La música a la Safor: tenen espai els músics a la comarca?

Dijous 5 de juny va tenir lloc al Casal Jaume I la taula redona “El panorama musical a la Safor: anàlisi i perspectives”.

L’acte començà amb la presentació de Saforíssims-música, tot i explicant la gènesi del projecte, de la mà de Josep Antoni Alberola, integrant de Llevant Ensemble. “El grup, des de bell antuvi, és ben heterogeni, tota mena de gènere o estil té cabuda, sempre i quan l’activitat es desenvolupe a l’àmbit professional”.

Saforíssims-música és un grup que pretén facilitar el contacte entre els diferents músics i grups de la comarca implicats en activitats enfocades en la interpretació. “De tal forma que puguem afrontar problemes conjuntament, proposar col·laboracions, organitzar actes, tant de reflexió com de divulgació i d’interpretació. A més, al haver dins de Saforíssims diverses seccions, ens facilita el contacte i la col·laboració amb la resta del sector cultural”, explicà Alberola.
Dins el grup s’inclouen també membres dedicats a la musicologia, el treball dels quals pretén impulsar la crítica, el periodisme musical.

La part central de l’acte estigué dedicada a l’anàlisi del “panorama musical a la Safor”. La taula estava formada pel mateix Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Francesc Burgos (La Casa Calba) i Joan Salvador Mont (compositor i intèrpret).

Alberola inicià la seua intervenció amb una anàlisi sobre l’estat de la música clàssica a la Safor.

• O. Filharmònica de Nova York,
• O. del Concertgebouw d’Amsterdam,
• O. de la Gewandhause de Leipzig,
• O. del Festival de Lucerna,
• O. del Festival de Budapest,
• O. de la ràdio de Stuttgart,
• O. de cambra de Colònia,
• Scala de Milà,
• O. Vestival Verbier,
• Jove Orquestra de la Unió Europea,
• Mahler Chamber Orchestra,
• O. de la Residència de L’Haia,
• O. de Schelswig-Holstein,
• London Sinfonieta,
• O. de cambra de St. Petersburg;
• més pràcticament totes les orquestres professionals de l’estat espanyol.
• Un guanyador del concurs ARD de Munich en l’especialitat de música de cambra.

El llistat li serví a Alberola per arrancar amb la primera de les argumentacions: “en totes aquestes orquestres o han tocat o toquen músics de la Safor. Entre el llistat estan bona part de les millors orquestres d’Europa i dels EUA. Des del punt de vista de la quantitat i qualitat dels músics estem millor que mai. La pregunta és, quina incidència té aquest elevat nombre de músics d’elit a la comarca? La resposta és: pràcticament cap”. Per a visualitzar el nivell, el benifaironí va fer una comparació amb el futbol: “cal imaginar que futbolistes locals formaren part del Liverpool, del Manchester, del Bayern de Munich, del Chelsea, etc., i de pràcticament tots els equips de la primera divisió espanyola. Què ocorreria si en el futbol es donara aquesta situació?”

Cal també tenir en compte els músics amb una formació i experiència professional, tant a l’estat com a l’estranger, que han decidit viure a la comarca. Per a ells aquesta decisió suposa pràcticament sacrificar una carrera centrada en la interpretació; i l’ensenyament, la seua font d’ingressos principals. La minvada, precària, esporàdica, caòtica, desorganitzada activitat musical dificulta en gran mesura poder portar endavant projectes.
A més, ara, per als joves amb un alt nivell de formació, amb els llocs de treball a l’ensenyament col·lapsats, l’única eixida laboral passa per emigrar.

Tots els esforços de les famílies, l’administració i associacions no han de repercutir en els nostres pobles?

“Pot permetre’s la comarca balafiar aquest immens talent? Tots els esforços de les famílies, l’administració (conservatoris, beques, etc.) i associacions (escoles de música de les societats musicals, bàsicament) no han de repercutir en els nostres pobles?”
Tot això centrat en la música clàssica, perquè en la música popular el nivell i èxit dels musics saforencs és també més que notori.

Ferran Escrivà, membre de Capella Ducal, remarcà que la interpretació és una forma guanyar-se el vida, i per tant, ha d’estar ben remunerada. “La música tradicionalment ha sigut subvencionada, una situació que implicar que hi haja hagut tradició per part del públic de pagar una entrada per consumir música, com sí es fa per al cinema, per exemple. En uns moments com els actuals, on el sistema de subvencions ha pràcticament desaparegut, difícilment pot ser rentable la interpretació quan tothom espera que aquesta siga de bades”.

Ferran Escrivà: “Notem a faltar programacions amb cicles musicals”.

Una de les mancances al nostre entorn més immediat és la manca de crítica i periodisme musical. Si aquests serveixen per informar, opinar, analitzar les diverses vessants de la música, i no existeix; com el públic va a estar informat, crear-se una opinió, demanar algunes coses concretes, refusar-ne d’altres, etc.?

Francesc Burgos, gestor de La Casa Calba, remarcà que els músics, actualment, han de saber fer moltes més coses que només música. “Caldrà saber de marketing, de gestió, programació, etc. Actualment, per poder tirar en davant, ens ho hem de fer tot. Hem de tenir una ment molt més oberta i deixar-se d’academicismes i barreres”.
“En aquest context ens hem de desprendre d’actituds elitistes i fer un treball de cultura de base, considerar-nos “treballadors de la cultura”. Tenint en compte que els entrebancs són molts i que aquestos els hem de superar mitjançant iniciatives, com per exemple noves formes d’exhibició, de difusió, canals de treball, format de les actuacions…”
Per a remarcar quina és la situació actual pel que fa a les actuacions, va donar les següents dades: en els darrers tres anys, la Casa Calba a realitzat unes 200 actuacions, només 17 foren a la comarca.

Francesc Burgos: “hem de plorar menys i treballar més”.

Com amb la música clàssica, no existeixen circuïts de música, i el que hi ha està encarat majorment a la música de ball.
Francesc ens encoratjà a recuperar espais públics (físics i no físics) ocupats per les institucions, espavilar-nos, res d’estar a casa esperant a què vinguen a buscar-nos. Finalment, ens va explicar el projecte que porten per reobrir el Teatre del Raval i quines seran les línies d’actuació que portaran a terme a partir de la reobertura.

Joan Mont, intèrpret i compositor de música clàssica, va fer un recorregut per la seua biografia per exemplificar quines són les mancances i les dificultats en què es troba un jove músic hui en dia. Un aspecte assenyalat és l’atrofiament del sistema educatiu. Ho comparà amb el Conservatori de Viena, on per a matricular-se només va haver de pagar 17 €, i on el primer que li preguntaren és quin tipus i de quina forma volia encarar els seus estudis. “Igualet que a casa” va dir. Comentà la dificultat del pas d’estudiant de música a músic professional, on com a intèrpret les opcions són pràcticament zero. Així que, mirant la situació actual i amb voluntat d’establir-se a la Safor, veu el treball en projectes propis com l’única eixida.

Joan Mont: “hi ha una gran dificultat  la dificultat per pegar el pas d’estudiant de música a músic professional”.

Després de les intervencions dels integrants de la taula, es desenvolupà un debat realment interessant amb el públic assistent. Entre les qüestions tractades es destacà el desconeixement per part dels responsables de programació dels ajuntaments (per descomptat amb excepcions) dels recursos musicals locals, tant residents a la comarca com d’aquells que resideixen fora. Així com la manca d’infraestructures alienes a les institucions que faciliten un desenvolupament de la música al marge d’aquestes. Maria Josep Escrivà remarcà la importància de les xarxes intercomarcals, de la cooperació i el contacte entre aquestes per desenvolupar l’activitat, on l’activisme social ha de ser un factor fonamental. Deia que els hàbits els hem de provocar nosaltres.

Mariano Lloret comentà la necessitat d’establir ponts entre la música (les arts escèniques en general) i el públic.
Les darreres intervencions versaren al voltant de la influència, majorment positiva però també d’alguns factors negatius, de la relació amb les bandes. En moltes ocasions el problema no ve directament de les societats musicals, sinó dels responsables polítics, bàsicament perquè hi dedicar tot el pressupost de música a la societat musical. La major part d’aquest va dedicat a l’escola de música, i llavors la partida pressupostària no hauria d’estar en cultura sinó en educació. Altres partides no haurien d’anar tampoc a cultura sinó a festes; i d’altres sí haurien d’incloure’s en els pressupostos de cultura. Dins dels diners destinats a actuacions musicals s’està realment desviant a activitats educatives i de festes, emmascarant així uns pressupostos ridículs per a actuacions musicals. Es va remarca que existeixen excepcions lloables.

L’acte va concloure recordant que era el primer i evidenciant que calia molt de debat i reflexió sobre el panorama musical -i molta acció, també-, i que, consegüentment, en vindran molts altres!

Text: Josep Antoni Alberola.