem per la porta de la carbonera, un poc mes avant, al mateix canto del carreró de l’Hospital. Jo, aleshores, era tan menut que no m’adonava d’aquella circumstancia però ja més major em feia creus per aquella discriminació. Perquè els dos grups d’alumnes, no sols no entravem per la mateixa porta, sinó què no anàvem vestits igual, el guardapols dels xiquets era diferent, així com l’uniforme de les xiquetes. Les xiques col·legiales, a més a més, duien un barret al cap, el qual —tot siga dit—, era motiu de la mofa de les xiquetes dels altres col·legis, les quals els cantaven allò de “Las carmelitas son de manteca con su sombrerito, de m….. seca”. Els dos alumnats teníem diferents monges com a professores, eixíem a diferents hores al pati a jugar.
Quan entraves per la porta de la carbonera, a l’esquerra estava el safareig de l’hospital. A la dreta, per una empinada escala, pujaves a les nostres aules, en el primer pis l’aula dels xiquets de la germana Rita i, més amunt, l’aula de les xiquetes de la germana Vicenta. L’aula de la germana Rita, on passaria els sis anys següents de la meua vida, va ser la més bonica de totes les que vaig ocupar durant tots els anys que vaig estudiar, inclosa la universitat. Quan entraves estava la taula de la germana Rita flanquejada per una bandera d’Espanya, plantada en un repeu. Enfront d’ella es disposaven, en tres files, els pupitres individuals on seiem els xiquets, darrere dels quals hi havia un espai on Rosita Bosca cuidava dels “cagonets” més menuts. La classe tenia tres finestrals amplíssims que arribaven fins el sostre i que donaven al pati de jugar. La llum que entrava a traves d’aquests, sobretot els dies de sol, incitava al dinamisme constant i la germana Rita era la directora del comboi. Ella es va ensenyar tot! Recorde aquell temps com molt divertit. Els alumnes fèiem tots els dies una fitxa i la millor de totes la germana Rita la guardava en un carpeta i al final del curs les enquadernava primorosament en una mena de llibret que ella nomenava “Rotativa”. Llegíem, escrivíem, resàvem i també cantàvem i desfilàvem darrere de la bandera serpentejant les files dels pupitres. Tots els xiquets volíem enarborar-la! Rita era afectuosa però amb un geni que imposava i, si algú no es portava bé, el col·locava dret, davant de tots i cara a la paret durant una bona estona i, a l’eixida de classe, ho contava als pares. Mai li vaig veure pegar un xiquet.
La germana Rita era de cos menut, grosseta. L’hàbit, de color negre, subjectat per un cenyidor de cuiro a penes deixava veure unes sabates negres de pell enxarolada i amb cordons. Penjat d’un costat (no davant, com és habitual), duia un crucifix descomunal. La toca, de lli blanc emmidonat, li cobria el cap, el coll i el pit, i sols deixava veure l’oval de la cara. Per damunt d’aquesta un mant negre cobria el cap i bon apart de l’esquena. Sols podies veure-li la cara i les mans. A la cara els llavis eren grans, carnosos, el superior mostrava un lleuger bigoti; tenia una berruga amb dos pels en el solc nasogenià esquerre, unes celles molt poblades y unes ulleres de pasta negra, ovalades, molt grans. A la mà esquerra, l’anell que simbolitzava el seu matrimoni amb Crist. Caminava a passos menuts, com arrossegant els peus. Podria parèixer que el seu parar era tosc però no era així el seu tracte. La veu era atiplada. Feia olor a net.
Quan tocava, baixàvem al pati. Jo el recorde gran. Quadrat. Baix de la nostra classe, l’aula dels xiquets col·legials de la germana Rosario era un dels costats; a l’esquerre, l’hort que separava el col·legi de l’hospital, on hi havia molts plataners; enfront estava l’impressionant tobogan pegat a la paret de la classe de la germana Montserrat, la qual donava directament al riu i tancava el quadrilàter del pati una barrera formada per dos esglaons i una barana que el separava d’una altre pati més elevat, que gastaven les col·legiales, al centre del qual hi havia una font envoltada d’un estany amb peixos de colors. A nosaltres no ens estava permés pujar al tobogan ni veure els peixos.
El dia de la mare fundadora, Joaquima de Vedruna, tots els xiquets fèiem cua al pati i passaven davant de la superiora, la qual ens repartia boletes d’anís de colors que mesurava amb una cullera. L’ordre dels carmelites tenia molta devoció al Xiquet Jesús de Praga i, tots els anys, els pàrvuls fèiem una processo pels carres de Gandia portant a les mans un banderí amb la fotografia de l’Infant de Praga i dúiem en processó la imatge del Xiquet Jesús en una anda custodiada per alumnes disfressats de patges dels temps de sant Francesc de Borja, amb espasa i un barret al cap molt bonic, amb una ploma. Jo no vaig aconseguir mai eixir de patge! La germana Rita era la sagristana de l’església de l’Hospital, el culte de la qual estava dirigit als alumnes però també la ciutadania. Jo vaig ser durant molts anys, inclús després d’haver deixat el col·legi, l’escolà de reforç en les festivitats religioses. Els escolans de diari eren els germans Montolio: Vicent, Jesús i, sobretot, Santiago, que ho va ser fins als tretze anys. Ell ajudava a les dues misses diàries que feien rectors de la Col·legiata i, sobretot, els tercerons jesuïtes: una a les set del matí per a la congregació de les monges (eren 10-12 religioses) i una altra, més tard per a les col·legiales i també ajudava a l’Hora Santa, que es feia per les vesprades en acabar les classes. A Santiago li feia, tots els dies, la germana Encarna, qui era la cuinera, un entrepà per a esmorzar. Jo reforçava Santiago en l’Hora Santa del quart diumenge de cada mes, de vesprada, a la qual acudia el veïnat; en el Diumenge de Rams, i en els oficis religiosos de la Setmana Santa (horrible la lectura cantada de la Passió, del Divendres Sant) i la setmana d’actes religiosos que es feien al mes de juliol per les fetes de la Mare de Déu del Carme. La sagristia era ampla i tenia un aparador molt gran ple de calaixos on es guardaven els hàbits religiosos dels rectors. La germana Rita havia de pujar dalt d’una banqueta per a arribar als caixons i freqüentment nosaltres havíem d’ajudar-la per a guardar o traure la roba. Arribava als ciris de l’altar major amb un pal llarg que tenia una metxa per a encendre’ls i una mena de campaneta per apagar-los. Per una de les portes de la sagristia podies accedir al corredor que donava a les sales de l’hospital. Santiago i jo sabíem per on pujar al sostre de les habitacions on hi havia unes finestretes que si les obries, sense fer nosa, veies els malalts gitats, just davall teu. Alguns d’ells impressionaven pel mal aspecte. Quan vaig deixar el col·legi i vaig anar als escolapis, vaig continuar sent l’escolà de reforç i el dia de sant Josep de Calasanz, que era festa en el meu collegi, el passava en les carmelites amb la germana Rita ajudant-la en la tasca d’atendre els xiquets.
El dia 26 de juny del 1959, la germana Rita va rebre un homenatge de tot Gandia pel cinquanta aniversari de la seua dedicació educativa i pastoral. Dalt de l’escenari estaven ella, la superiora del col·legi, l’alcalde de Gandia, Juan Lorente, el cap de l’organització de l’acte, Juan Vidal, el pare escolapi Jesús Sanz, el pare jesuïta Aparicio, i autoritats civils i militars. Exalumnes, com el metge Juan Ramirez “Tomaito”, o el gestor Estruch “Garrofa”, prengueren la paraula, i un xiquet, Pasqual Molina “Paloma”, qui acabava de prendre la primera comunió, va recitar una poesia vestit de mariner. Després tots els assistents homenatjaren la germana Rita al pati i ella es va fotografiar amb els antics alumnes entre els quals podem reconèixer: Ribera “Sagasta”, Manolo “el Sastre”, el jesuïta Moragues, Sancho, Bañuls, Soler, Venturo, Fausto i els ja nomenats, Juan Vidal, Juan Ramirez i Estruch.
El dia 2 d’agost de 1974, la mare provincial, Maria del Carmen Coloma, va dirigir una carta al president de la junta d’administradors de la Fundació Hospital de Sant Marc i San Francesc de Borja, que aleshores era l’abat Carlos Peréz Monzó, en la qual li comunicava la decisió pressa pel Consell Provincial de les germanes carmelites de deslligar-se dels acords signats el 1923, ja que amb la inauguració, a Gandia, de l’hospital Francesc de Borja la labor de les dos monges en el Sant Marc era inexistent. Aquest posicionament carmelità provocà una situació de crisi que fou motiu de moltes reunions, les decisions de les quals no són motiu ara d’exposició, però que acabaren amb la constitució de l’Associació de Pares que serien els nous regidors del col·legi i amb l’eixida de la congregació de les monges carmelites de l’edifici, encara que continuarien formant part de la plantilla de professors. La germana Rita, ja jubilada, fou traslladada a la casa provincial que la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat té a Vinalesa, prop de València.
Jo aleshores estava en el penúltim curs de Medicina, vivia amb els meus pares a la capital i anàvem freqüentment a visitar-la. En una d’aquelles visites la germana Rita em va regalar la “Rotativa” enquadernada del curs 1958-59, en la qual hi havia moltes fitxes signades per mi. Jo li vaig preguntar què havia sigut de la bandera i ella no ho recordava. Quan nasqueren, vaig portar els meus fills a conèixer la germana Rita i vaig establir prou relació amb les monges de Vinalesa. De tant en tant la mare provincial baixava a Gandia acompanyant a alguna mongeta per a visitar-se en la meua consulta. El quinze de gener del 1987, em va telefonar dient-me que Rita es moria per si volia acomiadar-me d’ella. Vaig tindre el privilegi d’entrar en la sala de clausura on estaven els dormitoris de les monges. La germana Rita ocupava una modestíssima habitació, però molt il·luminada. Dormia inconscient al llit, en la tauleta de nit hi havia un modest crucifix, que la superiora em va dir que sempre havia estat en la seua habitació. Li vaig fer un bes i me’n vaig tornar a Gandia sabent que ja no la veuria mai mes. Tres dies després la mare provincial em cridava dient que havia faltat. Era diumenge i jo tenia una grip de campionat que em va tenir varis dies gitat. Vaig telefonar, personalment, al senyor Alcalde, Salvador Moragues, per donar-li la noticia i al cap dels serveis informatius de Radio Gandia, Antonio Capó, perquè la fera publica. L’Ajuntament va llogar autobusos perquè els gandians pogueren assistir al soterrament de la germana Rita a Vinalesa i al capdavant de l’expedició va anar el regidor Pascual Palonés. Com que jo no vaig poder assistir als funerals, la setmana següent es va presentar en la meua consulta la mare provincial i em va dur una fotografia de la germana Rita dins del taüt, perquè la veiera i el crucifix de la tauleta de nit de la germana Rita que des d’aquell moment presideix la taula del meu despatx.
No he pogut saber mai on va anar a parar la bandera!
