Maria Josep EscrivàMiquel Moiga (Gandia, 1992), Enric Pellicer (Bellreguard, 1994) i Abel Balbastre (Ròtova, 1994) ens regalaren un recital-tertúlia a tres bandes, dijous dia 30 de gener. L’acte s’incloïa dins de la programació mensual de Figa en vers (FiGA: Fira de Gandia Autogestionada).

Emociona, i d’alguna manera reconforta, en aquests moments esquerps que vivim, trobar-se al davant tres xicots en edat de menjar-se el món amb aquella actitud de timidesa reverencial davant dels seus versos, i dels motius i les persones que els han inspirat. Personalment, confesse que els tres poetes em van tocar fibra sensible.

D’esquerra a dreta, Abel, Enric i Miquel. Al Bar del Casal, Gandia. Foto: David Pérez-FiGA

Joves, i per tant entusiastes, i actius, i compromesos. Ja sé que una cosa no té per què deduir-se d’una altra, però a mi m’ha agradat constatar, des que els conec, que així és en els tres casos.

Miquel Moiga (nom literari de Miquel Àngel Monedero i Garcia) estudia Arquitectura Tècnica a la Universitat Politècnica de València. Ens hi va reconèixer, al Bar del Casal, que, a banda de la poesia, la música és una altra de les seues amants. “La música és l’atmosfera de la tinta al paper”, afirma. L’any passat va publicar a la col·lecció “Mil poetes i un país”, de Germania, Espentar l’abisme (Al bloc Spill, o llibre dels dies, podeu llegir la presentació que li féu Enric Sanç, el juny de l’any passat, al mateix Casal de Gandia).

ROSES

Dues cadires. Una corda al terra
recuperant-se de tensions efímeres.
T’he trobat i t’he negat sota l’ombra
d’una rosa, observant-te a dintre, i ets
com si fores, i no. I et dic que vas
marcir-te entre fulls. Jo, ignorant
què són capaços de sentir els dits
si et pogueren acaronar l’alè,
quan surt de tu, amb cada mirada.

Desconec el gemec dels teus llavis,
perquè avorten el bes. No, la distància
no pot ser més llarga. Cal mirar amb
atenció l’ànima, al més profund
de la nit entreoberta: un piano.
Una cadira.
L’intent, assegut,
provant de tocar una nova peça.

Tanque les parpelles i cau la pena.

Espentar l’abisme, Germania, 2013.

Foto: David Pérez-FiGA

Igualment seduïts per la música viuen Abel Balbastre i Enric Pellicer, que, a més a més, formen part dels grups musicals de la comarca Alterkat i Garrotada, respectivament.

Enric Pellicer va guanyar l’any 2012 el primer premi en la modalitat de poesia dels Premis Literaris Ciutat de Carcaixent. El poemari es titula La revolta del somriure és el camí i l’ha publicat Bromera en el volum col·lectiu Pols i soroll. Un bon inici que esperem que siga auguri d’un futur millor encara.

No he pogut accedir a cap poema d’aquest recull, de moment. Per tant, n’utilitze un altre que, si no vaig errada, pertany a l’obra La vida del meu caminar, que meresqué el 2n premi de poesia Ciutat del Campello.

Asseu-te al meu costat,
ens robarem per una estona.
Vull fer-te saber
que eres per a mi,
un esclat de llum
en un dia de fred,
l’esguard d’un oceà
i el caliu dels vents.

Vull dir-te, des de prop de tu,
l’espurna que sulfura el foc
és com el dibuix del mar
en el buit d’un quadre de pintura,
que tot és real, fins la mort.
El goig efímer del riure,
els somnis transparents,
la soledat del mar,
l’oceà tempestuós a l’hivern.
Tot plegat és la vida,
la vida és això,
només volia que ho saberes.

Enric Pellicer, La vida del meu caminar.

Pel que li vàrem sentir dijous, Abel Balbastre té habilitat per fer conviure elements absolutament quotidians, despullats de qualsevol retoricisme poètic, amb les vivències més íntimes i més subjectives. Em va interessar molt la força viva que se’n desprèn.

 

FES-ME EL FAVOR

Ja no puc dedicar-te res, em negue en rotund,
cada vers que t’escric em sap a ben poc.
Com una sopa pobra d’eixes que et tragues
quan estàs mal de la panxa. Sé que he estat
perdent el temps, un temps valuosíssim
per a mentir-li a qualsevol altra persona
dient-li que tots els poemes, que en realitat són teus,
li’ls escrivia en el més absolut misteri a ella.
Ja podria tindre una xica que m’estimés,
i anar amb ella el proper instant en el que ens trobem,
com si tu anares a pensar: -El que m’he perdut!
Veig fotos en què apareixes, ja no té cap encant
que la cara se m’il·lumine en trobar-te entre la gent,
i el que més em fot és que se m’il·lumina!
Per favor, no sigues cruel, lliura’m d’aquesta maledicció,
saber que amb tu seré el més feliç del món i
que algun fill de puta, i no jo, serà el pare dels meus fills.

Abel Balbastre, inèdit.

Abel és l’únic del trio poètic que encara no té obra publicada. El podeu veure, i escoltar, tocant la trompeta en aquest vídeo d’Alterkat (el dels cascos blaus; amb permís, artista!). Ara bé,  publicar o no publicar és una qüestió circumstancial. Temps al temps.

Josep Piera, patriarca de les lletres saforenques, sempre ha estat al costat dels joves poetes inquiets. Volíem que ens haguera acompanyat en aquest acte Saforíssims-FiGA la nit del 30. Perquè es trobava en baixa forma física, no va poder ser possible, però, en la seua disculpa amable, hi va adreçar un missatge alentador als joves poetes, que vàrem compartir en públic, amb la seua autorització:

“Als tres, els desitge molta sort en aquesta aventura personal i creativa que és la poesia ara mateix, i que en traguen el millor, perquè s’hi juguen la vida; i que ens donen el millor d’ells amb les paraules per fer també millor la vida dels altres. Perquè aquesta és una de les raons o valors de la literatura: que ens fa pensar i sentir i voler més la vida. Gaudiu-ne: vosaltres sou el present del futur. Sort!”

Una imatge que agafem prestada de Salvem la platja de l’Ahuir, de Pura Pastor. Aclarim, perquè es presta a confusió, que l’escriptura correcta del topònim, segons l’Enciclopèdia Catalana, l’AVL i el CEIC Alfons el Vell ha de ser Auir. De moment, el costum i la tradició conviuran amb aquesta rectificació recent.

Es va donar la circumstància, perquè vivim temps convulsos i emocionants, que el mateix dia 30 els companys i companyes de Plataforma pels Pobles de la Safor explicaven, al mateix edifici del Casal, la seua proposta de cara al futur de la platja de l’Auir, que el govern del PP de Gandia pretèn urbanitzar. Des de Saforíssims fa temps que donem suport a la proposta de declarar Paratge Natural Protegit aquesta zona litoral, encara verge, de Gandia. El company Miquel Moiga ens ha fet arribar aquest poema, que vol sumar-se així a totes les mostres de suport que està rebent aquesta causa que podeu, si voleu, seguir des de la pàgina de facebook de Salvem la platja de l’Ahuir.

L’AUIR

He vist governar, durant gairebé vint anys,
els cervells més perversos; destruir arrels,
quilòmetres de vida i pulmons verds: arrels.
Me les vol extirpar? Doncs calculem-ne els danys.

Vós voleu només de mi una cosa: més guanys.
Fer-me presa i esclava dels simis més cruels,
del capital, d’aquest joc irreal. Arrels.
Assassins esquizofrènics: unflats afanys

de poder decadent. Les boques que s’ensorren
són les boques dels mentiders. Volem fugir
dels terroristes immorals prostituïts. Fugir
dels qui s’hi follen el cony cec i a dins s’escorren.

Em pregunte on són els poetes que esborren
el vers mut per a fer que parle: sóc l’Auir.

Miquel Moiga, inèdit.